Pot el teatre escoltar la crida d’auxili que els temps moderns estan enviant a un món habitat per ciutadans empobrits i tancats en les cel·les de la realitat virtual, atrinxerats en la seva asfixiant privacitat? Pot fer-ho en un univers d’existències robotitzades dins d’un sistema totalitari de control i repressió que abasta la totalitat de la vida?
Està el teatre realment preocupat per la destrucció ecològica, l’escalfament global, la pèrdua massiva de biodiversitat, la contaminació dels oceans, el desglaç, l’augment dels incendis forestals i els fenòmens climàtics extrems? Pot el teatre formar part activa de l’ecosistema? Durant molts anys ha estat un espectador més de l’impacte que hem tingut els éssers humans en el nostre entorn, i ha tingut dificultats per fer front a aquest problema.
Preocupa al teatre la manera com la condició humana està sent modelada i manipulada al segle XXI pels interessos polítics i econòmics, pels grans mitjans de comunicació i per les companyies que configuren l’opinió pública? Li preocupa el paper que han assumit les xarxes socials, que faciliten la manipulació i esdevenen un obstacle gairebé insalvable per a la comunicació amb l’Altre?
Un sentiment generalitzat de por envers l’Altre, el Diferent, l’Estrany domina els nostres pensaments i les nostres accions.
Pot el teatre funcionar com un espai de treball per a la coexistència de les diferències, sense haver de negar o ignorar la ferida oberta?
La ferida oberta ens convida a reconstruir el Mite. Paraules de Heiner Müller: “El Mite és un agregat, una màquina a la qual sempre es poden connectar noves i diferents màquines. Transporta l’energia fins que la velocitat creixent fa explotar el terreny cultural.” I jo hi afegiria: el terreny de la barbàrie.
Pot el teatre il·luminar els traumes socials i deixar d’il·luminar-se constantment a si mateix?
Són preguntes certes que Dionís adreça al teatre quan passa pel seu lloc de naixement —l’escenari de l’edifici teatral— i, com a refugiat, continua el seu viatge silenciós a través dels paisatges bèl·lics del present: el Dia Mundial del Teatre.
Són preguntes que no permeten respostes definitives, perquè el teatre existeix i perdura gràcies a les preguntes sense resposta.
Mirem als ulls de Dionís, el déu extàtic del teatre i del Mite, que uneix el passat, el present i el futur; el fill de dos naixements, Zeus i Semele; l’expressió de les identitats fluides, femella i mascle, irat i amable, diví i animal, al límit entre la follia i la raó, l’ordre i el caos; un acròbata a la frontera entre la Vida i la Mort. Dionís formula la pregunta fonamental, ontològica: “De què es tracta?” Una pregunta que condueix el creador a una recerca cada vegada més profunda en l’arrel del mite i en les múltiples dimensions de l’enigma humà.
Necessitem noves formes narratives l’objectiu de les quals sigui cultivar la memòria i donar forma a una nova responsabilitat moral i política que emergeixi de la dictadura multiforme actual d’aquesta nova Edat Mitjana que vivim avui dia.
Theodoros Terzopoulos
Director de teatre, Professor, Escriptor, Fundador i Director artístic del Teatre Attis, Inspirador de l’Olimpíada Teatral i President de la Comissió Nacional de l’Olimpíada Teatral
