Quan un productor teatral de casa vol comprar els drets per muntar un musical de Broadway sovint disposa d’un ventall d’opcions amb preu i característiques ja tancades. És, per entendre’ns, com el menú de nit al restaurant: tens el de 30€, el de 45€ i el de 60€, amb uns plats ja definits, i segons el que paguis el sopar farà més o menys patxoca. Hi ha productors que paguen només els drets del text i la partitura, n’hi ha que paguen també els drets per copiar les coreografies, però n’hi ha també que prescindeixen d’algun número per a que el “menú” sigui més econòmic.
L’espectador avesat, doncs, un cop assegut a la butaca sabrà deduir fàcilment quin menú ha triat el productor per oferir-li. I en el cas d’A Chorus Line la sensació és que Antonio Banderas ha triat l’opció més cara i, per així dir-ho, ha afegit propina al cambrer. Ha volgut quedar bé amb tots nosaltres. És una decisió a consciència de qui no vol que el seu nom aparegui associat a qualsevol cosa. L’actor llençat ara a l’aventura de productor i director ha volgut oferir-nos un clàssic del musical americà amb una qualitat que, creguin-me, està per damunt de la mitjana.
Al Teatre Tívoli, de nou
No és el primer cop que A Chorus Line visita el Teatre Tívoli. Ja ho va fer al desembre del 1984 –poc abans de que s’estrenés la desangelada versió cinematogràfica- en una producció que es va veure forçada a fer venir expressament actors hispans de Nova York davant la impossibilitat de trobar gent prou preparada per dur a terme les exigents coreografies de Michael Bennett. Explica Antonio Banderas que va ser aquesta producció, que va veure posteriorment al Teatro Monumental de Madrid, la que li va descobrir un dels espectacles més fascinants, despullats i experimentals de la història de Broadway.
Amb A Chorus Line per primera vegada un musical col·locava sota el focus principal als ballarins anònims de Broadway, aquells que temporada rere temporada salten d’un musical a un altre en un constant anar i venir de càstings i audicions durant una curta carrera laboral. Eren els anomenats “gypsies”. I Banderas, diu, va quedar atrapat per aquesta nova manera de mostrar la realitat del món de l’espectacle, allunyada de l’optimisme de 42nd Street o Singing in the Rain. Així que quan fa un any va tenir l’ocasió de comprar i reformar el que ara és el Teatro Soho a Màlaga (antic Teatro Alameda) va voler inaugurar-lo amb un espectacle sota el seu segell i de seguida va tenir clar quin seria.
En la història del gènere, A Chorus Line segueix l’estela que havien marcat títols com Company, Follies o fins i tot podríem estirar del fil del “musical concepte” fins a Cabaret, uns anys més enrere. Als anys setanta noms com Stephen Sondheim, Harold Prince, Bob Fosse o, en el cas que ens ocupa, Michael Bennett, van oferir nous temes i formes per al gènere del musical. Sobre els escenaris de Broadway ja no es veien ni reis ni princeses, ni ventafocs ni històries romàntiques amb encomanadisses melodies. La ciutat bruta, les aglomeracions al metro, els matrimonis que sopen en silenci… la realitat més immediata va irrompre nua sota els llums de les marquesines.
A la recerca d’allò autèntic
En plena ressaca del Watergate, el coreògraf Michael Bennett volia alguna cosa autèntica amb la que treballar, un material verídic i sincer. El va trobar en les històries personals d’un grup de ballarins que va aplegar a un loft de Manhattan per tal d’enregistrar-les al llarg de diverses sessions. Les experiències laborals, els records d’infantessa, els somnis per acomplir i els malsons encara per superar. Tot enregistrat en unes cintes d’àudio. Més de trenta hores de converses que sobre paper van anant prenent forma –i música- fins que després d’un parell de tallers i unes quantes prèvies van acabar convertint-se l’any 1975 en la nova sensació de la temporada a l’Off Broadway.
Nit rere nit el limitat aforament del Public Theatre -299 butaques- quedava petit davant l’allau de gent que volia veure en directe aquells ballarins explicant en un càsting el que en bona mesura eren fragments de la seva vida. Havia nascut un èxit i gent com Liza Minelli o Diana Ross no se’l van voler perdre, encara que haguessin de seure a les escales de la platea infringint la normativa de seguretat.
El musical més experimental de Broadway
A Chorus Line s’havia convertit en la proposta més experimental de Broadway. On era l’argument? On eren els grans decorats? On eren les cordes a l’orquestra? Ni argument, ni escenografia ni cap instrument que evoqués el so dels musicals clàssics. El compositor Marvin Hamlisch volia un so eminentment contemporani i inèdit. Només la cançó que assagen els ballarins, l’emblemàtic One, ens porta de manera intencionada als musicals clàssics dels anys 30, marcant encara més el contrast sonor amb la resta de la funció.
Hamlisch acabava de guanyar dos Oscars per The way we were (“Tal com èrem”) i The Sting (“El cop”), i la seva amistat amb Bennett el va portar a composar una partitura al mateix ritme que es creava el text i les coreografies. Res de col·locar un “hit” rere un altre “hit” –com segurament a ell li hagués agradat- aquí, a A Chorus Line, la música és lleugera, amb identitat i prou flexible com per emergir entre les paraules dels ballarins.
Un musical de culte per al gran públic
Com a bon coneixedor del showbussines, Michael Bennett no va perdre la noció de que amb A Chorus Line tenia també un negoci entre mans. De fet, ell va suggerir posar una “A” davant de “Chorus Line” al títol per així aparèixer sempre en primer lloc a les cartelleres dels diaris, ordenades alfabèticament. I després de l’èxit al Public Theatre calia fer el salt a un teatre de grans dimensions per fer-lo rendible. Traslladar el musical al Shubert Theatre, amb gairebé 1.400 butaques, va ser com entrar a Broadway per la porta gran.
Els Premis Tony de 1975 van consolidar A Chorus Line com el gran triomfador d’aquella temporada a Broadway i la derrota de Chicago va fer encara més evident la batalla entre Bennet i Fosse, dues maneres diferents d’entendre el ball però igualment revolucionàries. “Mereix convertir-se en un clàssic”, deia la profètica crítica del The New York Times la nit de l’estrena.
Ser un dels pocs musicals en rebre el Pulitzer i els posteriors reconeixements van fer la resta. Bennet havia creat un musical de culte per al gran públic. Fins i tot va desbancar a Grease, l’any 1985, com a musical més longeu a Broadway amb 3.398 funcions. Un total de quinze anys ininterromputs va estar A Chorus Line en cartell trencant tots els rècords possibles i així consta en una placa que encara avui es pot veure al vestíbul del Shubert Theatre.
De Màlaga a Barcelona
Ara arriba a Barcelona una producció de A Chorus Line original de Màlaga, que es mimetitza amb l’original de Broadway d’una manera genuïna gràcies a la decisió d’Antonio Banderas de comptar amb la llicència més cara. Això significa que part de l’equip original de Nova York i responsable de les darreres reposicions a Broadway i al West End s’ha traslladat durant mesos a la sala d’assajos per formar a la nova companyia i marcar pas a pas tots i cadascun dels moviments. La responsable de que això hagi estat així és Bayork Lee, ballarina de la producció de 1975 en el rol de Connie Wang i mà dreta de Bennet durant la creació de l’espectacle.
Tot un luxe, el de traslladar a l’actual companyia –i al propi Banderas- els records i coneixements que Lee encara conserva d’aquelles ordres que va rebre de Bennett. I el resultat no podia ser més satisfactori per als qui estimem el gènere. Aquest A Chorus Line respira Broadway per totes bandes, ofereix precisió tècnica i emoció en la seva justa mesura i sap captivar a través de totes les històries particulars de cada personatge.
No oblidem que el gran repte dels intèrprets que veureu ara al Tívoli és mantenir intacta aquella veritat documental que respirava la primera producció al Public Theatre de Nova York l’any 1975. Tanmateix i malgrat la distància, l’experiència vital d’aquells personatges té prou elements en comú amb la vida real dels nostres ballarins com per a que la versemblança acabi impregnant-t’ho tot.
Al cap i a la fi, i en paraules del propi Bennett: “A Chorus Line va dedicat a tots aquells que algun cop han ballat en una línia de cor o han desfilat seguint el ritme… a qualsevol altre lloc”.
Més informació, entrades i imatges a:
