Sharon Fridman presenta Caída Libre, un projecte que incorpora vint persones diferents a cada ciutat on viatja. Hem anat a veure com assagen al Mercat de les Flors.
Sharon Fridman és un ballarí i coreògraf d’origen isrealià establert a Madrid. Dirigeix la Compañía Sharon Fridman i ha passat per companyies com la Ido Tadmor Dance Company, Kibbutz Contemporany Dance Company, Vértigo o Mayumana. Aquest cap de setmana presenta la seva nova creació Caída Libre, una coproducció del Mercat de les Flors, que ja ha recorregut diversos teatres europeus.
Durant els dies previs imparteix un taller a 20 persones, majoritàriament joves, que no es dediquen professionalment a la dansa. “A Barcelona és on tinc el grup amb més ballarins, tot i que cap és professional. Hi ha persones molt diferents, des d’un noi que només fa 3 mesos que balla, a una noia que ha vingut des d’Holanda expressament per participar del projecte”, explica.
Per què un ballarí i coreògraf consolidat, en gira constant per països de tot el món, decideix complicar-se la vida impartint tallers allà on va i incorporar vint persones de la ciutat al seu espectacle? “Fa temps que dedico la meva vida a la creació, a la dansa, totes les hores del dia. Durant aquest camí m’he anat qüestionant de quina manera puc sentir que formo part del que passa fora del meu cap, del que passa a la ciutat, a la societat. I sobretot, com fer que la dansa sigui més visible, que estigui més present a la societat i que s’entengui el seu llenguatge. A diferència de la paraula, que ja té un codi i un significat, la lectura de la dansa està oberta, és un llenguatge increïble. Et fa sentir, et fa pensar i reflexionar, però no et diu què, com ni quan. La pregunta que em feia és, com es connecta tot això amb la societat?”.
Després d’anys de gires, d’anar d’una ciutat a l’altra sense parar, sense cap connexió amb el lloc, explica, es va plantar i es va dir: “així no puc continuar”. “Ara conec a 20 persones de la ciutat, la seva cultura, les seves limitacions, puc treballar amb ells, amassar-los, veure com afecta la seva presència i la seva cultura a la peça. Puc mesclar-me més amb la gent, amb la vida, amb el lloc. Passo més temps a cada ciutat i la peça té més sentit. Econòmicament potser no, perquè hi he de dedicar més temps, dies en què podria estar actuant a un altre lloc, però això a mi m’esgota, necessito estar connectat”.
La vessant social és un component important de la companyia. Fridman vol que la peça estigui viva, que sigui participativa i generi complicitat amb l’entorn. “Segurament sense aquestes 20 persones, només amb els 6 ballarins, el muntatge seria més net, però el públic no tindria la mateixa identificació. A més, això no està renyit amb la qualitat. Tenim un projecte, Rizoma, en què hi participen 100 persones amb el somni de ballar. Amb ells creem una peça que, al final, a nivell de qualitat no té res de diferent de qualsevol companyia professional. Això vol dir que amb poc podem fer molt, i que els mateixos cossos poden fer coses grans que poden afectar a l’altre”.
La seva manera de dirigir els participants és propera, fins i tot tendra, molt empàtica i sense exigències. Més aviat és un acompanyament. Els mostra els passos, els moviments, els explica per on es mouran els ballarins, però també deixa espai perquè cadascú ho adapti a les seves sensacions, a la manera com senti el seu cos en cada moment de la coreografia. “Els ballarins estan acostumats a trobar-se dalt l’escenari amb cossos que van a un lloc on ells no voldrien, però estan molt preparats per dirigir i ajudar”, assegura. Fins ara han estat treballant amb el grup el coneixement corporal “perquè s’empapin de la qualitat del moviment”. Dimecres al matí, el tercer dia de taller, han vist “el negatiu de l’obra”, la part que fan els 6 ballarins, per veure “l’altra força i començar a imaginar com es connecta tot”. Ara, els queden un parell de dies per treballar plegats i acabar de donar forma a l’espectacle.
Igual com a Rizoma, a la coreografia s’hi desenvolupen paisatges humans, escenografies vives. “Creem paisatges inspirats en formes naturals. Podríem dir que les formes físiques de la composició recorden la naturalesa, que busquen un lloc on existir sense jerarquies, amb respecte i comprensió. La naturalesa és la inspiració per entendre com avança la societat”. Fridman treballa la naturalesa des del contact, que implica una relació amb l’altre, amb la matèria i els elements. “Per què contact? Perquè sempre ha d’ocórrer alguna cosa que et dóna estabilitat. L’estabilitat permet evitar la caiguda. Quan una persona cau, ve una altra i la recolza. Nosaltres desenvolupem el contact des d’aquí, des del suport a l’altre. Aquest és el nostre motor, la necessitat de salvar el cos, la vessant més social, més que no pas de la tècnica contact improvisation“.
I amb aquesta filosofia ja ha viatjat per Marsella, Praga, Estrasburg, Brussel·les, Londres… “A cada lloc la peça canvia. Ahir ho parlàvem amb la Maite Larrañeta, ballarina de la companyia, i em deia: sovint veig que, tot i que dono la mateixa pauta, cada grup dibuixa un dibuix diferent. Nosaltres experimentem com és estar tota l’estona connectats i a Finlàndia, per exemple, a l’hora de desconnectar s’allunyen molt i deixen molta distància entre els cossos, guarden molt més l’espai privat del cadascun cossos i les distancies, no és tant fàcil tocar. Si hi ha una manera d’agafar més espai, l’agafen. En canvi, aquí a Barcelona, és al revés. Hi ha més proximitat, més contacte. És més mediterrani. La mateixa composició que en un lloc pot semblar molt oberta, a un altre lloc sembla molt tancada. La personalitat de cada cultura afecta molt a la obra, al color, perquè un veu una escena molt oberta i ampla, i en canvi un altre pot veure-la molt estreta. Com mira la gent el que ocorre, amb més fredor o amb menys fredor, canvia la peça”.
Text i fotografies: Mercè Rubià
