Fa 50 anys que el pallasso Tortell Poltrona fa ballar els seus números perquè quedin ben travats. Els de sempre i els que es van incorporant. Li agrada provocar el públic, arrencar-li riallades i grans estones de felicitat. Després d’anys sense actuar a Barcelona, del 15 al 29 de desembre serà al Teatre Romea amb la compilació Post-Clàssic, un homenatge als clowns que l’han precedit i admira.
Per què aquest “Post”?
La paraula contemporani em genera urticària, a més significa “tot el que està passant al mateix moment”. M’ha interessat molt nodrir-me dels clàssics del món de la pallasseria. He tingut la sort d’actuar amb Oleg Popov, Charlie Rivel, Dimitri, Jango Edwards… Soc un post-clàssic perquè no hi renuncio i m’agradaria tenir la humilitat d’homenatjar amb la meva feina tots els que m’han ensenyat el camí. Post-Clàssic és el nom d’una maleta que fa 50 anys que viatja amb mi. A dins hi porto els meus números clàssics que s’actualitzen cada dia i que fa 50 anys que intento que em surtin. L’he dut per 68 països del món i ara… vaig al Romea!
Fa molt de temps que no actues a Barcelona. Com és?
Faig un art marginal absolutament important. M’he dedicat a treballar el món de les emocions i les sensacions on el més important és el riure, una cosa revolucionària mal vista en la nostra societat capitalista. També, és clar, com que treballo per al públic familiar… Els adults m’interessen, però no són capaços de respondre les preguntes de manera natural. Pensen! I així és molt difícil tenir una relació d’igual a igual.
“És molt important donar resiliència i esperança als nois i les noies del futur davant d’aquest món de merda que avui vivim”
A més, en aquest territori la cultura és una farsa. Per a mi la cultura és l’art capaç de millorar la vida i el pensament de les persones i és molt més fàcil fer-ho a l’Àfrica o als camps de refugiats que en una societat absolutament adormida. Després de la Dana, aquesta desgràcia tan i tan grossa a València, i d’altres com a Palestina o el Sudan… tinc moltes ganes de fer la feina que faig. És molt important donar resiliència i esperança als nois i les noies del futur davant d’aquest món de merda que avui vivim.
Sí, és desolador…
Em fa molta il·lusió anar al Romea a presentar el que faig. De fet, amb els anys he après una cosa: l’important no és el que jo faig, sinó el que passa en el públic que em mira, m’escolta i em sent. Em sembla que la frase de Brossa “Conec la utilitat de la inutilitat i tinc la riquesa de no voler ser ric” defineix molt el meu ofici.
Es promou prou l’art del clown?
Els números de pallassos són molt difícils de fer perquè no es poden assajar, no tens la gent al davant i no rep les teves provocacions. La gent riu quan li dona la gana, encara que els ianquis hagin posat riures gravats a la televisió perquè no se’n sortien! Per fer un número de set minuts necessites posar-lo en joc centenars de vegades davant de públics molt diferents. No té res a veure un teatre amb un circ o una plaça, si la gent és pobra o rica, negra o blanca… Quan ha passat per tot aquest sedàs aconsegueixes fer el que Brossa anomenava “poesia escènica”.
Se’t defineix sovint com a “renovador del llenguatge del pallasso clàssic”. Què has aportat?
No gran cosa. En la història de la nostra península histèrica el pallasso va quedar relegat a les festes de la primera comunió i, abans, era un personatge que actuava entre un faquir i un mag en el canvi de bobina dels cines… Som renovadors perquè ens vam haver d’inventar. No teníem referents quan vam començar. Vam fer-nos-ho a partir de la cultura popular feta caldo pel franquisme. Si examines els orígens del teatre actual podràs trobar que totes les tragèdies surten dels que feien La Passió i que tots els còmics venim dels Pastorets.
Caldria una nova sacsejada al circ i clown actuals?
Ja hi és. El circ és l’art que repta el sentit comú. Han desaparegut els animals salvatges, la dona barbuda o la de dos caps… i ha hagut d’agafar nous registres. A casa tenim Baro d’evel, que és una altra manera de fer. I pel que fa als pallassos, en aquests moments només l’entrada del món femení i feminista de l’humor i la clowneria és una revolució absoluta. També el Toti Toronell, el Pere Hosta, el Pau Palaus… N’hi ha desenes.
Has rebut una trentena de premis, entre els quals la Creu de Sant Jordi i els Nacionals de Cultura i Circo. Et sents reconegut i estimat?
Aquest és el premi real. Que vagis caminant pel carrer i algú t’abraci sense dir-te res. Et demanen una foto i un petó i el pitjor és que dono el canvi. El torno! (riu) Hi ha gent que em pregunta si no m’angoixo. Seria molt trist que després de 50 anys dedicant-te a repartir felicitat, intentant que la gent sigui feliç, passessis absolutament desapercebut.
Estàs profundament implicat en el món del circ i del pallasso. No pares amb el Circ Cric, Pallassos sense fronteres, impulsant festivals… Què et queda per fer?
Vaig tenir la sort d’escollir un dels millors oficis que et permet ser a tot arreu. Fins i tot als tanatoris! I he tingut una família que és capaç de comprendre’m i deixar-me seguir en la meva bogeria. Què em queda per fer? Aixecar-me cada dia esperant que aquest món absolutament boig en què visc no m’atrapi.
Fins quan et tindrem en actiu?
Fins que faci vergonya, pena. El que passa és que cada vegada tens més eines. Abans per fer de pallasso m’havia de tirar d’una torre de 12 metres, aixecar 15 cadires amb la barbeta o fer de Superman.
Més informació, imatges i entrades:
