És fàcil recordar, amb cert to jocós, la notícia que va saltar als mitjans fa poc més d’un any sobre l’actriu catalana Anna Allen. Durant anys, havia estat compartint a les seves xarxes socials la seva aventura professional més enllà de les nostres fronteres, il·lustrada per diversos fotomuntatges, recreant un currículum imaginari coronat per la seva arribada al mateix Hollywood. Allen afirmava haver participat en sèries de la talla de The Big Bang Theory, compartia fotos en festivals de cinema acompanyada d’estels americans, i fins i tot ens feia partícips de la seva emoció per assistir als Oscars, abillada amb un flamant vestit a l’alçada de l’ocasió. Però un dia es va descobrir que tot era fals i l’actriu es va convertir en Trending Topic a Twitter. Potser l’actriu havia somiat amb això, encara que la fama li arribava pel motiu equivocat… Què va poder portar a l’Anna Allen a inventar-se tota una vida?
La companyia TesTistosTigues, de Joan i Pau Olivé, es va fer aquesta mateixa pregunta, i a partir d’ella va sorgir la idea d’escriure i compondre un musical sobre la possible història d’Anna Allen. Però no es tracta d’intentar reconstruir els fets, ni d’un biopic, sinó d’una paròdia feta amb afecte, sense intenció de burla cap a l’actriu, tractant d’imaginar què va poder portar-la a elaborar totes aquestes mentides. Així, els germans Oliver ens proposen, a través de l’humor i la música, una reflexió sobre la imatge pública i el món de la faràndula, amb les seves pressions mediàtiques i els seus egos confrontats.
Però per què un musical? En Pau Olivé ens comenta que, a banda de venir del món de la música –els dos germans formen el grup SPLAC–, consideren que és un bon gènere per a la caricatura: “explicar històries passades de rosca amb cançons és més fàcil, més divertit”. Sobre la música, Ernest Fuster, l’actor que encarna el paper de Cèsar i pianista de l’obra, explica que “la música de l’obra no és com la que estem habituats en musicals de petit format, té un toc diferent on es reconeixen cançons de pop eclèctic, amb música i lletres originals”. Per la seva banda, Sergi Cervera, que interpreta a Mario, ha apuntat que és “el musical que l’escena catalana està esperant”.
El musical comença just abans que es destapés l’escàndol. Mario Torres, un director que comença a despuntar en cinema i televisió, i la seva parella, la famosa actriu Emma Casademont, estan buscant una actriu que interpreti un paper secundari en la seva nova creació: ‘Persona, el musical’, basat en la pel·lícula d’Ingmar Bergman. En aquest moment apareix l’Anna Allen; i en Mario s’emociona, la reconeix: és l’actriu catalana que ha treballat a Hollywood. Això, sumat a que ella sembla conèixer-los i ser-ne fan, fa que immediatament la incorporin a l’elenc de l’obra. A partir d’aquí, el que veiem damunt l’escenari són els assajos del musical, i com a poc a poc el personatge que interpreta l’Anna va guanyant protagonisme, mentre que el de l’Emma el va perdent. Així, es crea una lluita d’egos artístics que dura fins a l’últim dia, el de l’estrena de l’obra, i el mateix en el que es descobreix la veritat sobre la vida professional de l’Anna Allen.
Tots som Anna Allen mostra a una noia que no troba feina i que, en un intent desesperat per viure de la seva professió, per perseguir el seu somni, és capaç de fer el que sigui necessari; encara que finalment se li va de les mans. Podria ser la vida de l’Anna Allen, però podria ser també la de molts altres professionals del sector, o de qualsevol persona que lluita per una meta professional, moltes vegades inassolible.
Qui no ha fet, algun cop, alguna cosa només per aparentar? Qui no s’ha inventat, per exemple, un curs de més o una col·laboració chic al seu currículum per aconseguir una feina? Joan Olivé, director del musical, posa un exemple molt clar: “Avui dia, degut en part a les xarxes socials, som el que diem que som, ens muntem vides paral·leles online. Qui no s’ha fet un selfie a la platja enfocant cap al costat que no hi ha ningú? ‘En una platja deserta. Pura vida’; i resulta que la platja cap a l’altre costat està plena de gom a gom.”
Text i fotografies: Eirene Ramos
