Mònica Bofill dirigeix Barbes de balena al Maldà, una peça amb dramatúrgia d’Anna Maria Ricart que recorda la figura de la doctora Dolors Aleu, la primera dona llicenciada en medicina. Amb un equip format íntegrament per dones, l’obra fa alhora un recorregut per la memòria de les àvies i besàvies i una reflexió de les cotilles que encara oprimeixen la dona d’avui.
Dolors Aleu i Riera (1857-1913) vas ser la primera dona llicenciada en medicina a l’Estat, i també la primera en exercir. Era la rebesàvia de l’actriu Núria Cuyàs, que ara es posa a la seva pell dalt de l’escenari acompanyada per un equip de dones: Mònica Bofill a la direcció, Anna Maria Ricart a la dramatúrgia i Laura López, Anna Romaní i Ariadna Cabiró com a intèrprets. A la família, però, no sempre va ser una figura reconeguda. “Se’n va començar a parlar tard”, recorda l’actriu. L’avi tenia una fotografia gran en blanc i negre penjada a la paret, però no va ser fins que se li va dedicar una plaça al Raval, que no hi va haver plena consciència del paper d’aquesta dona de la família. Més tard, també se l’ha reconegut al Parc Científic de Barcelona o per part del Col·legi de Metges.
La doctora Aleu es va especialitzar en ginecologia i va ser una ferma defensora de l’educació de les dones, no només per a elles mateixes, sinó també “per a la consecució d’una societat millor”. No ho va tenir gens fàcil. “Va tenir la sort que el seu pare, regidor de l’Ajuntament, li va donar suport. Això sí, li va posar dos escoltes perquè l’acompanyessin a la universitat”. Però el seu cas va aixecar nombroses veus -fins i tot cartes als diaris- contràries a la presència de les dones a les universitats, i sobretot contra el seu exercici de la medicina. De fet, de les tres primeres dones que van llicenciar-se, només ella va acabar obrint consulta.
“N’estic molt orgullosa i és tot un estímul per a les dones de la família -explica Cuyàs-. Va ser una dona molt valenta que va lluitar pel que creia. Però va morir amb 54 anys, de pena, després de que li morís el fill i no pogués fer res per curar-lo i això va fer que el pensament del meu besavi, durant molts anys, fos el que li va arribar del seu pare: que hauria estat molt millor que en lloc d’exercir, es dediques a la família”. Després de la mort del fill, de fet, el rebesavi de la Núria va cremar tots els papers de la seva dona i va obrir el parèntesi de silenci que s’ha mantingut fins fa pocs anys.
CONTRA LES COTILLES
Aleu va carregar durament contra l’ús de les cotilles. Una peça que, en aquella època, es veien obligades a portar moltes dones. Segons els documents de l’època, argumentava que la cotilla comprimeix l’abdomen i l’estómac i impedeix que la sang arribi al cervell.
És aquesta lluita contra les cotilles, fetes per barbes de balena, que no només dóna títol a l’espectacle, sinó també el fil conductor. “Parlem de la doctora Aleu, però també de totes les nostres àvies i besàvies. Hem intentat rescatar la seva memòria”, explica Mònica Bofill. I això, les ha portat a fer-se diverses preguntes. “Han canviat tantes coses des d’aleshores? Nosaltres portem cotilles? Potser en el nostre cas són invisibles, però no ens n’adonem perquè les tenim assumides”, reflexiona Anna Maria Ricart. “Només cal fer un cop d’ull als cànons de bellesa -afegeix l’actriu Laura López-. O com encara avui es mantenen els estereotips que associen la dona a la debilitat i la fragilitat”.
Una reivindicació “amb molt d’humor”, música en directe i dansa que integra les especialitats de cada intèrpret als diferents papers que van construint l’espectacle.
