En Marc Salicrú, en Raimon Rius, la Maria Albadalejo, l’Ariadna Castedo i la Bet Orfila parlen sobre la importància de les professions que romanen rere els escenaris
No es veuen, però hi són. Els seus noms no apareixen als cartells, però ells també fan la seva part de la feina. Treballen rere l’escenari. Algun va provar de posar-se al davant, però allò no va anar més enllà del teatre de l’escola i el record de quan un en va ser petit. Els pregunten a què es dediquen, responen i llavors la gent té dubtes i no entén i normal que no sàpiga, perquè com se sap si s’explica que el teatre és un actor i un públic i prou. Ells fan que tot funcioni: que les llums siguin les que toquin, que la música surti a temps, que la tela del vestit tingui la brillantor i la caiguda que cal, que l’espai remogui l’estómac, que els diners siguin sempre suficients. Parlem de l’escenografia, de la il·luminació, del disseny de vestuari, de la regidoria o de la gestoria teatral, entre molts d’altres. I no, els seus noms no apareixen als cartells, ni tan sols en petit. Ells són la cara “b” del teatre, els menys vistos, però alhora, les peces clau perquè sempre hi hagi un dia on pugui aixecar-se el teló.
Marc Salicrú, escenògraf
En Marc Salicrú és escenògraf i acaba d’estrenar l’espectacle dels Íntims Produccions a la Sala Beckett. Actualment, està treballant amb l’artista Jaume Plensa amb l’escenografia de Macbeth, que s’estrenarà al Liceu el febrer de 2023; està preparant la gira de retorn d’Antònia Font al Palau Sant Jordi i a Mallorca; la tornada d’Europa Bull del col·lectiu Indigest, al TNC; i l’obra El Jardí, de Lluïsa Cunillé al Centre de les Arts Lliures. Va estudiar escenografia a l’Institut del Teatre i quan parla de la professió ho fa fent servir dues paraules: joc i imaginació. “La meva feina és un joc on he d’imaginar i saber traduir unes idees”, explica.
A nivell escènic, en Marc es defineix com a “poc aterrat”, ja que li agrada moure’s entre espais poc tangibles on “l’espectador acabi de completar allò que estàs fent”. Diu fer-se molt pesat amb la idea de descontextualitzar el teatre. És un vici. “M’agrada forrar les parets i trencar amb la idea preconcebuda que es pot tenir d’anar al teatre. Jugo amb una sensació immersiva on queda difosa la línia entre l’espectador i l’escenari, on tot forma part d’un mateix context”. La seva aventura com a escenògraf consisteix en generar mons on agafar al públic i treure-li tot el que porta integrat des de casa i “submergir-lo en una bombolla on no sàpiga què passa”.
Marc Salicrú: “La llum i la matèria tenen un lligam molt íntim. Sense la matèria no veus la llum i sense la llum no veus la matèria”
Per a en Marc, la llum i l’espai no s’entenen un sense l’altre. “Quan m’imagino un espai, està il·luminat. I quan m’imagino la llum, forma part d’un espai per molt desert o infinit que sigui”, explica. L’il·luminador Raimon Rius també concep la llum i l’espai com un mateix conjunt que no poden viure separats. “La llum i la matèria tenen un lligam molt íntim. Sense la matèria no veus la llum i sense la llum no veus la matèria. L’escenografia, de fet, té una part tangible (mobles i volums construïts) i una part intangible: la llum”, comenta.
Raimon Rius, dissenyador d’il·luminació
L’interès d’en Raimon Rius per la llum va ser accidental. Va estudiar pintura a la Llotja i per pagar-se la carrera i el pis va trobar una feina descarregant camions al teatre del seu poble, Vilanova i la Geltrú. D’allà va passar a treballar en l’àmbit de la il·luminació a la companyia d’en Toni Albà i en Sergi López. Més tard, va entrar al Teatre Lliure, on es va queda durant 20 anys. Ara, ha fet Crim i Càstig al Lliure i combina el disseny d’il·luminació amb la docència a l’Institut del Teatre.
