Redactor: Iván F. Mula / @ivanfmula
A punt de celebrar el seu 40è aniversari com a companyia, Tricicle estrena Hits al Teatre Victòria, un espectacle que recopila els millors esquetxos de la seva trajectòria. Hem parlat amb ells per fer balanç d’aquestes quatre dècades i que ens expliquin si el seu anunciat comiat dels escenaris és, veritablement, irreversible.
CARLES SANS: Més aviat, és una aturada indefinida. Això vol dir que ens reservem el dret de tornar, si algun dia ens vingués de gust. Com que no ens estem separant perquè ens hàgim barallat ni ens hagi passat res estrany, en principi, la idea és fer una aturada i, en el futur, ja veurem…
Per què heu pres aquesta decisió?
JOAN GRÀCIA: Perquè l’any que ve farà 40 anys que vam començar. D’alguna manera, ens sembla un número maco per acabar. D’altra banda, perquè portem quatre dècades d’hotels, de viatges i d’anar a actuar a llocs que ja hem visitat moltes vegades. I, a més, perquè pensem que, potser, pot haver una altra vida de Tricicle. De fet, aquest camí ja l’hem iniciat: hem fet companyies clòniques, hem produït, hem dirigit altres coses… No és un abandonament del teatre sinó de la intensitat que hem portat durant aquests 40 anys. Ningú ens obliga a retirar-nos, ho fem perquè volem. Ningú ens pressionarà per tornar però ho farem si ens ve de gust o si algú ens ofereix alguna oferta molt interessant.
Però tornar algun dia amb un nou espectacle de Tricicle amb nous esquetxos està descartat?
PACO MIR: Mai se sap. Està tot tan obert que tant pot ser una cosa com l’altra. No ens tanquem a cap possibilitat.
Què sentiu quan mireu enrere i penseu en aquests 40 anys?
CARLES SANS: La veritat és que ha sigut un sospir. El temps passa molt de pressa. Aquests 40 anys, que són molts, si no fos perquè hi ha retalls de premsa que podem mirar i recordar el que hem fet i on hem anat, no ens semblen tant de temps.
Quan vau començar, no us devíeu imaginar que us passaria tot el que us ha passat…
CARLES SANS: No teníem cap pla. Érem alumnes de l’Institut del Teatre que volíem practicar al carrer i al Cafè Teatre Llantiol i vivíem el dia a dia….
PACO MIR: I el dia a dia ens va portar a l’any a any i així fins avui.
Quina importància va tenir la televisió en la vostra trajectòria?
PACO MIR: La primera aparició a l’Un, dos, tres va ser crucial perquè érem coneguts dins del circuit teatral però no érem populars al carrer. Llavors, una única aparició en aquell concurs ens va fer famosos. De sobte, la gent ens coneixia. I tota aquesta nova gent volia anar a veure’ns. Normalment, els humoristes de l’Un, dos, tres actuaven en discoteques però nosaltres no. A Tricicle l’havien d’anar a veure a un teatre. Això va ser una primera victòria però, després, s’havia de confirmar la nostra qualitat amb un altre espectacle. A partir d’aquí, ja dins del món del teatre, vam anar triomfant. Va ser una bola d’èxit darrere l’altra. I, després, vam fer més televisió perquè ja havíem triomfat al teatre: Tres estrelles i, molt més tard, Xoof!
En algun moment, us heu sentit ofegats o pressionats per la marca Tricicle?
JOAN GRÀCIA: No. Sempre ens hem sentit còmodes perquè hem anat evolucionant. D’un espectacle com Manicomic que estava composat per cinc esquetxos molt senzills, pràcticament sense escenografia, poca llum i poc vestuari, fins avui, hem anat progressant i canviant el format dels espectacles. Sempre hem intentat que cada nou muntatge no s’assemblés a l’anterior, més enllà de què érem nosaltres tres, fem humor i fem gest. I també, a nivell actoral, hem millorat perquè l’experiència et va fent més savi o més bon actor. Mai ens hem sentit pressionats perquè, a més, ens ha anat sempre bé. Mai ens ha passat tenir una crítica dolenta generalitzada o que el públic ens hagi abandonat. Llavors sí que ens hauríem sentit pressionats i ens haguéssim plantejat que havíem de fer alguna cosa per recuperar-lo. Però, com que mai ha sigut així, l’evolució ha sigut agradable.
