La provocació arriba de Madrid amb una versió transgressora de Las amistades peligrosas protagonitzada per Carme Conesa i Edu Soto.
Arriben amb l’aval de la crítica d’arreu de l’Estat, les entrades exhaurides a molts teatres i el públic entusiasmat i dempeus al final de moltes funcions. Només estaran quatre setmanes a Barcelona, però esperen que la resposta sigui la mateixa. “És un espectacle valent, provocador, diferent i amb moltes sorpreses” explica Carme Conesa, la Marquesa de Merteuil que comparteix protagonisme amb el Vizconde de Valmont d’Edu Soto. Tots dos interpreten uns aristòcrates que no només es creuen superiors, sinó que a més a més rivalitzen per humiliar i manipular els que els envolten usant com a armes el sexe i la seducció. Lucía Diez, Iria del Río, Mariano Estudillo i Lola Manzano són els joves que completen el repartiment.
L’obra, estrenada al Festival Internacional de Teatro Clásico, és una adaptació de Javier L. Patiño i el mateix director de l’obra, Darío Facal, del clàssic de Laclos. La novel·la, escrita el segle XVIII, volia retratar la hipocresia i la baixesa moral de l’aristocràcia francesa anterior a la Revolució. Facal explica que a l’adaptació “hi ha una mescla de llenguatges per ressuscitar el text des d’una nova perspectiva”. D’aquesta manera, una de les qüestions més importants de la novel·la, el sexe, no es representa aquí amb un llit, que ni tan sols apareix, sinó amb la música composada pel també actor Mariano Estudillo. “Aquí no hi ha cap llit, hi ha una bateria” diu el director, “la música és el fil conductor perfecte per arribar a la sensualitat sense entrar a la convenció pueril de compartir llit”.
De fet, l’obra és un mestissatge entre la representació teatral i un concert de rock, jazz, punk i heavy. Dalt de l’escenari només hi ha cinc micròfons, els instruments i els actors. La resta, completament nu. Edu Soto explica que malgrat això, un cop t’acostumes a aquest llenguatge, “ni tan sols veus la bateria, l’únic que hi veus són Las amistades peligrosas“.
A diferència de les versions cinematogràfiques que se n’han fet, aquí s’ha respectat el relat epistolar. “A la novel·la els personatges es comuniquen a través de cartes i és essencial respectar-ho, perquè és l’única manera de mantenir la ironia”. D’aquesta manera, cada personatge explica la seva versió dels fets i “trair això seria trair l’humor i haver de creure que el que expliquen és cert”.
Text: Mercè Rubià / Fotos: Ana Himes
