Míriam Iscla i Rosa Maria Sardà obren la temporada del Teatre Lliure amb dues peces de teatre polític de l’italià Stefano Massini dirigides per Lluís Pasqual.
Bloqueig. Assassinats. Un territori convertit en un camp de concentració. Terrorisme d’estat. Assassinat d’opositors, periodistes. Impunitat. Stefano Massini fa un teatre urgent, volgudament polític. Per Pasqual, des de Koltès no emergia una veu amb aquesta força en la dramatúrgia europea. I és per això que el Teatre Lliure obre temporada amb un programa doble, dos textos contundents de l’autor italià que posen damunt la taula dos conflictes: el de Palestina i el de Txetxènia. La força dels textos no és que ens expliquin pas res que no sabem, que no veiem a la premsa, explica Pasqual, sinó més aviat que el teatre li dóna una dimensió nova: “aquí ja no pots esquivar la mirada i continuar menjant macarrons, com quan mires el telenotícies, aquí tot esdevé nou, com si mai abans ningú te n’hagués parlat”.
Crecenunsoldéu (en italià Creoenunsol-odio), parteix de la segona Intifada, després del fracàs de la cimera per la pau impulsada pel president dels Estats Units, Bill Clinton, l’any 2000. Rosa Maria Sardà es posa a la pell d’una jove palestina, una professora de Jerusalem i una militar americana que només coincidiran al final, en un mateix bar de Tel Aviv, tot i que mai es creuaran cap paraula. “Són tres dones amb un destí comú. L’autor no vol cap pirueta de l’actriu. Totes tres expliquen el mateix des de la seva pròpia situació. La feina ha estat voler enviar l’essència, l’olor, el que veu cadascú sense mirar l’edat que tinguin”, explica Sardà. A la peça, pràcticament una lectura dramatitzada, Sardà només compta amb un faristol i un llum que canvia en funció del personatge.
A Dona no reeducable, que va ser escrit tan sols un any després de l’assassinat d’Anna Politkóvskaia, Massini fa un viatge al precipici dels horrors russo-txetxens dels segle XXI, espiats per una dona definida pel Kremlin com a “no reeducable”. Un text “amb poques floritures, essencial, sense retòrica, punyent”, explica Míriam Iscla, que en cap moment ha volgut imitar Politkóskaia, sinó que sobretot ha procurat convertir-ho en una interpel·lació directa al públic. Un recorregut per deu anys de la vida de la periodista, des de l’arribada a Txetxènia, passant per les tortures, fins a l’enverinament a l’hospital.