“La llum ens permet comunicar sense passar pel filtre intel·lectual, ja que es tracta d’una cosa totalment emocional i vivencial. Existeix un vincle molt estret entre l’estat d’ànim i la il·luminació”, explica en Raimon. La seva formació va ser completament autodidacta, els processos sortien d’ell de forma orgànica, com si res, però amb el temps va veure que tot el que ja portava integrat seguia una metodologia que, ara, trasllada als seus alumnes. Per a ell, la llum és un llenguatge i amb ella “pots visibilitzar el que està sentint el personatge en aquell moment i pots fer que aquest mateix sentiment impregni tot l’espai”.
Raimon Rius: “La llum ens permet comunicar sense passar pel filtre intel·lectual, es una cosa totalment emocional i vivencial”
L’escenografia i la il·luminació són “feines molt intangibles”, apunta en Marc. Ell es veu com una mena de venedor de fum perquè fins que no arriba a la sala i prova sobre l’espai el que tenia al cap, no sap com anirà. “En aquesta professió estàs parlant tota l’estona i per això és important trobar un equip on hi hagi confiança i no hi hagi un dubte constant. Aquest és un treball d’imaginació profunda. Tanques els ulls i crees. És un joc de nens”, explica.
Escena de ‘Solitud’ (TNC) amb disseny de llums de Rius (Imatge: May Circus)
Tant al Marc com al Raimon, sovint, els confonen amb tècnics, però tots dos volen deixar clar que l’escenografia i la il·luminació són professions artístiques i creatives. “Els tècnics són les persones a qui traslladem les nostres idees perquè les tradueixin. El seu paper és essencial, però diferent del nostre. Per a nosaltres, la tècnica és la resolució”, declara en Marc. “En aquest país es veu a l’il·luminador com l’elèctric que fa les llums i prou, però no és així”, defensa en Raimon. Com a docent, està vivint una transformació de l’ensenyament de la il·luminació, on es pretén reivindicar el seu caràcter artístic. “Abans, les assignatures d’il·luminació es tractaven des d’un punt de vista més tècnic i, sobretot, estaven lligades a una persona i ara l’equip docent s’ha ampliat i hi ha moltes més mirades”.
Ariadna Castedo, regidora d’espectacles
Als 25 anys, l’Ariadna Castedo va entrar a treballar a Gràcia Territori Sonor, una empresa de concerts de música experimental que comptava amb gent de la contracultura barcelonina. Va començar sent “la chica de todo”, però les seves maneres de fer ràpides, organitzades i resolutives van cridar l’atenció dels de dalt i se li va atorgar un nou títol: regidora. Aquell va ser el primer cop que l’Ariadna va escoltar aquella paraula. A partir de llavors es va dedicar a estar present abans que arribés l’artista, que estigués llest el camerino i tot el material tècnic que havia demanat. Quan tot ja estava preparat, llavors donava la seva aprovació i la maquinària es posava en marxa.
Però no va ser fins als 26 anys que va entrar a estudiar al Taller de Tecnologia de l’Espectacle, a Barcelona, i va endinsar-se a la regidoria teatral. Després de 22 anys dedicant-se a aquest sector, ja ho té bastant clar. Pel que fa a molts dels seus amics, la qüestió continua sense resoldre’s. “El regidor teatral és la memòria de l’espectacle. És la persona que sap el que passa en tot moment i que ha de vetllar perquè cada funció sigui exactament igual a l’anterior tant a nivell tècnic, artístic com interpretatiu. Som els encarregats de portar el timó del vaixell”, explica l’Ariadna. “A més, el regidor és l’única persona que té la potestat de parar l’espectacle”.
Ariadna Castedo: “El regidor teatral és la memòria de l’espectacle”
Abans d’endinsar-se en els estudis de regidoria, l’Ariadna va estudiar filologia espanyola a la Universitat Autònoma de Barcelona. Tot i que el teatre la té enamorada des de ben petita, el cinema sempre ha ocupat un lloc especial. “M’haguera agradat molt estudiar cine, però els estudis eren molt cars i a casa meva no m’ho podien pagar. Així que vaig desistir”.
A més de regidora, l’Ariadna combina aquest ofici amb l’utilleria, l’ajudantia de direcció i la docència en Regidoria Teatral a l’escola ESTAE. Per a ella, la versatilitat és un aspecte essencial en aquesta professió. “Contra més coses sàpiga el regidor, millor. Ha de tenir coneixements de llum, de so, de maquinària per poder entendre el funcionament i els temps que necessita un espectacle”. Quan es tracta d’una empresa privada, al regidor li toca fer una mica de tot: encarregar-se de l’utilleria, el vestuari… Mentre que a la pública, on es disposa de més diners, existeix una major especialització en cada departament i el regidor és regidor i prou. “En el cas dels musicals, tot i que es facin des d’una privada, no faig d’utillera. Seria impossible tenint en compte tot el que he de fer. Em moro!”.
L’equip de ‘Cantando bajo la lluvia’, el que hi ha al davant però també el que treballada entre bambolines
Ara es troba immersa en el musical Cantando bajo la lluvia, el quart muntatge que fa juntament amb l’Àngel Llàcer. Al llarg de la seva trajectòria professional no han sigut pocs els projectes que ha encapçalat en teatres públics i privats de Barcelona (Teatre Lliure, Teatre Nacional de Catalunya, Teatre Romea…), en festivals com la Fira de Tàrrega o el Festival Grec de Barcelona i en gires per Europa i teatres de Madrid. A més, ha treballat al costat de grans directors com Carlos Santos, Lluís Pasqual, Mario Gas, Magda Puyo, Carme Portaceli, Calitxo Bieito, entre altres.
De tota aquesta llista, el musical que està fent ara és per a ella el muntatge més complicat amb el qual s’ha trobat fins ara, ja que “té molta gent a l’escenari i es mouen moltes coses alhora, de les quals he d’estar pendent tota sola”. Durant la funció, el seu moment predilecte és quan té la sensació que està portant el ritme de l’obra: “Aquesta feina és molt estressant perquè has d’estar per tot, però ja m’agrada. Si em retardo en cantar un canvi, tothom anirà endarrerit i la funció no quedarà igual de bonica”.
Ser regidora suposa tenir els ulls constantment oberts i tenir la mirada posada a tot arreu. Els punts han d’estar ben definits i no pot quedar res a l’aire. En el cas de la gestoria teatral passa el mateix. L’organització i, en aquest cas, potser també els números, són indispensable per aconseguir que un projecte arribi a veure la llum.
Bet Orfila és l’actual gerent de la productura La Perla 29, empresa que gestiona l’espai teatral de la Biblioteca de Catalunya
La Bet Orfila és gestora teatral de la companyia teatral La Perla 29. És llicenciada en economia, ha treballat al Centre Dramàtic de Barcelona, al departament de cultura durant tres anys, al Teatre Nacional a l’equip d’administració i paral·lelament, es va dedicar a portar la gestió de petits espectacles. L’any 2000 va crear una associació sense ànim de lucre i ja més tard, va entrar a formar part de la creació de La Perla 29.
“A La Perla 29, la meva feina consisteix a portar els pressupostos anuals i buscar tots els recursos perquè el projecte es pugui finançar, coordino l’equip –14 fixes entre tècnics, producció, comunicació i administració – i també m’encarrego del control general de totes les produccions que fem”, explica. A més de la companyia teatral, també porta una gestoria especialitzada en gent que duu a terme activitats artístiques. Aquest espai és conegut com a Pas 29.
