Pere Faura estrena Sweet Tyranny, un espectacle irònic i reivindicatiu sobre les relacions de poder a partir de coreografies icòniques de pel·lícules musicals dels anys 70 i 80. La peça, que forma part de la trilogia Sweet Suites, es podrà veure al Mercat de les Flors del 27 de gener al 5 de febrer.
Qui és Pere Faura? Ballarí? Coreògraf? Tirà? Vivim en una tirania a la feina, en la política… als teatres? Estem rodejats de tirans que amaguen rere el seu exercici professional una egolatria insuportable? Hi ha cap possibilitat d’alliberar-se? Sweet Tyranny es pregunta tot això i més. “Per primer cop en la meva carrera mostro un Pere Faura arrogant, prepotent i imbècil -explica-. Sweet Tyranny mostra la meva cara fosca. Fins ara els meus solos tenien una relació amical amb el públic, al que m’hi intentava acostar amb empatia i humor. Aquí, en canvi, hi ha molta ironia, però no és amable”.
Pere Faura indaga sobre les relacions de poder a partir de la relació d’ell mateix amb els ballarins, amb el públic i el món de la dansa. “Per què només parla el coreògraf i els ballarins executen? Per què hi ha aquesta tirania tan absoluta amb el públic, que només calla i ens escolta? Per què compta més l’opinió de Meryl Streep que la d’un metge o un advocat, perquè és actriu i té un micròfon?”, es pregunta.
La peça, que fa alhora una analogia escènica entre la dansa com a evasió i la dansa com a professió, parteix de diferents coreografies icòniques de pel·lícules musicals de l’era disco com ara Grease, Flashdance, Dirty Dancing o Saturday night fever. Estructurada en dues parts, la primera fa referència a la dansa com a professió, mentre que la segona, s’endinsa al món de la disco, en la dansa com a diversió.
“A la discoteca no hi ha la tirania de la paraula, de les jerarquies. Durant les nits de festa les relacions de poder canvien totalment. El cos s’empodera i esdevé una eina de comunicació -defensa Faura-. La disco és un lloc interessant que cal analitzar seriosament perquè crea una comunitat efímera, que interactua i genera uns codis que poden ser extrapolats a la vida quotidiana. Estic segur que té un gran poder de transformació social“.
Els vuit ballarins comparteixen escena amb dues pantalles mòbils que van canviant constantment i que els mateixos intèrprets manipulen. S’hi projecten imatges d’arxiu i documentals recopilades per Joan Escofet, des de gent a la discoteca als anys 70 a obrers o miners, per intentar plasmar la realitat del món laboral i l’entreteniment. Durant l’obra, a més, Pere Faura interpel·la el públic a través del text, escrit en col·laboració amb el dramaturg Esteve Soler.
