Patrícia Mendoza es posa a la pell de la senyoreta Júlia d’August Strindberg en la versió dirigida per Raimon Molins, la segona peça de la Trilogia de la Imperfecció. Júlia es podrà veure a l’ Àtrium del 26 de gener al 26 de febrer, dintre dels actes de celebració del 10è aniversari de la sala.
“Júlia no vol ser una senyoreta. El seu pare l’ha educat com un home i la mare no l’ha estimat“, explica l’actriu Patrícia Mendoza: “És una dona traumatitzada, solitària, polièdrica i complicada“. Una dona que, un bon dia (o més ben dit, la nit de Sant Joan), decideix fugir del submón al que pertany (l’alta societat), per endinsar-se a un món “més animal, més natural, sense impostures“. Allà, amb el poble, hi trobarà en Jean, un home intel·ligent i manipulador de qui se sentirà atreta i alhora emmirallada: “Li agrada jugar amb ell perquè sap que respondrà. A la Júlia li agrada flirtejar, seduir, i ho fa des d’un punt de vista molt masculí per l’època: prenent la iniciativa“. Malgrat això, “constament li demana que sigui ell qui li digui què ha de fer, fins i tot en el seu final, que potser més que un alliberament, acaba sent un acte de submissió“, comenta l’actriu.
En la versió de Raimon Molins la Júlia és una dona actual, del segle XXI. En Jean, en canvi, patirà una transformació al llarg de l’obra. Jordi Llordella, però, veu ja en la descripció que en fa l’autor un personatge modern, un enfant terrible ambiciós i l’autoestima extremadament alta, “una mena de llop de Wall Street” que “considera que val més deixar els sentiments de banda per tal d’aconseguir el que vol, encara que no sempre ho aconsegueixi“. De fet, el descriu com un aristòcrata que ha nascut pobre, però que es comporta com a tal i que està convençut que ho acabarà sent: “Em recorda a tota aquella gent que, tot i ser pobra, acaba votant partits o candidats com Donald Trump“. Gran part del plaer de la seva relació amb Júlia és “el plaer en el joc de poder que estableix amb algú que, en principi, està per sobre seu“.
El personatge de la criada, Cristina -interpretada per Anna Roy-, adquireix aquí un nou protagonisme. Si bé és cert que en l’adaptació de Molins s’ha reduït una de les seves tres escenes, aquí el personatge no desapareix d’escena. “Encarna la tradició, allò conservador i hem volgut que hi sigui present permanentment“. I és que, segons Trias, “costa molt més deslliurar-te de la tradició del que podem pensar”.
Lluita de poder
“A Júlia posem la mirada a la dona davant de l’home. Strindberg estava molt emocionat amb el superhome de Nietche i ens presenta un home que no ha nascut en el lloc propici per explorar totes les seves possibilitats racionals i emocionals, però potser també cal veure qui és aquesta superdona“, comenta Raimon Molins. “Júlia comença a representar la dona del segle XXI, malgrat que hi hagi qui pensi que ja hem evolucionat molt“, comenta Raimon Molins.
Tot i que en l’obra d’Strindberg hi ha també una qüestió de classe social, Molins ha posat l’accent en la relació dels dos protagonistes: “Hem volgut posar l’accent en com es relacionen amb l’altre sexe i les relacions de poder que estableixen, com se sotmeten. En un principi ens vam espantar perquè ens va semblar que al text d’Strindberg li havia passat molt més el temps que al d’Ibsen, però vam decidir estirar aquesta tesi i subratllar-la, mostrar la seva incapacitat per tractar-se d’igual a igual“.
Un maridatge del llenguatges teatres i audiovisual
La posada en escena de Júlia té un fort component audiovisual: “Volem maridar el llenguatge audiovisual amb el teatral per crear-ne un de nou“, explica Molins. En aquest cas, a més de la càmera que grava en directe i es projecta en diferents espais, també s’utilitzen fragments de la pel·lícula del suec Alf Sjöberg, Fröken Julie, que es fusionen amb la narració teatral.
Per tal de donar-li un “regust de pel·lícula en blanc i negre“, a més de les projeccions, l’escenografia i el vestuari segueixen el mateix cromatisme: “Estem explorant el llenguatge audiovisual per integrar-lo. No volem que sigui una excepció, sinó un element més, com pot ser la veu o el moviment“, segueix Molins, i afegeix: “Estem convençuts que igual que el circ, la dansa, el cinema o la televisió està evolucionant, també és moment que ho faci el teatre. És per això que hem volgut recuperar autors -com Strindberg- que, en el seu moment, van causar una vertadera revolució teatral“.