Bet Orfila: “M’agrada veure com tot el que poses en un inici sobre un paper s’acaba complint amb el temps”
“M’agrada veure com tot el que poses en un inici sobre un paper s’acaba complint amb el temps”, destaca Orfila sobre la seva feina. “Quan comences sempre hi ha problemes de dates, espais, diners i és molt dur aconseguir que un projecte funcioni, ja que s’ha d’aconseguir un determinat percentatge d’ocupació i nombre de bolos. Però és molt gratificant veure com tot el que vas planejar un dia asseguda davant una taula juntament amb un equip artístic, s’ha pogut fer realitat”.
Maria Albadalejo, figurinista i dissenyadora de vesturari
Com tot aquest tipus de professions que surten del cercle dels actors i la direcció, la de la Maria Albadalejo tampoc es coneix ben bé com funciona. Ella, a més d’escenògrafa, és dissenyadora de vestuari. Va començar estudiant disseny de moda, però aquell camí va regirar-se el dia que la companyia teatral Els Pirates li va proposar anar a ajudar-los a Els Pastorets de Vallvidriera. “Em dedicava més a Els Pirates que no pas a la meva carrera. Vaig descobrir que m’agradava més el món del teatre que el de la moda. Així doncs, vaig fer les proves d’accés de l’Institut del Teatre per fer escenografia i figurinisme i vaig entrar-hi”.
Actualment, continua treballant a Els Pirates, on s’encarrega més del vestuari que no pas de l’escenografia, i dur altres projectes com a freelance. Des del Maldà li surten bastants encàrrecs. Durant la seva carrera ha fet moltes ajudanties d’òpera, projectes grans del Teatre Nacional, el Teatre Lliure, ha estat a Madrid i ha participat en sarsueles amb figurinistes que estaven amb persones com l’Alejandro Andújar, l’Antoni Belart i la Montse Amenós.
Maria Albadalejo: “M’encanta tocar tots els materials, fer la selecció dels teixits, el contacte amb els tallers i veure com es fa real”
“La part de disseny dels personatges es fa juntament amb el director i després ja arriba el moment de la realització que, normalment, és paral·lel als assajos”, comenta la Maria. I és aquest segon punt del procés de creació amb el que més gaudeix. “M’encanta tocar tots els materials, fer la selecció dels teixits, el contacte amb els tallers, veure com es fa real i, sobretot, observar com els actors donen forma el que he creat”.
Albadalejo forma part dels Pirates Teatre i ha treballat en produccions com ‘La Mascarada’
Si pogués escollir, el seu ideal seria dissenyar i treballar en l’òpera. La Maria sent debilitat pels personatges d’època i la confecció, però, explica, no és un sector fàcil. “En aquest país se sol treballar amb un producte d’actualitat i a més, a tot això li has d’afegir que els pressupostos no són gaire alts”.
El teatre com a creació col·lectiva
El teatre és una peça de creació col·lectiva on conflueixen tota mena de disciplines. L’obra és el resultat de molts caps pensants i artístics que produeixen conjuntament durant mesos o inclús anys. “És una forma d’art en la qual ningú pot tenir l’autoria estricta”, explica en Rius. Però, tot i aquesta idea de teatre horitzontal que sembla evident, a efectes pràctics flaqueja.
Maria Albadalejo: “Estem retrocedint en visibilitat. A nivell professional, et sents que estàs més enrere”
“Fa un temps, als cartells dels teatres hi havia la voluntat de posar tots els noms de l’equip. Però amb els anys, aquesta visibilització va anar caient, quedant finalment només els noms i cognoms dels directors i els intèrprets”, explica en Marc Salicrú. A més dels cartells, la Maria Albadalejo afegeix les pàgines webs d’algunes empreses de teatre. “No apareix l’equip artístic, només els actors i el director. Crec que estem retrocedint en visibilitat. A nivell professional, et sents que estàs més enrere”, comenta. Així i tot, la Maria reconeix les companyies com a espais de treball que cuiden tot l’equip, ja que existeix un “tracte col·lectiu”. “Amb Els Pirates estic molt còmode, però a la mínima que surts fora, comences a desaparèixer. Encara s’ha de fer molta pedagogia”.
