Parlen de “pors a munts, com melons” a Inestable i d’una amistat d’infantesa perduda i retrobada a Perdón. Ho fan amb molt d’humor, escenes que voregen l’absurd i cançons que desactiven tensions que, en el nostre dia a dia, podrien generar-nos fins i tot ansietat. Andrés Caminos i Gadiel Sztryk són Sutottos, la companyia argentina que torna a La Villarroel amb dues obres que fa anys que giren i amb les quals connecten amb el públic a través del riure.
Imatge: Fabian Marelli
Teatre Barcelona: Qui sou? Qui són els Sutottos?
Gadiel: Sutottos és una companyia de teatre argentina amb 20 anys de trajectòria i 9 espectacles estrenats. Fem comèdies que, habitualment, tracten temes existencials. Cerquem generar un moment catàrtic entre actors i espectadors, per poder riure’ns plegats de les nostres neures com a éssers humans.
Després de tants anys creant junts, si mireu enrere, què veieu? Quines sensacions teniu del camí recorregut?
Andrés: Encara ens diverteix el que fem. Ens escrivim, dirigim i interpretem els nostres espectacles, així que estan molt pensats a mida, fets a la nostra manera. I com que els fem durant molts anys, hem après que hem de crear històries on ens sentim còmodes, perquè les viurem molt temps. Tot parteix d’un desig de parlar d’alguna cosa que ens toca, sempre amb el nostre humor, que és el que més ens diverteix.
“Els nostres personatges són gent que pateix, i és precisament això el que fa riure”
I amb els personatges, com us hi relacioneu? Us cauen bé?
Andrés: Els tinc estima… i una mica de llàstima! (riu)
Gadiel: Sí, en general, els nostres personatges són gent que pateix, i és precisament això el que fa riure. Amplifiquen i exageren problemes que són comuns a tothom. I veure-ho tot això a escena, tan exacerbat, fa que connectis amb ells. És impossible no agafar-los afecte. Fins i tot nosaltres, com a intèrprets, acabem empatitzant-hi.
Andrés: Normalment, a aquests personatges tot els costa. Qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència! Però aprofitem això per compartir amb el públic les dificultats i riure’ns-en plegats. Fer una mica de catarsi i, potser, reflexionar per veure si podem millorar alguna cosa.
‘Inestable’
A Inestable parleu de pors, fòbies i ansietats. No és ficar-se en un bon jardí? Com va néixer la idea?
Gadiel: Sempre partim d’un tema que ens travessa. En aquest cas, la por. Vam començar a escriure i van aparèixer dos personatges atrapats un dissabte a la nit a casa seva —teòricament el moment de gaudir— però que no poden sortir. I durant una hora, totes les pors els travessen. Volíem concentrar en aquell temps i espai totes les pors possibles i portar-les al màxim per explotar-les amb tot l’humor possible.
Andrés: I així, assajant i escrivint, van emergir moltes formes de la por: la paranoia, les fòbies, l’ansietat… i d’altres més subtils com la malenconia o la negació. Totes deriven de la por més gran: la mort. I a partir d’aquí, s’estructura l’obra.
Gadiel: I al final, entre tanta comèdia i exageració, la por de morir, o fins i tot de viure, es torna una mica més petita. En aquell moment compartit entre nosaltres i el públic, sembla que s’alleugereixi.
‘Perdón’
Hi ha vivències personals que us hagin inspirat per a Perdón?
Andrés: No hi ha res literal, però alhora tot ens sona familiar. No està basat en ningú concret, però hi ha una mica de tothom. El públic hi connecta perquè sempre s’hi veu reflectit d’alguna manera. Qui no ha perdut el contacte amb un amic de la infància? A l’obra ho portem a l’extrem: un amic proposa a l’altre tornar a fer la primària junts. Una idea absurda per tornar a ser nens. Però el temps no es pot recular.
Quina és la vostra escena preferida?
Gadiel: Canvia amb el temps. Perdón té cinc anys i Inestable en té deu. A vegades t’encanta una escena i, al cap d’un temps, et tornes a enamorar d’una altra.
Andrés: A Perdón, la cançó final. No puc fer espòilers, però em toca molt.
Gadiel: A Inestable, m’encanta la part on el meu personatge té por d’haver deixat la porta oberta, si ha tancat amb clau, si algú el segueix… tota una successió de pors absurdes. És molt divertit de fer.
“Ens agrada explicar coses també a través de la música”
Les cançons formaven part del pla des del principi o van arribar més tard?
Andrés: Les cançons hi són des del primer espectacle, fa 20 anys. Ens agrada explicar coses també a través de la música. És una altra via de comunicació que ens diverteix molt. Tots els espectacles de Sutottos tenen cançons.
A Inestable doneu a entendre que ni tan sols estem fora de perill de nosaltres mateixos.
Gadiel: Totalment. Per això val la pena conviure amb les pors és la manera de fer-les més petites i deixin de fer tanta por. I del pas del temps també. No dic que sigui fàcil, però cal acceptar-ho.
Andrés: Són espectacles plens de pensaments intrusius, d’aquells que et sabotegen. Per això els exagerem: per poder riure’ns-en. Si no, seria tot massa greu.
Fa temps que es diu que el dol també s’hauria d’aplicar a les ruptures d’amistat. Perdón m’hi ha connectat molt.
Gadiel: Sí, i va passar una cosa molt bonica: l’obra es va estrenar a Buenos Aires i també a Barcelona, i a totes dues ciutats hi havia gent que tornava al cap d’unes setmanes amb amics que no veia de feia temps. L’obra propiciava retrobaments. Temes com aquest mouen molt, més enllà que els tractem amb humor.
Imatge: Fabian Marelli
Teniu una escola de teatre a Buenos Aires. En què consisteix?
Andrés: Fa més de 10 anys que tenim una escola d’actuació i dramatúrgia. I quan viatgem, com ara, també fem tallers. Està enfocada a pensar l’escriptura des del punt de vista actoral. No es tracta de copiar el nostre model, sinó de donar eines per unir la creació, l’actuació i l’escriptura des d’aquesta mirada.
Com descriuríeu el panorama teatral a l’Argentina?
Gadiel: A Buenos Aires i a tot el país hi ha una producció teatral impressionant, descomunal, sobretot tenint en compte la situació econòmica. Cada cap de setmana hi ha moltíssima oferta. Hi ha obres que duren 20 anys. És una ciutat que, pel públic i pel ritme de producció, permet treballar tant en grans teatres com en espais petits. Hi ha molta tradició teatral.
Andrés: Quan vam venir per primera vegada a Espanya, vam notar la diferència i vam agrair molt als companys que ens van obrir camí. Allà hi ha de tot: qualitat, varietat i una gran vitalitat.
Què té el teatre per vosaltres perquè hi continueu vinculats?
Andrés: És el nostre canal de comunicació, el lloc des d’on podem parlar del que ens importa. El teatre ho té tot: podem escriure, dirigir, actuar, fer humor i música. Ens ho dona tot.
Gadiel: I malgrat la tecnologia, el teatre és insubstituïble. L’encontre en viu amb el públic és únic.
Més informació, imatges i entrades:
