Dagoll Dagom estrena Scaramouche, el seu nou musical de gran format ambientat a la França de 1789 i ple de comèdia, aventures, amor i revolució. Us n’expliquem alguns secrets.
1. El somni de Guinovart: una gran aventura de capa i espasa
Albert Guinovart, compositor de Mar i Cel, és un gran fan de les pel·lícules de capa i espasa i feia molt de temps que tenia al cap la idea de fer un musical basat en la pel·lícula Scaramouche. Va ser ell qui va convèncer Dagoll Dagom de tirar aquest projecte endavant. Però només ha estat el punt de partida. “És un homenatge a aquelles primeres pel·lícules que vam veure de petits i que ens fascinaven; a la capa i espasa, però també a la Commedia dell’arte del Tulipan negro“, explica Anna Rosa Sisquella.
La història se situa al 1789, quan el poble francès es mor de gana i, havent de suportar a més els càstigs d’una noblesa autoritària, comença a plantejar-se una necessitat de canvi. És en aquest context quan apareix Scaramouche, l’heroi emmascarat que esdevindrà el defensor del poble. “A Barcelona gran part del teatre que es fa és molt contemporani i tan estèticament com temàticament està molt ajustat a la realitat. Nosaltres volíem allunyar-nos-en i passar a un món de fantasia que, alhora, tingués missatge i connexió amb l’actualitat”. I Sisquella està convençuda que la té, per la necessitat de canvi a la que s’enfronta al poble i perquè, al cap i a la fi, “la revolució és una aventura”.
David Pintó, ajudant de direcció, assegura que Joan Lluís Bozzo -que en signa el guió- “s’ha llegit absolutament tots els llibres de l’època”. Això, explica, ha ajudat a crear moltes noves escenes i noves inspiracions per alguns dels personatges, com l’Olímpia, inspirada en Olympe de Gouges, redactora de la Declaració dels Drets de la Dona i de la ciutadania. “Ha fet una comèdia molt rica i universal amb moltes referències a grans autors com Shakespeare o Goldoni -segueix Pintó- que aconsegueix ser mordaç i molt entretinguda”. A més, per tal que “res estigui fora de lloc”, explica Sisquella, han contat amb l’assessorament de dues catedràtiques d’història que ja van participar en la sèrie de TV3 La Memòria dels Cargols.
2. Repte multiplicat per quatre: interpretació, esgrima, coreografia i cant
Scaramouche és un musical de nova creació. Això vol dir que un equip artístic, tècnic i de producció ha treballat des de zero per crear-ne el guió, les coreografies, el vestuari, l’escenografia… Quan se’ls pregunta per la dificultat més gran de l’espectacle, Anna Rosa Sisquella ho té clar: “el més complicat ha estat combinar tantes disciplines: la coreografia, l’esgrima, la interpretació i el cant”. Un repte al que s’han hagut d’enfrontar els quatre protagonistes Toni Viñals (Scaramouche), Ana San Martín (Olympia), Mireia Mambo (Camila) i Iván Labanda (Marquès) i 16 actors més com Mireia Dolç, Jan Forrellat o Neus Pàmies.
3. “El barco d’Scaramouche és el vestuari”
Teles comprades a Lió, vestits de més de 25 quilos… “El barco d’Scaramouche és el vestuari”, assegura David Pintó. Fins i tot la modista, Goretti Fuentes, va plorar en acabar-lo perquè “en una època en què el vestuari es compra al Corte Inglés i l’escenografia a l’IKEA, pensa que potser mai més tornarà a fer un vestuari teatral com aquest”. “El vestuari és una explosió de color que vol ser reflex de l’obra, on hi ha més comèdia que tragèdia”, explica Sisquella. Cada vestit ha estat dissenyat per la figurinista Montse Amenós, i cosit a mida en diferents tallers, degut al gran volum de feina. “La Montse ha anat a comprar la roba a Lió, on queda un dels pocs tallers on encara venen teles com les de l’època. Abans n’hi havia a Barcelona, però han desaparegut”. Però per presumir s’ha de patir, diuen, i en aquest cas de valent. El vestit d’Iván Labanda, que interpreta el Marquès, pesa 25 quilos. Tenint en compte que ha de ballar i lluitar amb l’espasa contra Scaramuche, no és poca cosa.
4. “La caracterització ens ha ajudat a multiplicar els actors, semblem La Cubana”
“Si aquest musical es fes al West End tindria 36 actors, enlloc de 18”, explica Sisquella. “Però de tot n’hem fet virtut -contesta Pintó-. La caracterització de l’Eva Fernández ens ha permès multiplicar-nos. Hi ha actors que es canvien tants cops que semblem La Cubana!”. Fernández, que ja es va encarregar de la caracterització de l’últim Mar i Cel, ha tingut un altre gran repte: convertir Eduard Mauri en Toni Viñals. I és que a més d’Scaramouche, l’actor interpreta també dos bessons, René i Louis (un protegit del Marquès a la cort, l’altre involucrat en les lluites del poble), responsables de grans confusions i escenes còmiques que també han portat de corcoll els actors i la caracteritzadora. “L’Eduard Mauri s’assembla molt a en Toni Viñals, però com que interpreta fins a vuit personatges no es podia deixar el cabell llarg i tampoc bigoti i perilla. Hem hagut d’aconseguir que s’hi assembli, però que alhora es pugui transformar ràpidament en els altres personatges”.
5. El nou himne és del poble
I si el barco d’Scaramouche és el vestuari, l’himne aquí no és dels pirates, sinó del poble. Albert Guinovart ha composat una banda sonora que, segons el mestre Joan Vives, encarregat de la direcció musical, “té el seu enginy de sempre, però ja amb un ofici molt sòlid”. “Quan va composar Mar i Cel gairebé acabava de començar, ara és professor d’orquestració a l’ESMUC i té 30 anys de carrera a l’esquena. I això es nota”. Vives explica que la composició és “molt difícil d’interpretar, però molt fàcil d’escoltar” i que, a diferència d’altres musicals, compta amb temes molt més condensats. “Mentre que a Mar i Cel hi havia temes de 5 o 6 minuts, aquí n’hi ha que només duren 40 segons”, explica. La dificultat, però, ha estat abordar un gènere desconegut: “mesclar llenguatges no sempre és fàcil, i aquí n’hem hagut de mesclar molts: comèdia, drama, música romàntica, d’aventures i reivindicativa”. A més, també han hagut de treballar de valent les escenes d’esgrima. “Al cinema aquestes escenes estan totes accelerades, però al teatre no podem fer-ho. Per tant, aquí li hem hagut de donar la mateixa energia, però a través de la música”. És per això que hi ha alguns fragments gravats en col·laboració amb l’Orquestra de Ponent, que se sumaran als 11 músics que hi haurà a cada funció en directe.
Text i fotografies: Mercè Rubià
Se la recomiendo a todo el mundo. El trabajo de los actores a la altura de la música. Un 10 a todos.