Les propostes internacionals destaquen en la programació que han presentat per aquest curs teatral la Sala Atrium i la Sala Hiroshima, dos espais que van néixer ja amb la intenció, entre d’altres aspiracions, d’esdevenir un altaveu d’autories de diferents nacionalitats que apropi al públic altres maneres de fer i viure el teatre.
CINC ANYS D’ATRIUM
A l’Atrium li van posar un nom en llatí –no traduïble– d’acord amb aquesta aspiració quan es va crear, ara farà cinc anys. Uns cinc anys que farà el gener de 2016 i que s’han proposat celebrar té intenció de celebrar, aquesta temporada, tot rescatant obres importants per la seva trajectòria, com és el cas de l’èxit de crítica i públic Himmelweg, un text de Juan Mayorga, de renovada vigència per la seva reflexió sobre les guerres i que revisiten amb direcció de Molins. També tornarà el Hamlet de Shakespeare, que va exhaurir localitats la temporada passada, un clàssic actualitzat i plantejat amb “una ambició descomunal” a càrrec de la companyia Sala Atrium i ProjecteIngenu i Huis Clos/A porta tancada de Jean-Paul Sartre, l’espectacle que va inaugurar la sala el gener de 2011 i que tornarà amb un repartiment diferent, però a càrrec de la companyia del teatre.
Però, en aquesta celebració del primer lustre, també han volgut seguir amb la seva ja consolidada línia de treball i programació que, segons Molins, vol seguir posant l’èmfasi cada vegada més en les propostes internacionals, tan pel que fa a la programació de la sala, com pels projectes que s’hi creen –amb gires a altres països, com és el cas de Confidències a Confidències a Aŀlà–. “Si d’aquí dos anys podem viatjar més com a companyia, de fet potser podríem tancar la sala!”, ha etzibat, de cop, el director, per sorpresa de tots els presents, i és que la Sala Atrium es va crear per a poder allotjar i exhibir el seu projecte artístic, més que no pas per finalitats empresarials, ha aclarit. La sala vol fer viatjar els espectadors en direcció al nord, a Europa, i per això portarà aquest novembre el director txec Pavel Bsonek, que dirigirà La nit d’Helver, d’Inqmar Villqist, així com la primera obra que es realitzarà a la sala amb sobretitulació, la noruega Oda de Dag Norgaard, un monòleg a càrrec d’Eva Eklöf Morkeset amb música en directe. Mentre que la companyia La Peleona, per la seva banda, farà d’ambaixadora de Finlandia amb Broken Heart Story, de Saara Turunen.
L’encarregada de pujar la persiana serà Virginia Woolf gràcies als textos de les seves obres que Eles Alavedra ha recopilat en el monòleg El desvetllament d’una papallona nocturna, que podrem veure a partir del 21 de setembre amb Anna Sabaté.
UN PÚBLIC QUE ARRISQUI, A LA HIROSHIMA
La cartellera d’aquest trimestre que ha presentat la Sala Hiroshima vol consolidar la línia de programació i recerca d’artistes i companyies no convencionals, “amb un sistema expressiu propi”, que ja apuntava durant els tres mesos de la temporada anterior en els que va tenir funcionament, després d’obrir a l’abril, explica el seu director artístic, Gaston Core. Així, mentre busquen també estratègies de gestió sostenibles per als pròxims dos anys –la sala viu de capital privat–, s’han marcat tres línies d’acció a curt termini: la primera, és la d’ampliar l’oferta cultural internacional de la ciutat, programant fins a sis companyies internacionals en tres mesos –amb estades de poques funcions–. L’artista anglesa Sylvia Rimat inaugurarà el curs amb l’híbrid de teatre i performance I guess if the stage exploded…, una proposta estètica sobre la memòria i la representació, que anirà seguida del mix de dansa i tecnologia dels francesos K. Danse amb l’espectacle Monster, basat en un conte de Borges inspirat en el mite del Minotaure. Entre les diverses propostes estrangeres destaca “el paisatge escènic únic” que crea la japonesa Yuko Kawamoto amb la seva tècnica de New Butoh a l’obra Forest where the stardust PIKAru, que parteix de la impactant imatge de nens que, després del terratrèmol i el tsunami de 2011, jugaven a ajuntar membres de cossos dispersos.
El segon objectiu a curt termini és el de seguir confiant en joves creadors, en la línia de l’aposta que la passada temporada van fer amb Nuria Guiu i el seu Portal: en aquesta ocasió, Hiroshima destaca entre els seus espectacles el primer treball d’Alejandro Curiel, Bonne, Belle, Douce, que, alhora, està emmarcat per artistes amb llarga trajectòria, com és el cas d’Agnès Mateus, que torna el novembre amb el seu teatre-manifest Hostiando a M, una coproducció del Grec 2014.
Finalment, la tercera línia d’acció serà la de crear vincles amb altres agents culturals de la ciutat, com l’Espai Erre amb el que han creat el cicle Fenomens (amb Monster, entre d’altres), La Poderosa, amb el cicle Retro / 2026 i el Festival Salmon. A més, la mateixa sala ha creat també un cicle: Una altra dansa, que aborda la dansa tradicional des de noves visions. S’hi emmarquen propostes com l’exploració flamenca d’Albert Quesada a UnDosTresUnDos i de Juan Carlos Lérida, Roberto Romei i Sila (Jordi Clotet) a El aprendizaje, amb tocs d’electrònica. A més de destacar que el 65% dels espectacles d’aquest trimestre estan creats i interpretats per dones, Core fa una declaració d’intencions: “Hiroshima vol fer trontollar l’estructura de cares conegudes als escenaris”. Volen “donar a conèixer al públic nous creadors, nous processos creatius i nous llenguatges”, però també generar un nou públic, “un públic que arrisqui”, relata, que vagi al teatre encara que no conegui la companyia o la proposta, que vagi a descobrir. I, seguint en la tònica amb la que es va crear la sala, convertir el fet d’anar al teatre en una experiència, que estigui relacionada amb una acció social, de sortir per la nit, gràcies també al bar que, sorprenentment, enlloc de portar-los nous espectadors pel teatre, ha estat a l’inrevés.
