Mentre penseu quin dels tantíssims espectacles del Grec voleu veure, aneu tirant cap a La Seca. Allà hi trobareu un dels espectacles més interessants d’aquest juliol, Estripar la terra.
Una obra completament actual que parla de la precarietat laboral, la deshumanització a què ens aboca el capitalisme i el dret a l’oblit. Escrita i dirigida per Josep Maria Miró és també l’estrena de la companyia La Padrina, formada per Arnau Puig, David Marcé i Ricard Farré.
Parlem amb tres actors (i amics) que no paren de treballar. Arnau Puig s’ha desdoblat aquesta temporada en Teleguin i professor a la versió de l’Oncle Vània que Les Antonietes han portat al Lliure; també l’hem vist a la Jove Companyia del TNC amb El Cantador de Serafí Pitarra, que interpretava amb Ricard Farré, membre d’Els Pirates i actualment a La Riera de TV3. I el tercer fillol, David Marcé, de la companyia Dei Furbi, és el pilota per excel·lència del Canal Super 3, en Rick, i també imitador del Polònia i el Crakòvia. Per què, doncs, crear una nova companyia? Què vol aportar La Padrina?
Ells ràpid donen la volta a la pregunta, és gràcies a tenir feina que han pogut fer realitat el seu propi projecte, petit, artesanal i personal. “Si totes les obres que féssim durant l’any fossin com aquesta, no viuríem”, expliquen. “Hem pintat, hem tallat la fusta, hem buscat tot el que ha calgut, ens hem preocupat de tot. Però això també és el que buscàvem al dur a terme el nostre propi projecte, veure què comporta tirar endavant un espectacle des del punt de vista d’una companyia, no només de l’actor que no s’ha de preocupar de res més que ser a l’escenari. I és dur, però molt satisfactori”. Quan arriben fan cara de cansats, però només començar a parlar de l’obra esbossen un gran somriure i se’ls escapa la il·lusió pels ulls.
Tots tres tenen una vis còmica explotada i coneguda pel públic, potser per això també els venia de gust fer una obra com Estripar la terra, on interpreten uns personatges continguts, on tot ha de passar per dins. I això precisament és una de les coses que els ha ajudat a treballar el director i autor del l’obra, Josep Maria Miró. “Ell ens deia: vosaltres sabeu treballar molt bé els focs d’artifici, ara toca eliminar-los”, recorda Ricard Farré. Però “pensàvem, ens en recordarem?”, fa broma Arnau Puig.
Per Josep Maria Miró només tenen lloances i agraïment. “Ha estat una masterclass, estem molt contents que acceptés tant ràpidament la nostra proposta i que s’hi hagi llençat d’aquesta manera”. I és que Miró ha escrit el text pensant en els tres actors i l’ha tret del forn just per començar a assajar. “El que més ens ha costat és aprendre’ns el text. Hi ha moltes frases tallades, inacabades, és un hiperrealisme total que fa que sigui molt difícil i tot un repte. En cada funció passa alguna cosa i canviem una paraula, o ens tallem en algun moment que no toca”. Però és un repte que s’han agafat amb moltes ganes i que han gaudit molt. “És un plaer treballar amb l’autor d’un espectacle”, diu David Marcé, “perquè durant el procés d’assajos ha anat canviant i introduint coses al text”.
Estripar la terra text absolutament actual en què tothom s’hi pot sentir identificat: reducció de plantilla, precarietat laboral, recels, individualisme…, però no en un context fàcil i previsible, un banc o una immobiliària, sinó en una casa de cultura d’un poble petit. “És una manera de no allunyar la qüestió i dir: mireu aquells què fan, sinó mirar-se a un mateix i qüestionar-se”. Sovint hi ha la creença que al món de la cultura hi ha més consciència social i hi ha certes coses que no passen, “però això no és així”. Ara bé, Miró deixa prou forats perquè segons com els ompli l’espectador es posicioni d’una manera o d’una altra i sobretot que generi debat, deixen clar els actors.
Arnau Puig i Ricard Farré interpreten en Lluís i en Raül, dos joves que l’últim any han sobreviscut a un ERO que ha fet fora tres dels cinc treballadors de la casa de cultura. David Marcé és en Miquel, un nouvingut al poble que col·labora de forma altruista en aquest espai. “El conflicte no vindrà precisament pel que no cobra i treballa desinteressadament, sinó pels altres dos, que es veuen amenaçats. En Miquel té tota la il·lusió i arriba cada dia abans que els altres perquè és el que li agrada i la seva manera d’integrar-se al poble”. Però tothom té un passat, i avui en dia més fàcil d’investigar que mai… i aquí ve la segona part de la trama, el dret a l’oblit.
L’obra té diversos flaixbacks que incrementen la sensació de voyeur de l’espectador. “Com diu en Josep Maria, és com una nina russa”, dintre d’una escena n’hi ha una altra, i encara n’hi pot haver una altra, amb la dificultat de “passar d’un estat anímic a un altre en un segon”. Fins i tot “hi ha algun flaixback dins d’un flaixback” i algun “in and out que agrada molt al públic”, en què un personatge és espectador d’un flaixback dels altres dos i els va tallant per fer-los preguntes.
No farem cap spoiler (ens ho han demanat del dret i del revés), però sí que direm que l’obra té “moments molt durs i potents” que, alternats amb alguns moments de distensió, fan que l’espectador s’hi enganxi des del primer minut (“no s’han sentit ni caramels, ni agua ni tos…!”), però que també fan que en acabar “necessiti uns minuts per poder començar a aplaudir”. I és que aquests tres antiherois fan reflexionar l’espectador sobre com actuaria en la seva situació i qüestionar-se la interiorització dels mecanismes de control del sistema capitalista. Com diuen els mateixos actors, és una obra que “dóna per més d’una cervesa en acabar”. De fet, ells mateixos quan van tenir temps pel seu particular postfunció, van discutir força i el que tenen clar és que cap d’ells tres actuaria com el seu personatge.
Text: Mercè Rubià