Hi ha alguna cosa que, com a Tricicle, us hagués agradat fer i no va ser possible?
CARLES SANS: Unes quantes. Sempre et queden coses per fer… Hem sigut sempre ambiciosos i ens hauria agradat, per exemple, desenvolupar-nos més en el món del cinema. Hem fet una única pel·lícula com a Tricicle. Jo crec que, d’alguna manera, vam avançar-nos en el temps perquè, anys més tard, van guanyar als Oscars i als Goya pel·lícules mudes. D’altra banda, ens hagués agradat, potser, dirigir alguna òpera. Ho hem fet per nens però em refereixo en un àmbit de gran teatre. I, segurament, ens hem deixat més coses…
Quin és el vostre record preferit d’aquests 40 anys?
PACO MIR: Potser el principi de tot. Quan vam estrenar Manicomic a La Villarroel. Allò va ser la confirmació que teníem el nostre primer espectacle nascut de la recopilació dels nostres esquetxos i fent l’amalgama amb un presentador gairebé improvisat. Recordo els aplaudiments del públic, aquelles 100 persones que semblaven moltíssimes i confirmar que podíem actuar una hora i mitja en comptes dels tres minuts que era al que estàvem acostumats a fer al Llantiol.
JOAN GRÀCIA: Hi ha hagut moments molt bons. El moment d’estrena de cada espectacle i comprovar que la gent riu, sempre és especial. Després, anecdòticament, hi ha una cosa que no tornarà a passar que és que Barcelona tingui unes Olimpíades i que nosaltres poguéssim actuar per a milions d’espectadors. Molta gent, a més de l’Un, dos, tres, també té aquest moment a la retina i la memòria emocional.
CARLES SANS: Jo escolliria, en números rodons, els 15 primers anys. El començament del qual ha parlat el Paco és fantàstic. Va ser una meravella. Després, la consolidació, fins al 1992. És una època que no la canviaria per res. Els anys següents també han sigut fantàstics però ja no era experimentar nous terrenys sinó engreixar l’èxit que havíem assolit.
Què trobaran els espectadors que vinguin a veure Hits?
PACO MIR: Trobaran el millor del millor del millor de Tricicle. Potser no cada espectador trobarà el que pensa que és el millor per ell però trobaran moltes coses que són de les millors que tenim.
És difícil escollir el millor d’una trajectòria tan llarga?
JOAN GRÀCIA: Sí. Molt difícil perquè, si ajuntéssim tots els espectacles, tindríem com 14 hores d’esquetxos… Per això, potser hi ha gent que surt i pensa que no ha vist algun gag dels que volia. Però la qüestió és que ja vam fer un Tricicle 20 que era una compilació de les dues primeres dècades. D’alguna manera, esquetxos com el tenis, la boxa o els bolquers, que formen part d’aquella etapa, s’han vist molt tant al teatre com a la televisió. A Hits, hem buscat coses que són tan bones com aquestes però no s’han vist tant. No són tan populars però són igual d’efectives dalt de l’escenari i corresponen una mica més a aquests segons vint anys.
Ara que acabeu, en certa manera, aquesta etapa com a Tricicle, us plantegeu nous projectes fora de la companyia?
JOAN GRÀCIA: Normalment, quan estàvem centrats en un espectacle, mai pensàvem en el següent, fins que acabàvem.
CARLES SANS: De moment, ja tenim calendari d’actuacions fins a principis del 2020. Per tant, ara mateix ens resulta impossible pensar en altres projectes.
JOAN GRÀCIA: Segurament, quan acabem, pensarem quin serà el projecte que pot donar continuïtat o no a la nostra formació com a Tricicle.
Redactor: Iván F. Mula / @ivanfmula
