En una extensa entrevista publicada el 2015 a Constelaciones. Revista de Teoria Crítica, Juan Mayorga afirmava que “el teatre és la més política de les arts, i ho és per tres raons: perquè es fa en assemblea, perquè la seva autoria és col·lectiva i perquè és l’art de la crítica i la utopia –ens dona a examinar el que hi ha i el que hi podria haver […]. Tot el teatre és polític”. Una idea que l’acompanya sempre i que plasma en obres com Himmelweg, que es veurà al Teatre Akadèmia fins al 15 de gener, una peça de teatre històric que des de l’horror de l’holocaust planteja dilemes ètics eterns.
Himmelweg de Juan Mayorga, és una obra dirigida per Raimon Molins protagonitzada per Cristina Plaza. Imatge: David Ruano
Perquè el teatre sigui polític no necessita lluir etiquetes de compromís explícit com el “teatre de l’oprimit” d’Augusto Boal o la narrativa èpica de Bertolt Brecht. La qualitat política també es troba en concepcions tan lligades a l’experiència sense dogmes com el “teatre de la crueltat” d’Antonin Artaud, fins i tot en l’aparent absència de contingut ideològic del pur entreteniment. També la renúncia és un acte polític, com l’abstenció en unes eleccions. Tampoc no està renyit amb l’humor més ferotge, com va demostrar en el seu moment Alfred Jarry amb Ubu Roi. L’l’obra perfecta per fusionar màxima teatralitat i denúncia. Un títol inspirador per a cada nova generació, una brutal sàtira que ha tornat aquesta temporada al Tantarantana en l’adaptació (Ubu rex) de la jove companyia Application Rejected. En aquesta tradició cal situar igualment el recent debut a la Beckett del periodista i crític teatral Santi Fondevila com a dramaturg amb La gran farsa.
Santiago Fondevila proposa un exercici metateatral que dirigeix Ramon Simó, a la Sala Beckett. Imatge: Roger Velázquez
De fet, es podria dir que en l’escena catalana s’ha produït en l’última dècada un clar renaixement de la ironia com a principal recurs dramàtic d’un teatre del compromís. En aquesta dimensió de la mordacitat com a instrument d’agitació es podria reconèixer el treball d’Agnès Mateus i Quim Tarrida (Rebota, rebota y en tu cara explota, Patatas fritas falsas), José y Sus Hermanas des de l’estrena de Los bancos regalan sandwicheras y chorizos fins a Concurso de malos talentos, la mateixa Glòria Ribera i el seu neocuplet (Parné), Bárbara Mestanza o el Col·lectiu Que no Salga de Aquí (Hermafrodites a cavall o la rebel·lió del desig), els més nous Trashèdia AP-7 o les diverses tecles de la sàtira que ha tocat Joan Yago amb La Calòrica.
‘El gegant del pi’ és una autoficció de l’herència rebuda i una reflexió sobre el feixisme creada i protagonitzada per Pau Vinyals. Es podrà veure al Tantarantana. Imatge: Sílvia Poch
Des d’una altra mirada, amb un altre llenguatge, to i voluntat transformadora, se situa la pràctica totalitat de la trajectòria de Carme Portaceli, el sentit crític de Lali Álvarez Garriga –que ha convertit el seu Ragazzo en un petit clàssic–, els projectes artístics de Les Impuxibles i Marta Galán; les dramatúrgies de Josep Julién (Bonobo), Pau Vinyals (El gegant del pi), Silvia Albert Sopale (No es país para negras) o Denise Duncan (Tituba. Bruixa, negra i ramera). Sense oblidar Carla Rovira Pitarch, present a tots els fronts reivindicatius des de Màtria fins a l’acabat d’estrenar Exit through the gift shop. I Juana Dolores. L’actitud erigida en acció política.
Bàrbara Mestanza proposa ‘Sucia’, que parla de l’abús posant el focus en la víctima i en la societat. Imatge: Luz Soria
Que Barcelona es mou amb comoditat en aquestes coordenades també es percep en els títols visitants. Una evidència quan sumen a la cartellera produccions com Assaig sobre la ceguesa, dirigida per Nuno Cardoso i coproducció del TNC o muntatge que es veuran al Teatre Lliure com Catalina e a beleza de matar fascistas, de Tiago Rodrigues; Lectura fácil, de Cristina Morales i Alberto San Juan, corresponsable de Celebraré mi muerte; Curva España, dels gallecs Chévere o Oasis de la impunidad, del xilè Marco Layera.
