L’actriu guineocatalana Tamara Ndong té 28 anys i en fa 22 que viu a Catalunya. És graduada a l’Institut del Teatre i en la seva trajectòria ja hi figuren una vintena d’obres, entre les quals Dance to death, Pell de llarinté, cua de tiré, GRRRLS, Nosaltres, Terra baixa (de Roger Bernat) i dos anys amb la Fura dels Baus. També ha interpretat papers petits en sèries com El ministerio del tiempo, Los herederos de la tierra, Mai neva a ciutat, El día de mañana i alguns curtmetratges. Del 6 de desembre al 7 de gener serà a La Villarroel protagonitzant un èxit que torna a la cartellera, Amèrica.
Teatre Barcelona: Ets cap de cartell d’una producció de Focus amb direcció de Julio Manrique, dramatúrgia de Sergi Pompermayer i un repartiment amb Joan Carreras, Mireia Aixalà, Aida Llop, Carme Fortuny i Marc Bosch. Quin caramel·let, no?
Tamara Ndong: Sí, no puc estar més contenta. Amb l’Aida som molt amigues i ja hem treballat juntes, però amb la resta no havíem coincidit encara. Vaig tenir moltes ganes de començar a treballar amb tots ells des del moment zero.
Amèrica relata la història d’una família de l’alta burgesia catalana que s’haurà d’enfrontar a un passat lligat al tràfic d’esclaus.
L’obra posa sobre la taula el passat colonial de Barcelona parlant de les famílies que es van fer riques a través de la venda i el tràfic d’esclaus. Particularment dels Vidal-Xifré. I descobrim el meu personatge, l’Amèrica, una dona que va ser esclavitzada i va viure amb ells durant molts anys.
La família Vidal-Xifré és real?
Com a tal no existeix. És una barreja dels Vidal i els Xifré, que tenen un passat esclavista. La història no és verídica, però el que s’explica i els cognoms que hi apareixen sí que ho són.
Et remou el tema de l’esclavatge pels teus orígens africans? Està bé que se’n parli?
És un gran tema. Avui dia l’hem oblidat o no en parlem, i que de cop se’n faci una obra i, a més, se centri en Barcelona és una manera de generar debat. Crec que és molt important. Sens dubte, em remou moltíssim. Quan vaig acabar de llegir el text, me’l vaig haver de tornar a llegir perquè el vaig trobar increïble i està molt ben escrit. No deixa de ser la història dels meus avantpassats, i sí, em fa molt mal.
Com et va arribar el paper i com estàs preparant l’obra?
Vaig fer un càsting. Tot el treball d’assaig ha estat seriós i divertit alhora. El Julio és genial, treballa molt des de l’escolta amb els actors i actrius. Ens ha tret bastant de la nostra zona de confort i això m’agrada.
A banda, aquest estiu he estat dos mesos a Guinea Equatorial amb la meva família biològica i he pogut preparar el paper allà, explicant-los de què anava l’obra, el meu personatge… Ha estat molt bonic conversar amb ells i amb els meus amics guineans. A més, allà he pogut construir part del personatge de l’Amèrica, ja que hi vaig trobar el Mike i la Joy, uns veïns nigerians, que em van ensenyar a dir les frases en ioruba que té l’Amèrica a l’inici.
Com han reaccionat els teus pares biològics?
Mentre tingui feina, ells sempre estan contents. Pateixen bastant la inestabilitat de la meva professió, però m’animen molt a seguir endavant. El pare vindrà expressament de Guinea per veure l’estrena.
“Jo no soc només el meu color de pell, soc molt més”
Actriu, jove i negra. Ho tens més difícil?
Sí. Com a mínim aquí, sí. Ser actriu negra jove repercuteix moltíssim a l’hora de trobar feina. Em costa rebre propostes de càstings simplement pel meu color de pell. Jo no soc només el meu color de pell, soc molt més. Encara hi ha molta feina a fer per obrir-nos a la diversitat i que hi hagi una justa representació de la societat, sobretot en ficció.
I a més sou unes quantes. Hi ha competència entre iguals?
No les veig com a competència. Per mi totes i tots són companyes i companys de professió. Quan ens trobem en un càsting ens alegrem de veure’ns i fins i tot el comentem.
Sembla que hi ha un corrent de sensibilització que dona més visibilitat i oportunitats als actors i actrius de pell negra. Tinta Negra i la seva sala Periferia Cimarronas, o cicles com Africa Moment al Mercat de les Flors. És necessari que hi siguin?
I tant! Són espais i col·lectius que treballen per la visibilitat i perquè els artistes afrodescendents tinguem cabuda i un lloc per fer les nostres creacions. A Madrid hi ha The Black View i Conciencia Afro, entre d’altres.
Què opines sobre escollir un actor o actriu pels seus trets físics, o no fer-ho, encara que el personatge estigui pensat amb un perfil determinat?
Si les persones racialitzades estiguéssim en igualtat de condicions amb les persones blanques podríem fer aquests salts, oh, i tant. Però no és així, llavors és normal que es creï tanta polèmica quan hi ha hagut aquests casos.
Ara a Amèrica faràs d’esclava negra…
Sí. Quan parlem del passat i de fets històrics és el que m’acostuma a tocar, sí.
Tens alguna fita en especial?
M’agradaria enfocar-me més en televisió i ficció, però seguir sempre fent teatre! També m’encantaria fer un monòleg de collita pròpia parlant d’algun tema que em ressoni, i en aquests moments estic fent un documental sobre les arrels, tornar a casa, què ha significat per mi marxar de tan petita de Guinea, tenir dues mares, viure allunyada de la meva família biològica… La meva parella és cineasta i vam aprofitar el viatge a Guinea per rodar. Tot just estem començant el muntatge.
Més informació, imatges i entrades de Amèrica , on participa Tamara Ndong, aquí:
