És una enorme notícia que Macbeth torni al Liceu! I no ho dic només perquè aquesta sigui la meva òpera preferida de Giuseppe Verdi -amb permís de Rigoletto-, sinó perquè, gustos personals a banda, aquesta peça representa el primer treball en què Verdi pren un argument d’autèntic pes literari a l’hora de fornir una òpera, a més de trencar certs esquemes musicals i dramàtics anteriors.
Anem a pams, però. Abans que res recordem que aquesta tragèdia de William Shakespeare narra com a Macbeth, valent guerrer escocès i servidor del rei Duncan, unes bruixes li profetitzen que ell serà el nou rei d’Escòcia i que el seu amic i company Banquo -Banco a l’òpera- serà pare de reis. La dona de Macbeth -Lady Macbeth-, en saber d’aquesta profecia esperonarà el seu marit a matar el rei. Després arribarà el torn d’assassinar també Banquo i el seu fill, per bé que aquest últim aconseguirà fugir. Un cop Duncan mort i havent aconseguit ja el tron, els Macbeth cauran en una espiral de violència i terror arran del regicidi comès que els menarà cap a un tràgic final.
Macbeth és una tragèdia fosca –una de les més fosques de Shakespeare– en què el matrimoni protagonista s’endinsa en els viaranys més tenebrosos de la condició humana. A diferència del que succeeix a les tragèdies gregues, les forces del destí aquí apareixen sense mostrar una veritat dogmàtica, sinó interpretable i emmotllable a la voluntat de l’ésser. El fat pot dir una “veritat”, com fan les bruixes a l’obra, però és la interpretació personal de les profecies o dels símbols que n’emanen el que marcarà el destí fatal dels protagonistes. La perdició de l’heroi tràgic, doncs, no tindrà una raó externa, sinó que provindrà de la mateixa corrupció moral de l’individu.
Giuseppe Verdi, gran admirador de William Shakespeare, adaptarà aquest text -el primer de les tres obres shakespearianes del seu corpus operístic, les altres dues són Otel·lo i Falstaff– i, com a bon romàntic, en maniqueitzarà i patetitzarà el nihilisme que l’obra traspua. I ho farà a través d’una música impactant que s’adequarà a les passions, odis i temors dels personatges, una música que, com he apuntat a l’inici, marcarà el principi de la fi de l’era del bel canto, aquell estil operístic en què la bellesa melòdica prevalia per damunt de les històries relatades. A partir de Macbeth, la música podrà ser fosca, fins i tot tenebrosa, si l’acció del personatge o del que succeeix en escena ho requereix.
L’orquestració és dura -tal com es pot observar de bon inici amb la bella i pertorbadora obertura-, en molts moments amarada d’una profunda obscuritat i acompanyada d’unes esforçades i no sempre agradables veus: un baríton i un baix per als dos protagonistes masculins (Macbeth i Banco, respectivament) i el d’una soprano dramàtica o spinto de registre ampli (allò que es coneix com a “soprano verdiana”) en el paper de Lady Macbeth. Malcolm i Macduff, personatges secundaris, en seran els tenors. L’òpera és plena d’escenes, àries, duos i intervencions corals memorables: l’esmentada obertura, l’inquietant cor de les bruixes, l’intens duet Macbeth-Banquo (Due Vaticini), l’espectacular final del primer acte -moment en el qual es descobreix l’assassinat de Duncan-, les dues grans àries de Lady Macbeth en què es demostra la seva ambició, força i determinació (Vieni t’affretta i La luce langue); la breu però intensa ària de Banco abans de ser assassinat (Come dal ciel precipita), l’escena del brindis i dels fantasmes (Si colmi il calice di vino eletto), sens dubte el millor moment del drama; la patètica Ah, la paterna mano, de Macduff, l’ària més cèlebre de l’òpera, i la trista però meravellosa ària final de Macbeth, Pieta, respetto, amore. En definitiva, una combinació d’orquestra, cor i veus d’allò més variada i sublim per acompanyar un text tan tèrbol com exquisit.
I si text i música ja obliguen a gaudir d’aquesta òpera, el fet que el Liceu presenti un muntatge nou, de creació pròpia, de la mà d’un artista tan polifacètic i interessant com és Jaume Plensa, l’atractiu de la proposta es multiplica. No menteixo si dic que aquest muntatge és el que més expectació em generava en començar la temporada, juntament amb el meravellós Il Trittico, de què ja vam gaudir abans d’acabar l’any, i de L’incoronazione di Poppea, versió de Calixto Bieito, que veurem al juliol. I és que, a més de la sorprenent proposta escènica de Plensa, cal afegir-hi una direcció musical d’alçada, ja que és el mateix director musical del Liceu, el mestre Josep Pons, qui en dirigirà l’orquestra; d’altra banda, el quadre vocal no es queda enrere pel que fa a qualitat: Luca Salsi encarnarà el rol de Macbeth (quina llàstima, la baixa de Carlos Álvarez!) acompanyant l’admirada Sandra Radvanosky/Lady Macbeth (que repeteix dues òperes consecutives al Liceu, ja que ella també va fer de Tosca ara fa unes setmanes); Radvanovsky alternarà rol protagonista amb la fantàstica mezzosoprano Ekaterina Semenchuk. Com a Banco també tindrem l’alternança de dos excel·lents baix-barítons: l’uruguaià Erwin Schrott i el menorquí Simón Orfila. El bon tenor lleuger canari Celso Albelo alternarà amb Francesco Pio Galasso el personatge de Macduff.
En definitiva, una combinació de drama, música i veu que farà les delícies dels amants habituals de l’òpera i, goso dir, també dels que no ho són.
Més informació, imatges i entrades a:
