L’Ateneu Popular 9 Barris acull dins del Festival Cítric l’espectacle No soy tu gitana, la nova producció de Teatro del Barrio de Madrid. Un monòleg interpretat per Silvia Agüero i coescrit juntament amb Nüll García, directora del muntatge. L’espectacle retrata la història de les dones gitanes que van intentar escapolir-se del gran extermini gitano que es va produir al segle XVIII conegut com ‘La gran batuda’, una atrocitat ideada per ministre de Ferran VI, que consistia a recloure separadament homes i dones gitanos perquè no es poguessin reproduir i aconseguir així la seva “extinció”.
Teatre Barcelona: No es fàcil treballar amb un material tan personal que t’afecta i t’importa…
Silvia Agüero: El material es basa en una investigació de Nicolás Jiménez i per mi a través de la nostra associació Pretendemos gitanizar el mundo. He investigat la ‘La gran batuda’, sabia els noms de totes les dones gitanes que van intentar escapolir-se, però mai no l’havia plorat d’aquesta manera. És dur, però també alliberador perquè, a més, sento que és un moment molt històric. L’altre dia van venir tres o quatre gitanes a veure un assaig i van marxar plorant i jo les sentia plorar. El poble gitano porta al subconscient la història d’opressió. Així que sí, és dur, però també és alliberador i és una història que també és teva i vostra.
El teatre es basa en la repetició, com t’enfrontes a la repetició d’una cosa tan dolorosa?
S. A: Hi ha dies que em costa molt.
Perquè, de fet, tu no ets actriu…
S. A: Jo no soc actriu, no he actuat mai a la vida. Pamela Valenciano i Nüll García m’han fet un màster en interpretació en un any i mig. També era la primera vegada que jo escrivia teatre. Jo escric normalment articles d’opinió i assaigs i, de sobte, m’he vist escrivint una obra de teatre… i la veritat és que m’agrada (riu).
Com sorgeix aquest projecte? En quin moment t’atreveixes a fer aquest pas?
S. A: Un dia Pamela m’estava cuidant la meva filla i vaig anar a recollir-la i em va proposar fer un monòleg “tens molta vis còmica”, dèia. I jo em vaig quedar pensant i em va semblar bé. Després vaig conèixer a Nüll García i vaig saber que era ella qui ho havia d’escriure. Va ser superràpid. Pensàvem buscar finançament per fer-ho, jo pensava que serien quatre anys o una cosa així i res. Pamela va presentar el projecte al Teatro del Barrio i van dir que sí, que ho volien produir. És molt emocionant.
Com vas arribar a l’activisme?
S. A: Ho vaig explicar fa poc en el llibreMi feminismo es gitano. Al gueto on vivíem, un «poblat gitano» ple de barraques, hi havia un mur que envoltava tot. Un dia un camió d’escombraries va destrossar un fragment del mur, però ningú va venir per arreglar-lo. Un dia es va presentar la Guàrdia Civil amb tres personatges beguts a dir-nos a tots els gitanos que érem uns mentiders, que eres nosaltres qui havíem trencat el mur… Nosaltres estàvem amb la família i els amics cantant i un nen de 16 anys, el meu cosí, que estava jugant va entrebancar-se amb un totxo i va caure just al seu davant. La Guàrdia Civil se’l van emportar pres. Vam haver d’anar més de 200 persones a declarar a la Guàrdia Civil. I va ser en aquell moment que vaig fer el clic, quan vaig pensar que allò no anava només amb mi, que els que estava passant anava més enllà i era un problema més global.
Parles del clic del feminisme. Com a dona gitana, pateixes una discriminació doble?
S. A: Múltiple. Sempre ho dic. El patriarcat ja és múltiple i el racisme hi suma. És economia, violència, planificació familiar constant, tutorització de la maternitat…
Penses que des del feminisme s’obvia una mica la realitat de les dones gitanes?
S. A. Sí, bé, estem en un moment important en el feminisme com per posar més llenya al foc, saps? Però sí, al final sento que soc més dura amb les meves companyes feministes que amb altres persones, i això no està bé. Estem intentant també entendre’ns. Igual que no ens podem treure el masclisme, que cada dia has d’estar mirant-te, ja que el racisme és igual.
Ens costa acceptar que tots i totes som una mica masclistes, passa el mateix el racisme?
S. A. A la gent li costa. I amb el tema gitano… és molt made in Spain això de: “A mi no m’importa que vinguin negres, però els gitanos…”
“La gent pensa que els gitanos hem vingut amb un plat volador i no, nosaltres portem 600 anys aquí”
I per què creus que passa això?
S. A. Perquè s’ha silenciat la història. Portem 600 anys aquí, 600 anys de literatura antigitana, amb Cervantes al capdavant, la primigènia de l’antigitanisme a la literatura és Cervantes. Després Víctor Hugo, Carmen de Bizet… O sigui, tota l’estona. I això s’ha quedat a la ment de moltes persones perquè els polítics d’aleshores ho van decidir així. Carles III, que era el rei que va venir després de Ferran de Borbó, va dir “esborreu el que ha fet el meu germà perquè no faci malbé la seva memòria”. I ho van esborrar, van esborrar la Gran Batuda. La gent pensa que hem vingut amb un plat volador i ens han deixat anar aquí i no, els gitanos portem 600 anys aquí.
És important això de revisar la història. D’alguna manera pensem que tot el que és als llibres és exactament el que va passar.
S. A. Clar, no és el mateix que un document sobre Rosa Parks el llegeixi un paio blanc de Múrcia o una dona negra. Ho volen vendre tot com una heroïcitat i les coses són d’una altra manera.
S’acusa molt la cultura gitana de masclista, com es defensa la identitat i alhora es protegeix de l’estigma?
S. A. A mi em sembla bé. Jo em vaig casar amb un gitano en un casament gitano i aquest és el meu problema, jo soc feminista. Que cadascú faci el que vulgui. I si jo vull anar amb bata i sabatilles? A mi no em fa res reproduir l’estereotip de res, jo soc gitana. El problema el té la societat.
Nüll, tu has escrit l’obra. Com ha estat el procés?
Nüll García: Tot ve d’un taller que feia la Sílvia. Em va proposar que fes la dramatúrgia amb ella i llavors ens vam posar a investigar i vam veure que era interessant explicar cronològicament l’arribada dels gitanos al Regne d’Espanya, les primeres lleis antigitanes i després com es va anar construint l’antigitanisme a través de la literatura. Ha estat un procés preciós, per mi, dels més bonics de la meva vida artística.
“No es fàcil ni agrabable posar-se a la banda dels opressors, però això és el que hi ha”
Com poseu en comú els vostres universos venint de realitats tan diferents?
N.G: Amb l’escolta, perquè al final jo tenia molt clar que jo estava posant tots els meus recursos i els meus coneixements per ajudar la Sílvia a explicar aquesta història de la millor manera possible. Aquesta història també és la meva història al final i és important també sentir-la com a meva, perquè la història del poble gitano també és nostra. El que passa és que no és fàcil ni agradable posar-se a la banda dels opressors, però així és la història. Mirem la història cara a cara, riet-nos tot el que en puguem i com més coneguem la història, menys mal continuarem fent.
Us fa por o vertigen com pugui reaccionar el públic gitano?
N.G: Jo en tinc moltes ganes. Una mica de vertigen potser, però por no.
S. A: Tinc por als paios polítics, als gitanos no.
Hi ha una frase que diu “entreguem la llengua per no haver de perdre la vida”. Com ha estat recuperar el romanó? (varietat del romaní que parlen els gitanos d’Espanya, França i Portugal)
S. A. Aquesta frase és d’un article que vaig escriure que es diu La lenga o la vida. I parla justament d’això. Ha estat difícil recuperar el romanó, Nicolás Jiménez, el meu marit i traductor de l’obra, és l’únic gitano a l’Estat Espanyol que parla i que tradueix a romanó. Al final sempre diu que els gitanos i les gitanes tenim la llengua a la nostra disposició, que és fàcil, però realment és una llengua que s’assembla més a l’hindi i que té poc a veure amb l’espanyol.
Es parla a algun lloc?
S. A. Es parla a tots els països del món, excepte a Espanya. Un gitano de Sèrbia pot parlar amb un colombià sense saber anglès. L’opressió que hi va haver aquí sobre l’idioma va ser molt forta, et mataven per parlar-ho i al final es va deixar d’ensenyar.
Creus que els gitanos tenen present aquesta història?
S. A. No, és una cosa que està al subconscient col·lectiu, com una cosa que sempre ens han perseguit. Però no, això no se sap.
“Pensar que vindran els gitanos a veure’m també és racisme”
I teniu alguna estratègia per apropar el públic gitano al teatre?
S. A. Sent el 2% de la societat, hauríem de ser el 2% al teatre. Però el 98% del poble gitano estem en risc d’exclusió social. Jo cediré entrades, però no és un àmbit on vagin els gitanos o les gitanes. Aquesta és una història per a tothom i tenim altres maneres d’apropar-nos al poble gitano. Pensar que vindran els gitanos a veure’m a mi també és racisme. Molts cops no és per falta d’interès, potser també és per falta de diners.
N.G. Que es parli de la història del poble gitano pot fer que se sentin apel·lats des d’un altre lloc.
Més informació, imatges i entrades a:
