Ara Sílvia Munt és a Madrid preparant la versió en castellà d’Eva contra Eva amb Ana Belén. Després de fer temporada a La Villarroel, on actualment dirigeix Les irresponsables, al gener estrenarà Desig a la Sala Gran del TNC, i més tard, al setembre, rodarà la seva nova pel·lícula. Aconseguir un forat a la seva agenda no és fàcil, però finalment trobem una estona per xerrar dels seus projectes, del sostre de vidre i de la situació del sector.
Les irresponsables repeteix la fórmula de ‘Les noies de Mossbank Road’: mateixa producció, mateixes actrius (excepte Nora Navas)… En què es diferencien?
És una obra totalment diferent. A Les noies… hi havia tota la vida d’elles tres, un punt dramàtic del pas del temps. Aquí tot passa en una nit de bogeria. Fem un viatge amb tres amigues que es plantegen fins a on són capaces d’ajudar-se a partir del fet que una està molt malament perquè l’han deixat. El que fan és travessar una espècie de línia vermella entre el que està ben fet i el que està mal fet. Aquest és el moll de la qüestió: fins a quin punt som éssers que juguem amb el mal i amb el bé per sobreviure.
Com és l’escriptura de Javier Daulte?
Molt viva, molt ràpida, molt plena d‘ironia i de segones intencions. Té un ritme de comèdia brutal que hem intentat seguir perquè ens agrada. A més, col·loca aquestes petites càrregues de profunditat que tu has d’anar desxifrant. Per a mi el teatre que fa parteix d’una gran veritat i arriba al deliri; aquest és el patró, i no s’allunya tant del tipus de teatre que faig jo. Per això has de tenir una gran exigència a buscar la veritat i que sigui a partir d’aquí que surti la comèdia, no a l’inrevés.
Cristina Genebat, Marta Marco i Nora Navas protagonitzen ‘Les irresponsables’, a La Villarroel
Una característica de les últimes obres que has dirigit és que treballes amb dones de 40, 50, 60 anys.
Jo treballo amb actrius joves i grans. El que penso, molt genèricament, és que hi ha més papers per a actrius madures en teatre, però en l‘audiovisual n’hi ha més per a joves. Cada cop som més les dones que escrivim guions. Partim de la mirada femenina de referents com Icíar Bollaín o Belén Funes, que entenen la dona i la col·loquen al centre. Això en els vint anys que fa que dirigeixo ha canviat moltíssim, el tarannà femení tant jove com gran està molt ben explicat i respectat. Tant directores com dramaturgues estem intentant trencar el sostre de vidre, cada vegada som més. Avui en dia al teatre, sobretot al teatre jove, veus moltes dramaturgues. I de mica en mica n’hi haurà més. Penso en la Marta Buchaca, la Daniela Feixas, la Clàudia Cedó… Jo he sofert en pell pròpia que un senyor interpretés el meu guió, que no entrés en la meva mirada. Ara això ja no passa.
“Tant directores com dramaturgues estem intentant trencar el sostre de vidre, cada vegada som més” – Sílvia Munt
En aquest moment estàs a Madrid assajant amb Ana Belén Eva contra Eva. Per què és tan inviable que els intèrprets catalans facin gira per fora de Catalunya?
Quan parlem de temporada de teatre vol dir molts mesos de deixar casa teva i instal·lar-te a fora. Hi ha un problema de pressupost, d’hotels, de dietes… Això no surt a compte per a un productor privat. No té els mateixos diners un productor privat que un de públic. D’altra banda, hi ha un problema de noms. Quan és una producció privada necessites que siguin coneguts a Madrid perquè la gent vagi al teatre i molts actors boníssims de Barcelona allà no són tan coneguts.
Sílvia Munt dirigirà a Ana Belén en la versió madrilenya de ‘Eva contra Eva’
Les irresponsables aniran a Madrid?
Doncs espero que sí. Si elles poden per agenda… [riu]. Jugar amb els calendaris de gent que té molta feina, posar-se d’acord tots, és gairebé un miracle. Per exemple, amb Les noies de Mossbank… totes tres tenien fills petits. No és el mateix demanar tres setmanes que demanar una implicació de dos mesos i mig o tres; és molt difícil.
Estàs preparant una nova pel·lícula; què ens en pots avançar?
És la història de dues amigues durant l’estiu del 76. Hi havia un grup de noies que ajudaven les dones a passar la frontera per avortar. La història comença amb aquest grup que existeix i que avui en dia tenen la meva edat. A partir de fer un petit curt documental sobre elles va sorgir la idea de fer-los aquest homenatge. La rodarem al setembre.
També faràs Desig, de Benet i Jornet, a la Sala Gran del TNC.
Saps que jo vaig ser la primera dona que va dirigir una producció del TNC a la Sala Gran? Fa dotze anys, quan Sergi Belbel dirigia aquest equipament, em va oferir fer Una comèdia espanyola, de Yasmina Reza. Jo he tingut aquest honor dubtós, m’ho va dir el Belbel a la roda de premsa i em vaig quedar de pedra. Després ja me’n vaig anar a fer cinema, documentals o teatre fora del Nacional. Ara hi torno i l’únic que puc dir és que ho agafo amb moltes ganes i molt de respecte. I un petit secret que desvelo: ho faré a dues bandes. Vaig voler fer un gir i m’ho van permetre. Aquesta obra tan críptica i tan intimista podrem veure-la de més a prop.
L’actriu Laura Conejero en una imatge promocional de l’espectacle ‘Desig’, que es farà al Teatre Nacional de Catalunya
Has fet d’actriu, directora, guionista… Què et falta per fer?
Jo sempre faig de les meves realitats somnis. Estic molt contenta fent el que faig; a partir del moment que començo a dirigir i a escriure i faig els meus curts, les meves pel·lis, els meus documentals, les obres de teatre que trio… Ja vaig deixar la meva carrera com a actriu i em determino a buscar la meva mirada. L’any que ve faré una pel·li que tinc moltes ganes de fer, potser també un documental… Són aquesta mena de projectes que, barallant-t’hi i sent constant, a vegades aconsegueixes fer. I per a mi això és el somni, poder continuar fent allò que tinc ganes de fer.
Vols afegir alguna cosa més?
Crec que tenim el deure de recuperar la gent, de fer-la tornar al teatre. Cadascú ha de trobar el seu lloc. Ha d’haver-hi teatre per a tothom, per a tots els gustos i de totes les disciplines. Ho vulguem o no, tots formem part d’una gran família, que a vegades està ben avinguda i a vegades no. Tots intentem crear alguna cosa que serveixi per a l’espectador, perquè empatitzi, pensi… No per dir-li què ha de pensar, sinó per dir-li de tot el que pot dubtar. Cadascú té el deure de fer-ho a la seva manera, i crec que això és el que és fantàstic i difícil.
Més informació sobre el espectacles on participa la Sílvia Munt:
