“No hi ha ningú, ni una sola tribu, que pugui suportar veure el seu fill seure a taula amb l’enemic. La identitat del grup! Aquest és el mal! La misèria dels humans”
Expliquen que un jove ocell, la primera vegada que va emprendre el vol, ho va fer per sobre les aigües del mar. De seguida es va sentir atret per la bellesa dels peixos que hi havia sota la superfície i va voler unir-s’hi, però la seva tribu de plomes el va advertir: “No vagis mai amb aquestes criatures. No són del nostre món i nosaltres no som del seu. No estem fets per trobar-nos”.
Van passar els anys i la necessitat de l’ocell creixia tan intensament que un dia, desobeint el que li havien dit, va decidir anar amb els peixos. Just capbussar-se a l’aigua del mar li van créixer brànquies al coll que li permetien respirar. Emocionat els va dir als peixos que ell era l’ocell amfibi. “Un dels vostres!”
Wajdi Mouawad de petit es va haver d’exiliar del Líban a causa de la guerra i va convertir l’exili i la guerra en elements persistents de les seves obres. “Com lligar-se a la pròpia identitat perduda? Què és un migrant? Què és un refugiat?”. Ha explicat sovint que el turmenta la idea que ell hauria pogut ser un dels milicians cristians que van assolar els camps de refugiats palestins de Sabra i Xatila el 1982 si no hagués marxat abans del Líban amb la família. L’atzar que salva o condemna. Que dona un sentit místic a una probabilitat, com defensa un dels seus protagonistes.
Quan Mouawad era petit, li explicaven aquesta llegenda persa de l’ocell amfibi. Un relat que l’autor ha col·locat en el final de Tots ocells. Una faula bonica que es converteix en una constatació: la impossibilitat de reconciliació entre dos mons que es destrueixen i que ja no tenen prou memòria per saber per què ho fan. “Una única transmissió sorda i cega davant de qualsevol afectació, de qualsevol dolor”, diu el text.
Saber qui som. D’on venim. Quin és el nostre ADN i si el material que conté ens aporta alguna cosa més que informació hereditària. Què explica la nostra genètica de qui som? Tots ocells de Mouawad parla d’això, però també de la transmissió del dolor de generació en generació; del pòsit dels traumes. Què ens fa reconèixer l’enemic, però també què ens fa sentir part d’una tribu. És la religió? És la història? Són els avantpassats? És la cultura? Són les escates lluents? És l’amor?
Per Mouawad, la història íntima de cada individu és tan complexa com la història col·lectiva: “No aprenem res. Si els traumes quedessin marcats en els gens que transmetem als nostres fills, tu creus que el nostre poble sotmetria un altre poble a l’opressió?”.
A Tots ocells l’escenari és el conflicte d’Israel i Palestina. La guerra eterna que persisteix. Que desborda el present. La guerra que el periodisme reduccionista explica en termes maniqueus entre guanyadors i perdedors, entre bons i dolents. El que posa el focus en la violència que és visible a l’ull humà però que deixa sota les runes, les violències més estructurals. També les ferides de l’ànima, les que perduren al llarg de les generacions.
Mouawad diu que les guerres només plantegen mons on víctimes i botxins hauran de conviure en el mateix territori, però mai hi haurà un perdó mutu: “Ja no hi ha reconciliació possible. Massa terres robades, nens assassinats, autobusos explotats, massa violacions, massa matances”.
‘Tots ocells’, també ho era ‘Incendis’, és una història familiar.
Tots ocells, també ho era Incendis, és una història familiar. I, com totes, amaga secrets, supura brutor. Però també amor silenciat, incomprensió, distància, solitud, expectatives. “Ja no sabem qui som i ens equivoquem amb els altres”.
A Tots ocells, l’Eitan i la Wahida es coneixen i s’enamoren. Ell, jueu, és investigador genètic. Ella, àrab, està fent una tesi sobre un diplomàtic marroquí del segle XVI obligat a convertir-se al cristianisme. A Israel, on van per conèixer l’àvia d’ell, són víctimes d’un atac terrorista al pont d’Allenby, tocant Jordània. Eitan queda malferit i entra en coma. En aquest no-lloc rebrà la visita obligada de pares i avis, i això suposarà que sorgeixin els vells retrets. Però, quedarà espai encara per a la tendresa, per a la reconciliació?
Oriol Broggi assegura que és impossible llegir Mouawad i quedar-ne al marge. Per això reincideix i el torna a portar sobre els nostres escenaris. La Perla 29 desplega, en aquest Grec, la lletra de Mouawad, bella, rotunda i profunda. Dolorosa i necessària. Amb una traducció al català de Cristina Genebat i amb un repartiment d’experts a convertir la vida en art pur: Clara Segura, Joan Carreras, Miriam Moukhles, Guillem Balart, Marissa Josa, Xavi Boada, Màrcia Cisteró i Xavi Ruano donaran vida a aquest gran poema que estén ales i escates al Teatre La Biblioteca.
Més informació, imatges i entrades:
