Silvia Marsó torna a Barcelona amb 24 hores de la vida d’una dona, després d’una extensa gira nacional, amb pas pel Teatro de la Abadía i el Teatro Infanta Isabel de Madrid. El seu èxit en tots aquests llocs avala aquesta producció inspirada en la novel·la de Stefan Zweig que podrà veure’s a l’Onyric Teatre Condal.
Silvia Marsó va rebre als nostres companys de Teatro Madrid durant la presentació a la capital on ens va concedir aquesta entrevista:
Des de Te quiero, eres perfecto, ya te cambiaré l’any 2000, no havies tornat a tocar el gènere musical?
No i han passat 18 anys, quin absurd, no?
A què és deguda aquesta absència tan perllongada del gènere del teatre musical?
Perquè els musicals no em criden. Jo crec que no saben que canto.
Però en altres espectacles, a part de el Te quiero, eres perfecto, ya te cambiaré, ja havies cantat. Per exemple, en La Gran Sultana cantaves i ballaves…
Sí, a Doña Rosita la Soltera també, la composició era de Antón García Abril, compositor que m’agrada molt. Però no s’ha donat la circumstància. Tampoc hi ha tant teatre musical a Espanya. I les grans produccions vénen ja una mica amb els càstings de sempre, però bé, després de veure’m en aquesta obra ja s’hauran assabentat que canto i hi haurà més possibilitats.
Com veus el panorama del teatre musical a Espanya?
Jo crec que falta aquesta segona via que és un teatre musical més teatral. Que tingui un pòsit literari, crec que fa falta. I a més de petit format, que es pugui portar de gira. Perquè els grans musicals només van a capitals. És molt difícil que els pobles i les ciutats de província puguin programar-los i m’agradaria que es fes aquest tipus de teatre més assíduament. Els públics d’aquestes localitats estan molt acostumats a rebre teatre de text, però mai poden veure un musical perquè sempre van a les capitals de província. Perquè un musical arribi al públic no fa falta que hi hagi una orquestra de 20 músics, 20 actors en escena, ni decorats enormes; no fa falta. De vegades pots explicar una història profunda, que t’arriba, que t’emociona, que t’embolica, amb menys mitjans.
Creïs que produir aquest tipus de musicals, més desconeguts per al gran públic, és una oportunitat per educar a l’espectador i que demandi proposades que no siguin solament les franquícies habituals?
Bé, millor educar als productors. El públic és molt més intel·ligent del que molts productors pensen, s’està veient amb exemples com l’El despertar de la primavera a Barcelona que és una obra magistral de Frank Wedekind.
Per què vas triar 24 hores en la vida d’una dona?
Sóc fan de l’autor, Stefan Zweig, i quan em vaig assabentar que estaven fent un espectacle basat en una novel·la seva, no m’ho podia creure. Crec que les seves novel·les són impossibles de portar al teatre, passen tantes coses i hi ha tant pensament profund i són tan intimistes que dic “això és impossible”. Vaig ser a veure-ho i em va sorprendre moltíssim la música i la dramatúrgia.
Gira nacional, pròrroga en La Abadia, retorn a Madrid a l’Infanta Isabel i en breu també a Barcelona. No està gens malament per un espectacle que a priori resulta desconegut per al gran públic, no?
Sí, i a més és un musical difícil. No és qualsevol peça, la partitura és molt complexa, té moltes dissonàncies, amb diferents estils on podem identificar matisos de Sondheim, Kurt Weill, de Piazzolla, de Shostakóvich, de Debussy i de Wagner, aquest és el gresol que ha creat Sergei Dreznin per descriure els episodis emocionals que transiten per l’obra. Ha utilitzat aquests matisos i paral·lelismes amb aquests autors per crear una composició pròpia i original per a l’espectacle.
Arriba un moment que crees la teva pròpia productora. D’on neix aquesta necessitat?
Obligada, ningú va voler apostar per una cosa tan diferent, tan fora de qualsevol classificació. Els productors volen veure rendibilitat abans d’iniciar un projecte i no era la meva intenció, el meu objectiu era portar per primera vegada una obra de Zweig a Espanya en castellà, perquè en català i en basc ja es van muntar, es va fer Carta d’una desconeguda, i volia fer una obra que fos musical, però que tingués un rerefons que aportés al públic alguna cosa com em va aportar a mi la novel·la, per això vaig prendre les regnes de la producció en solitari. Ja hi havia coproducido para Aquí no paga nadie de Darío Fo, Tres versiones de la vida i La Duda protagonitzat per Pilar Bardem.
Parla’ns de l’equip que t’envolta a 24 hores de la vida d’una dona.
Hem comptat amb Juanjo Llorens que és un déu amb les llums, o amb el pintor Arturo Martín Burgos que ha creat, al costat de Juanjo, l’escenografia amb les llums. Cada escena de l’obra és un quadre. Ana Garay ha fet un vestuari meravellós que tothom lloa. En la direcció, està Ignacio García que és una persona molt entesa en música, un filòsof, un místic. Era ideal perquè necessitàvem a algú que entengués el pensament profund de Zweig, que sabés plasmar-ho a través de la posada en escena. Després els actors, Felipe Ansola que és un diamant en brut, és un descobriment, un ésser amb múltiples possibilitats com artista. És colpidor en escena. I Germán Torres, Gonzalo Trujillo i Victor Massán, que cadascun ha creat el personatge de l’Home des d’una perspectiva diferent i cadascú més meravellós. No he escatimat en producció per tenir un equip capdavanter en les arts escèniques, aquest equip és el més gran de l’espectacle.
I els músics?
Josep Ferré és el director musical i tant ell com l’Ignacio García han creat una música que mai se sap quan comença ni quan acaba, que està present durant tota l’obra. S’han embastat els textos amb la música i amb improvisacions que fan els pianistes en directe basant-se en els matisos que hi ha compostos.
Hi ha moments d’improvisació musical?
Sí, en les parts parlades la música no existia, en el muntatge de París no es feia. La música és com un narrador més, està marcant durant tota l’obra els impulsos emocionals que tenen els personatges.
La vostra producció està basada en aquell muntatge que vas veure a París o partiu de zero?
No s’assembla en res Són la nit i el dia! El de París només tenia la música i la dramatúrgia. Quan els responsables del musical van venir, van al·lucinar! perquè, m’ho van dir així, no pensaven que amb aquesta composició que van fer es pogués fer una obra de teatre-teatre, amb tot el que passa a escena; perquè si que passa en la novel·la, però a l’escenari no passava fins ara És trepidant!
Llavors, el vostre espectacle beu tant de la novel·la de Zweig com de la creació de Sergei Dreznin?
Sí, és que l’Ignacio García és un geni. Jo no tinc més que paraules de lloança cap a ell. A nivell humà i a nivell artístic. És fantàstic, estic molt feliç que hagi estat en el projecte.
Marsó Actriu, Marsó productora, no t’ha picat la curiositat per descobrir a la Marsó Directora?
De moment no, però ja em donarà segur! Però de moment estic aprenent molt en tots els àmbits i aspectes de la producció dins de les arts escèniques. Tot això em servirà per al futur.
Com es porta la part artística amb la productora?
Jo separo bastant la part econòmica de la part artística. Em considero més productora artística perquè m’he preocupat més de tots els aspectes que tenen a veure amb l’art. Per a la part econòmica tinc als meus assessors que m’aconsellen. L’objectiu d’aquest espectacle no és guanyar diners, si no portar una cosa especial i diferent al púbic. El meu compromís és més amb la cultura i amb el públic. Per a mi el públic és el “Respectable”, amb R majúscula. És com un ens sagrat. Des dels grecs fins als nostres dies són l’objecte de tots els nostres esforços, són la fi i el sustent, no solament econòmic, sinó també filosòfic. Per què perdura el teatre tants segles? Per què és un art que està aquí present i que no acaba? Perquè hi ha un missatge directe entre l’autor, el pensador, el filòsof, el dramaturg i el receptor que és l’espectador. Nosaltres, els que ens dediquem a les arts escèniques som els vehicles, som els sacerdots d’aquesta religió. Els fidels serien el públic i Déu seria l’autor. Tot aquest compendi d’energies i de pensament jo l’anomeno L’Estirp teatral i pertànyer a aquesta Estirp és com pertànyer a una religió, a alguna cosa que té a veure amb l’espiritual. Pertànyer a aquest corrent filosòfic o emocional que és el teatre, per a mi és un luxe, és un honor, és pel que jo aposto; que això m’obliga a produir, doncs produeixo!; que m’obliga a rebutjar programes de tv més fàcils, doncs els rebuig! És com acceptar uns vots, és un compromís més ferri del que podria aparentar al principi. Jo crec que el directe i l’efímer és el que li dóna la categoria al teatre. M’agradaria algun dia poder desenvolupar aquesta teoria que tinc sobre L’Estirp i el Respectable. Fer un estudi. Crec que és una via per entendre una de les arts més antigues que perduren malgrat les múltiples dificultats. Per això no sóc una productora. Sóc una actriu que produeix per poder estar en aquest engranatge ancestral al que jo crido Estirp.
La dona en les arts escèniques, com veus aquest assumpte des de la teva perspectiva?
Crec que cal potenciar els personatges femenins perquè a partir dels 45 anys al món audiovisual és molt difícil que hi hagi personatges interessants per a nosaltres al nostre país. Bé, hi ha excepcions; des que les dones estan tenint un pes específic al món audiovisual està canviant la situació, però hem de ser nosaltres les que dirigim, per això pertanyo a la junta directiva de CIM – Associació de Dones Cineastes i de Mitjans Audiovisuals –. Crec que hi ha molt pel que lluitar encara. A les escoles de cinema hi ha paritat, fins i tot hi ha majoria de dones, però després, a l’hora de trobar projectes i finançament, la dona està fora dels circuits i li costa trobar finançament, per això CIM està generant, a través d’unes trobades bi-anuals que es diuen Mentoring, que productores, operadores, actrius, directores de tot el món es reuneixin i facin una mostra dels seus projectes i buscar el finançament entre dones. D’aquestes trobades, per exemple, va sortir Estiu 1993. Cal treballar per trobar el camí de la paritat. Aquí a Espanya encara hem de treballar una miqueta per arribar a aquesta inèrcia natural en la qual no es facin distincions i el nostre somni és que un dia CIM desaparegui perquè ja no fa falta.
Quins més projectes ronden pel cap de Silvia Marsó?
Estic centrada en aquesta producció. Bé, estrenaré una pel·lícula que es diu Sin novedad al Festival d’Alacant, que ha dirigit Miguel Berzal de Miguel. Però m’agradaria trobar un projecte similar a 24 hores en la vida d’una dona per la meva següent producció, alguna cosa que pogués estar dins d’aquesta línia. Ho estic buscant, però encara no he trobat el què.
També en musical?
Sí, en musical. Va a ser difícil trobar-la perquè aquesta és una peça única.
Una actriu que compta amb la teva trajectòria, que ha treballat amb els noms més rellevants, en projectes de tots els colors, en l’àmbit professional amb què somia?
M’agradaria quan sigui molt gran interpretar La loca de Chaillot que la vaig fer quan era molt joveneta al costat de Amparo Rivelles. Crec que Giraudoux era un visionari i va saber plasmar en aquesta obra el que és la nostra societat, que no ha canviat gens, l’especulació, l’egoisme, la destrucció de l’ecosistema Ai, és que és una obra magnífica!. Però acostumo a pensar més en textos i autors que en personatges. El personatge és el de menys. Tinc la sort que els altres productors sempre m’ofereixen papers protagonistes. Els grans personatges me’ls han donat uns altres, però quan jo produeixo busco que sigui més la història, l’autor, el concepte.
Entrevistador: José Antonio Alba
