Cristóbal Garrido (Sabadell, 1976) em rep una hora i mitja abans de la funció de Priscilla. Reina del Desierto al seu camerino del Tívoli amb una infusió calenta i un make-up perfecte. Porta anys picant pedra a l’escena del transformisme barceloní. Amb el seu alter ego, Sharonne, ha guanyat la segona temporada de Drag Race Spain. Ara és una de les drag-queens més cotitzades de l’escena estatal i protagonitza el gran musical internacional basat en la pel·lícula homònima, i l’espectacle-concert All Divas, al Teatre Condal.
Sharonne en una imatge promocional del show ‘All divas’
Teatre Barcelona: De Sabadell a estrella del drag. Com ha anat això?
Sharonne: Quan tenia 14 anys va obrir la primera escola de teatre a Sabadell, Trama Expressió, i vaig anar de seguida a apuntar-m’hi. Cada setmana ens portaven un professional del món de l’espectacle: La Cubana, l’Angel Pavlovsky, el Pirondello… El transformisme em va despertar molta curiositat, em semblava una cosa molt complexa. És un art que sovint no es considera teatre i és molt difícil de fer. El Pavlovsky es produïa els seus espectacles i tenia una identitat escènica magnífica. Veient-lo em vaig adonar que hi havia un altre camí, un que no estava seguint ningú.
Has corroborat que el transformisme és difícil de fer?
Ara la cosa ha canviat molt. Amb RuPaul Drag Race hi ha molta gent que es deixa emportar per la imatge únicament. Compren perruques, vestits, maquillatge… I creuen que ja està. Per a mi un artista és una persona que ha d’oferir un espectacle. Sigui el que sigui: ballant, cantant, interpretant amb micro, escrivint… Hi ha una companya que escriu i fa novel·la. El drag és un art que et dona moltes possibilitats. Per a mi és la meva manera de meditar, d’oblidar-me de tots els problemes.
Hi ha una escletxa generacional entre el transvestit de tota la vida i el drag.
És més aviat un tema del lèxic. Amb la pel·lícula de Priscilla (1994) i la d’A Wong Foo (1995), va començar a canviar tot. Es va començar a conèixer què era el drag, que no deixa de ser el transformisme de tota la vida, però vingut d’Amèrica. Fa trenta anys era un estil totalment diferent. Aquí el que es feia era un transformisme més clàssic: les que imitaven Marilyn Monroe, Edith Piaf, Lola Flores, Sara Montiel… D’espectacle a més de music hall, el que es feia al Paral·lel, on l’artista parlava amb el públic amb picaresca.
Sharonne coronada com a guanyadora de la segona edició del concurs ‘Drag Race España’
I llavors apareix RuPaul.
Llavors vam passar a ser tots més americans dalt de l’escenari. Amb el videoclip del Supermodel of the World vam veure un altre tipus de transformista amb una personalitat pròpia… De sobte van sortir les cyber drag: calbes, amb punxes i llums per tot arreu. Era una cosa com molt nova i ho volien a totes les festes. Tothom volia tenir el seu performer allà. És un art que ha anat avançant i creixent.
Era més polític?
Ara tenim molta por perquè de seguida dius que segons què i ja estàs cancel·lat. Has d’anar molt amb compte. Abans hi havia molta més llibertat per dir coses i tampoc passava res. Al cap i a la fi, el teatre és per això, també fa una queixa del que és la societat. I justament el drag se suposa que és un espai de llibertat on tu pots dir qualsevol cosa i se t’ha d’entendre, perquè ja estàs en un context.
“És interessant no quedar-nos només dins del col·lectiu, sinó ocupar espais on no ens deixaven entrar”
Pateixes per ficar la pota?
La Sharonne no és gaire dolenta, no fa roast. M’agrada deixar-les anar però amb una mica d’innocència, perquè tampoc vull que la gent se senti ofesa. Jo vull poder arribar a un públic més general. És interessant no quedar-nos només dins del col·lectiu, sinó ocupar espais on no ens deixaven entrar.
Drag Race us ha posat al punt de mira.
Ara estem a vista de tothom. Ru Paul et pot agradar o no, però el que ha aconseguit amb el seu programa és que tothom en el món sàpiga el que és fer drag. D’això no hi ha dubte.
Tenim més drag a la tele, però menys locals amb transformisme en viu.
Barcelona la veig, en aquest sentit, molt trista, la veritat. Jo vaig viure el final d’aquella ciutat més canalla, als 90, i era molt divertit. Sorties a la nit i te n’anaves a locals com la Bodega Bohemia, el Cangrejo, el Molino, el Marsella, la Nitsa. Trobaves actors que anaven a fer la copa després de fer funció mentre veien un espectacle… A tot arreu hi havia espectacles. A la Metro en feien un a les 3 de la matinada que estava sempre ple. Això ha desaparegut totalment. L’autenticitat que hi havia abans, ja no es troba.
Arribar a protagonitzar Priscilla no deu haver estat un camí fàcil.
“Cuesta arriba, siempre”. A tot arreu t’has d’esforçar per aconseguir poder treballar del que t’agrada, no? M’he acostumat a viure amb aquesta inseguretat. De moment m’ha anat bé.
Sharonne protagonitza el musical ‘Priscilla’ al Teatre Tívoli. Imatge: Marc Mampel
Que una estrella nacional del drag protagonitzi dos grans espectacles alhora era impensable fa pocs anys.
A mi em sembla molt interessant i molt necessari. No perquè sigui jo, eh?, però quan veig que als Estats Units la Jinkx Monsoon protagonitza Chicago o Latrice Royale fa La botiga dels horrors, penso que fem bé de tenir en compte els drags que estan lluitant per aquest transformisme més actual i que tenen molt de talent per poder interpretar personatges mítics a grans escenaris. A més a més, s’ha demostrat que hi ha un públic bastant massiu al darrere i hi ha moltes històries que tenen molt a veure amb el món LGTBiQ+ que crec que s’haurien d’esprémer.
“A ‘Priscilla’ hi ha havia bromes molt trànsfobes que ja no hi són, afortunadament”
O revisitar-les, com s’ha fet a Priscilla.
La Priscilla que fem ara s’ha renovat completament. Hi ha moltes coses del text que s’han modificat, perquè com a societat hem evolucionat. Hi havia bromes molt trànsfobes que ja no hi són, afortunadament. Tot i això, quan es va estrenar la pel·lícula era molt avançada al seu temps. La història d’un paio que té un fill amb una dona i que es dedica al transformisme, ella ho accepta i el convida a actuar al seu casino… Es manté actual perquè fa 30 anys ja era radicalment moderna.
És tant festiva com emocionant.
El públic ho viu moltíssim. De sobte hi ha gent que s’aixeca i es posa allà a cantar i ballar. En molts moments, a les primeres files, veig gent plorant. És molt bonic.
Com sempre, actues caracteritzat, no et deuen reconèixer pel carrer.
Per a mi Drag Race ha sigut un punt d’inflexió en la meva vida i en la meva carrera. Ara ja saben qui soc, mai no em vaig ocultar. Abans sí que guardava una mica més aquesta màgia… Havia arribat a sentir alguna conversa en què parlaven de mi i no sabien que jo era allà. Però ja no m’ha tornat a passar.
Sharonne és l’alter ego de Cristobal Garrido
No tens por que la Sharonne es mengi el Cristóbal?
No. A més soc molt agraït amb mi mateix. Mai diré: “Estic fart d’aquest personatge”. La Sharonne m’ha donat moltes coses i jo també n’hi he donat. Ha sigut mutu. Creixem i incorporem coses que aprenem l’un de l’altre. A casa no tinc ni una foto de la Sharonne, ni uns talons o una boa de plomes. Visc supertranquil, i quan soc a casa, desconnecto totalment.
A Priscilla i al teu espectacle All Divas es reivindica la figura de la diva clàssica. Què t’agrada d’elles?
Una diva pot ser una persona que veus inabastable, i de cop és una senyora que té una vida d’allò més normal amb la seva família. M’agraden molt els personatges que es munten per donar glamur a l’escenari o davant d’una càmera, però que no tenen res a veure amb qui són en realitat. M’interessen els amors platònics i les dives que et miren per damunt de l’espatlla, però a qui l’hi perdones perquè t’encanta la seva música.
Ser una diva és positiu o negatiu?
És alhora les dues coses. També hi ha un cantó fosc, obsessiu, insuportable… A mi el que més m’interessa és amb el que he crescut, el més positiu i lluminós.
“No m’interessen gaire les noves dives. Soc molt clàssic”
Estem veient ressorgir el concepte de diva del pop…
No et mentiré: no m’interessen gaire les noves dives. Soc molt clàssic. El més modern que escolto és l’Anastasia, la Whitney Houston, la Madonna o la Diana Ross. Escolto moltíssim les gravacions de concerts de dives que en realitat són espectacles teatrals, com els que feia la Liza Minelli, on expliquen la seva vida i un munt d’anècdotes. Això és també el que faig, quan pujo com a Sharonne a escena.
Més informació, imatges i entrades a:
