Henrik Ibsen va escriure Un enemic del poble l’any 1886, però la crítica social que es desprèn de l’obra és més viva que mai. Les Antonietes, que ja van portar amb èxit la seva adaptació a la Sala Muntaner l’estiu passat, hi tornen després d’una gira dins i fora de Catalunya i la incorporació d’Òscar Muñoz, David Vert i Santi Ricart.
Les Antonietes tenen un llenguatge fresc, proper i actual que acosta els clàssics al públic sense artificis ni complicacions. Fa nou anys que volten, però aquesta temporada ha estat de les més dolces. Han portat al Teatre Lliure la seva versió del Vània de Txékov amb unes crítiques excel·lents i han seguit girant Stockmann, que es va estrenar ara fa tot just un any. “És un espectacle viu, no l’hem deixat de fer i la resposta del públic ens ha demostrat que el text està més viu que mai i que hi ha interès en la nostra manera d’interpretar-lo”, explica el director de l’obra, Oriol Tarrasón.
La història transcorre a Noruega, en un poble on el principal motor econòmic és un balneari on el seu responsable mèdic, Thomas Stockmann, descobreix que les aigües estan contaminades. El doctor proposa tancar-lo per fer-hi reformes, però la decisió xoca amb els interessos del poble i fa esclatar una lluita de poders que l’enfronta al seu propi germà, l’alcalde, i als mitjans de comunicació.
Les Antonietes han espremut l’obra, n’han agafat l’essència, el pinyol, i l’han convertit en una obra més política, actual i esperançadora. No només han reduït a la meitat la durada de l’espectacle, sinó també els personatges. Dels dotze papers que apareixen al text del dramaturg noruec, n’han deixat només sis, que interpreten cinc actors. També n’han canviat el títol per Stockmann perquè “val la pena tenir sempre present la seva defensa de la veritat”.
La decadència dels valors polítics i la corrupció que va escriure Ibsen fa més de cent anys és avui més actual que mai. “És per això que una obra inicialment naturalista, s’ha convertit en política”, explica Tarrasón, que considera que “Stockmann arriba a la conclusió que l’home més fort és el que està més sol perquè sense lligams, res ens arrossega”. Un missatge poc esperançador que han volgut capgirar amb la seva versió on el doctor, encara que no se n’adoni, té la seva dona al costat. “Som optimistes i pensem que sempre hi ha alguna cosa a fer”, diuen. “Al text original la seva dona és més submisa, però hem fet que també sigui una lluitadora. Encara que des de l’ombra, li dóna suport i té unes idees avançades. Té moltes coses de la Petra, el personatge de la filla”, que en aquesta adaptació no apareix.
La marca Atonietes
Tots els espectacles de Les Antonietes incorporen la seva “marca”, una escenografia senzilla (que amb més pressupost “no canviaríem, pagaríem millor”) i la decisió de reduir allò que volen explicar i anar-hi a fons, explica Annabel Castan, fundadora de la companyia. És per això que en el procés d’assajos dediquen un mes sencer a la lectura del text, a taula. “Fins que no tenim clar el text no ens aixequem, perquè quan un actor s’aixeca té molts altres problemes a part del text”, afegeix Tarrasón.
I és també per aquest motiu que han tingut clar des del primer dia que les tres noves incorporacions, no són només una substitució, sinó que hi aporten la seva visió i la seva manera d’acostar-se al text. “Qui hagi vist l’obra, la veurà diferent. Abans era una obra més apassionada, amb actors més joves [Bernat Quintana, Pep Ambròs i Arnau Puig] i una visceralitat diferent. Ara hi ha més seny i reflexió, una manera diferent d’entendre el text, que no tant l’actuació”, assegura Tarrasón. Les incorporacions d’Òscar Muñoz, David Vert i Santi Ricart, s’afegeixen a Annabel Castan, que dobla paper i interpreta la sogra i la dona del doctor, i Mireia Illamola, directora d’un diari local.
Òscar Muñoz, que encarna l’enemic del poble, Stockmann, s’ha mostrat molt il·lusionat de convertir-se en Antonieta. “Els veia i deia: jo vull fer això, perquè ho tenen tot molt clar i fan les coses molt ben fetes, des de l’honestedat i la joventut, amb calma”.
Trencar la quarta paret
Un altre dels trets distintius de la companyia és el trencament de les convencions teatrals. “Nosaltres no fem veure que els espectadors no hi són, volem que sàpiguen que són tant important com nosaltres i que sense ells l’obra no seria igual. Volem eliminar la quarta paret”, diuen. I ho porten a la pràctica. En una de les escenes el públic forma part d’una assemblea on pot dir-hi la seva. Això fa que cada funció sigui única i irrepetible i que s’hagin trobat amb situacions ben diverses, veïns que insulten l’alcalde o públic que al final de l’obra encara escridassa algun dels personatges.
11 i 19 de juny, celebració i funció solidària
Stockmann s’ha pogut veure a Mallorca, València, Madrid i diversos pobles de Catalunya. Ara, torna a la Sala Muntaner -on es va estrenar- i el dia 11 de juny celebra la funció número 50 amb moltes sorpreses. El dia 19 de juny la funció serà solidària i es destinarà tota la recaptació de taquilla a la construcció d’un nou centre de dia a Sant Joan de Déu, a través de la fundació Barcelona-Frankfurt.
(Text: Mercè Rubià)