La falta de reconeixement d’aquests tipus de feines porta en alguns casos que es prescindeixi d’elles amb facilitat. Això és el que li ocòrrer a l’Ariadna Castedo: “La meva feina és la primera de la qual es prescindeix, però és de les més transcendentals durant el dia a dia de l’espectacle. La regidoria no es considera prou necessària fins que s’adonen que tot espectacle amb una mica de volum necessita aquesta figura”.
A en Raimon no el sorprèn ser una figura marginal, ja que no només “l’il·luminador està poc reconegut, sinó també el teatre i la cultura”. La seva lluita comença amb el reconeixement del disseny d’il·luminació com a disciplina artística perquè “no és considerada com a tal en cap cercle de disseny”. I ara, que treballa dins les aules, remarca la diferència existent entre el nostre país i Anglaterra, Estats Units o França, on es reconeix la il·luminació com a qualsevol altre ofici i on existeix una àmplia bibliografia sobre el sector. “Crec que s’ha de posar la llum en el nivell que li correspon, ni més ni menys”.
Marc Salicrú: “Com a creadors se’ns nega la nostra pròpia autoria en els contractes laborals”
A més de la falta de visibilitat en espais d’accés públic, com cartells o pàgines web, en Salicrú parla d’un reconeixement que és necessari de portes cap a endins: “Com a creadors se’ns nega la nostra pròpia autoria en els contractes laborals”. Mentre que un coreògraf o un músic sí que en tenen, explica, un escenògraf, un il·luminador o un dissenyador de so no. “Aquest tipus de selecció ve justificada per uns barems que suposo que es van establir molts anys enrere. Ara, s’està intentant canviar la llei de propietat intel·lectual perquè se’ns integri, però no passarà perquè no interessa que sigui així”, explica el creador, i afegeix: “D’altra banda, com més demanes, més apreten els contractes per negar-te aquests drets. Aquesta reivindicació no es tracta d’una qüestió d’ego sinó de fer entendre que el teatre és una creació col·lectiva”.
Backstage del Teatre de La Biblioteca de Catalunya (Imatge: Bito Cels)
La Bet Orfila és conscient que aquestes professions rarament són reconegudes per la societat civil, però a ella ja li sembla normal que sigui així. “Crec que la reivindicació no ha de venir per aquí. Que no sàpiguen que existim ocórrer de la mateixa manera que quan comprem un vestit i no som gaire conscients de tot el que hi ha darrere d’aquesta peça. En el cas del teatre, és el mateix. El resultat que ensenyes no mostra tot el treball que s’ha fet abans”. Però quan parla de l’esfera institucional, aquí la cosa canvia i el que se’ls pot permetre a uns, als altres no tant i el reconeixement ha d’estar-hi. La Bet considera que s’està anant a millor, és optimista: “Fa 15 anys era com si només hi hagués actors i actrius, però ara sembla que la mirada s’ha ampliat una mica més i que la gent ha pres una major consciència sobre la professionalització d’aquests oficis”.
A la gala dels Gaudí d’aquest any, per primer cop no es va entregar el Gaudí d’Honor ni a un intèrpret ni a un director de cinema, sinó a un director de fotografia. L’afortunat va ser en Tomàs Pladevall. “Una pel·lícula és un treball d’equip, de molta gent que consta en uns títols de crèdit que poques vegades arriba a veure el públic. Afortunadament, el crèdit de director de fotografia va molt a prop del director”, va reivindicar Pladevall en recollir el seu premi.
En Tomàs Pladevall ho tenia clar: no són un ni tampoc dos. Són molts. I el teatre serà polifònic o no serà.
Setmana Mundial del Teatre. Llegeix el Manifest Internacional. Clic aquí.
