Després del seu pas amb èxit de públic pel Festival Grec, l’obra de Pau Miró torna a la Sala Beckett.
Un tret al cap from Barcelona Cultura on Vimeo.
“L’autoria contemporània és una aposta de risc: requereix valentia per part de l’autor, que s’enfronta als conflictes i preocupacions actuals; dels actors, que s’enfronten a obres que no han estat comprovades abans davant del públic; i del mateix públic, que compra l’entrada sense la garantia que suposa un Hamlet o un Txékhov”. Són paraules de Toni Casares, director de la Sala Beckett, que reivindica una “aposta valenta i radical” pel teatre contemporani.
Per Pau Miró, Un tret al cap ha estat un doble risc. “Després de Barcelona i Victòria, tenia ganes d’arriscar-me de manera conscient. Aquest és el text més dur que he escrit mai. No només pel que es diu, sinó també com es diu. És una obra on tot està despullat, text, actrius i posada en escena”. Les protagonistes són tres dones de diferents generacions: una periodista que acaba de ser acomiadada del seu diari (Emma Vilarasau); la seva germana (Imma Colomer), amb qui té una relació força complicada; i una altra treballadora acomiadada (Mar Ulldemolins), en aquest cas, d’una empresa d’alimentació.
“Sóc un apassionat del periodisme. Visc enganxat a la informació i a les xarxes. Aquesta és una carta d’amor a un ofici imprescindible per a la societat que, malauradament, els últims anys s’ha precaritzat de manera molt evident“. Un homenatge, això sí, sense llacets ni floritures. “Durant la crisi s’ha vist la necessitat de ressaltar, encara que es parlés de temes durs, que en les obres hi havia elements de comèdia per tal que el públic hi anés. En les meves obres hi ha humor, inevitablement, però aquí no he volgut fer-ho bonic ni amagar-ne la duresa. M’he volgut tirar del trampolí, i l’única aigua que hi ha per evitar el cop són tres grans actrius”.
L’obra, però, no vol parlar de la crisi, sinó de “com ens ha deformat”, ni qüestionar el periodisme, perquè “seria pretenciós”, diu Miró. “El que es posa en qüestió és l’ètica d’una periodista en concret, però com a punt de partida per parlar de la nostra responsabilitat en qualsevol ofici”. I és que, diu Vilarasau, “no només s’han prostituït els periodistes, per sobreviure, també ho han fet metges, que han d’atendre els pacients amb molts menys minuts, o els mateixos actors”.
Tot i que al principi l’obra havia de ser un thriller i finalment ha anat cap a una altra direcció, no han volgut desvetllar ni la trama ni gaires trets dels personatges. Colomer ha avançat, això sí, que la relació entre les dues germanes, dues dones acostumades a la solitud i la independència, és complicada. “Han passat per moltes coses en el passat, s’estimen, però no se suporten. En aquest moment una d’elles necessita a l’altra, però la intel·ligència emocional brilla per la seva absència. Ningú els ha ensenyat com relacionar-se”. Aquesta és, per Ulldemolins, una de les grans fortaleses de les obres de Miró: “tots els personatges, siguin grans o petits, tenen recorregut, contradiccions i un passat que pesa, una càrrega com la que tots portem a la vida, inevitablement”.
