Carrer Quevedo, número 36. Apunteu l’adreça perquè al barri de Gràcia hi han obert un nou espai teatral: La Badabadoc. El que havia estat una impremta, s’ha convertit en una petita sala amb capacitat per a un màxim de 60 espectadors que ofereix espectacles de teatre, bona part de fora de Catalunya, teatre físic i dansa. Al capdavant de la programació hi ha l’actriu Guadalupe Cejas, que juntament amb Àngel Grisalvo i Lara Andrés tiren endavant un projecte més ampli engegat el 2014, Badabadoc Espai Creatiu, on també s’hi emmarca la productora Lantonia Films i el lloguer d’espais per a cursos de teatre, empreses o exposicions fotogràfiques.
I direu, què té de diferent d’altres sales de proximitat de la ciutat? Doncs podríem començar amb el fet que, tot i que és només la seva segona temporada de teatre i que compten amb un aforament reduït, durant dues setmanes s’hi pot veure un dels fenomens de l’escena independent argentina, La sala roja. Un text de Victoria Hladilo que porta quatre temporades i mitja omplint El Camarín de las Musas de Buenos Aires gràcies al boca-orella i que ja s’ha venut a Paraguai, Panamà i Brasil.
Ens trobem amb Hladilo -autora, directora i actriu- i l’actor Manuel Vignau en una sala convertida en escola bressol, el lloc que, durant les nits de funció, esdevé una batalla campal de pares. “Vaig començar a escriure l’obra quan el meu fill gran va entrar a l’escola bressol. Em vaig adonar que hi havia molt d’humor en com els pares, a priori per aconseguir el millor pels seus fills, acaben posant les seves necessitats d’adult“.
Hladilo ens situa a una reunió menusal de pares d’una “escola progre” on es decideixen qüestions sobre el funcionament del centre com ara l’uniforme, la celebració dels aniversaris o la recollida dels infants. “Al principi l’espectador ja s’adona que hi ha certes tensions, alguna cosa que no acaba d’anar bé, però no veu què és. En un primer moment tot se sosté i tothom es comporta socialment com toca, però a mesura que avança la reunió i la directora de l’escola bressol -l’autoritat, qui coordina les reunions- no apareix, els pares prenen el poder i comença la batalla“.
L’obra treballa amb certs arquetips de pares. Hi trobem la mare delegada, activa i participativa, la mare naturista pro alimentació macrobiòtica, el pare simpàtic que s’ocupa dels nens, el pare absent que no sap ni què passa ni què hi ha anat a fer, i la mare que necessita ser acceptada per la resta d’adults. A més de la mestra auxiliar, que intenta transmetre les directrius que la directora li transmet via telefònica. I és que tot i que l’obra és crítica en l’àmbit de la criança i l’educació, però posa sobretot el focus als pares i les mares. Hladilo reflecteix, des de la comicitat i amb situacions hilarants, una època en què la maternitat i la paternitat s’han intel·lectualitzat, s’han creat diferents corrents i fins i tot alçat banderes. Part natural a casa, o amb epidural i a l’hospital? Lactància materna o biberó? A l’obra els defensors d’una criança més tradicional i d’altres amb una mirada més alternativa s’estiren els cabells sense contemplacions, però sobretot el públic es preguntarà fins a quin punt els pares estan implicats amb l’educació dels seus fills i si pot arribar a ser obsessiva.
L’obra arriba a Barcelona gràcies a un ajut de l’Instituto Nacional del Teatro i la tossuderia de la companyia. “Més enllà d’algun festival, aquesta és la primera gira transcendent per al projecte. Ens vam presentar amb la idea gairebé utòpica de viatjar amb l’obra, sense pensar que podria passar i el que després realment caldria lluitar per fer-ho possible”, explica Vignau. Pel camí han hagut de fer totes les gestions possibles per trobar sala en menys de dos mesos i finançar l’escenografia a través d’un Verkami.
Però finalment són a Barcelona, ciutat que ja ha acollit amb entusiasme autors i directors argentins com Daniel Veronese i actualment té altres textos argentins en cartellera com Sota Teràpia, de Matías Del Federico o Tras la puerta, ellos dos, de la companyia Charko Teatro. Vignau explica, però, que casos com el de Sota Teràpia i La sala roja són molt diferents. “A l’Argentina la distància entre el teatre comercial, l’oficial [públic] i l’alternatiu és abismal, tan pel que fa a l’estructura, com en la qüestió econòmica. En el teatre comercial la majoria d’autors són estrangers [per això es va crear el concurs que va guanyar Sota Teràpia], cosa que no passa al circuit off. Ara, però, el circuit comercial està en crisi i molts autors del l’escena independent han començat a trobar espais en els teatres comercials. Moltes obres han passat d’estar en espais com la Badabadoc a sales de 300 o 500 persones“. No gaire lluny del passa a Barcelona, on obres com Ragazzo, que va començar funcions a la Nau Ivanow, fan temporada a espais més grans, com el Teatre Lliure, amb les entrades exhaurides.
Una situació que demostra, a Barcelona o Buenos Aires, com n’arriben a ser de necessàries les petites sales per mantenir la creació teatral. De moment, la idea de La Badabadoc és programar funcions l’últim cap de setmana de mes, que gairebé sempre acompanyen amb un vi a l’entrada i una copa de cava a la sortida. “No tenim cap mena de subvenció, perquè demanen un mínim de funcions per temporada que nosaltres no podem assumir. Però seguirem intentant programar espectacles de qualitat i proximitat”, assegura Lara Andrés. De moment, per la sala ja hi han passat èxits del petit format com Blanca Desvelada, i aquesta temporada s’hi podran veure propostes com Solos no tan a solas I i II, de Chroma Teatre o diferents propostes de la companyia de teatre físic Cía. Mai Rojas y Los Escultores del Aire.
Text: Mercè Rubià
