De tots els grans musicals que han conquerit la cartellera barcelonina, només un és en català: Golfus de Roma. Daniel Anglès i Roger Julià dirigeixen una superproducció que reinventa un dels clàssics més memorables del teatre musical, amb un repartiment multitudinari, en estat de gràcia, encapçalat per Jordi Bosch.
Jordi Bosch protagonitza ‘Golfus de Roma’
“Que no es vegi misèria”. Aquest és el mantra que destil·la una aposta escènica festiva, exuberant i plena de talent. I és que el desplegament humà i creatiu en aquest muntatge, que ha costat 1,1 milions d’euros, és enorme. Cada nit, al Condal, 26 intèrprets fan tots els papers de l’auca romana: fan de músics, pallassos, acròbates, ballen i interpreten tots els papers de la farsa. “Diu el Quixot que ‘Las hazañas del temerario más se atribuyen a la buena fortuna que a su ánimo’”, ens cita Daniel Anglès, director del teatre i del musical, que considera aquesta aventura teatral una barreja de valentia amb una punteta de temeritat. “Quan sembla que les coses són complicades, les apostes grans funcionen millor perquè desperten un optimisme. A més, és un Golfus de Roma, no pot fer-se d’una altra manera: requereix generositat en la producció perquè té música en directe, molts intèrprets, un gran vestuari…”. La quixotada de Focus ha complert el pronòstic: l’espectacle va exhaurir localitats en l’estrena al 67è Festival del Teatre de Mèrida i pel seu pas de la cartellera del Teatro de la Latina de Madrid amb Carlos Latre com a protagonista. Ara prorroga, fins al 8 de gener, al Paral·lel.
Un musical pensat per divertir
A funny thing happened on the way to the Forum, que és el nom original de l’espectacle, és una de les obres més representades i aplaudides de Broadway. Amb lletres i música de Stephen Sondheim, la peça està basada en tres farses de l’autor clàssic Plaute (251-183 aC) que narren les peripècies de l’esclau Pseudolus per aconseguir la llibertat, tot emparellant el fill dels seus amos amb una jove verge acabada d’arribar a la ciutat. Durant més de dues hores se succeiran equívocs, enganys, canvis d’identitat, jocs de paraules, carreres i cops. Tot per un únic propòsit: divertir i fer riure.
El vodevil musical ambientat en l’època romana es va estrenar al Teatre Alvin de Nova York l’any 1962, sota la producció de Harold S. Prince, productor original d’altres obres de Stephen Sondheim com Company (1970), Follies (1971), A little night music (1973) i Sweeney Todd (1979). El muntatge es va fer popularíssim i li van ploure reconeixements, com sis Premis Tony, inclòs el de millor musical. Alguns dels números, com la introducció Comedy tonight, ja han esdevingut emblemes del teatre musical contemporani. Cal remarcar que Sondheim va compondre lletra i música d’aquesta peça amb 32 anyets, després de meravellar tota la professió amb les lletres del reconegudíssim West Side Story (1957). Un inici de traca per a una carrera que va acabar sent mítica.
Però què fa especial aquest musical sobre tots els altres? Daniel Anglès ho té clar: “És el seu musical de més èxit, el més popular. Sondheim sempre ha tingut sentit de l’humor, i això es veu en musicals com Sweeney Todd, però el Golfus de Roma és la seva única comèdia com a tal. Amb el temps passarà a investigar els límits del gènere musical, complicant les melodies i jugant amb les lletres, però en aquest va a buscar la connexió amb el públic des del minut 1. Això és el que la fa tan agraïda per a tot tipus d’espectadors”, explica Anglès. Anna San Martín, que interpreta la jove Philia, també ens explicava al pòdcast de TeatreBarcelona la connexió que generen les melodies del compositor nord-americà: “Quan interpretes un musical i cantes cada nit la mateixa cançó, sovint acabes avorrint algunes melodies. Amb Sondheim no passa. Mai m’he cansat de cantar-lo”.
Anna San Martin i Eloi Gómez en una escena del musical
Una visió que trenca estereotips de gènere
La versió del musical que pots veure a Barcelona treu la pols que el llibret de Burt Shevelove i Larry Gelbart, i les lletres del mateix Sondheim, han anat acumulant amb el temps. “A la versió original, així com a la pel·lícula, les cortesanes són joves que s’exposen d’una manera molt sexualitzada”, explica l’actriu. “Nosaltres, però, hem pres algunes cures: la identitat de gènere de les cortesanes és més fluida i barrejada, i el que han de demostrar són talents, no volem posar l’atenció en el físic i la sexualització”. Tot i això, no deixa de remarcar com l’ambivalència de la nostra societat es plasma a l’escenari: “Juguem amb el que ens diuen que és guai per agradar als altres, un llenguatge molt de TikTok, on et vens com un tros de carn i t’exposes intentant agradar als altres amb coreografies. Però hi ha una contrapart: la de la persona de carn i ossos que intenta connectar amb algú a qui s’estima”.
Escolta el podcast ‘Els imprescindibles’ amb Anna San Martin i Roger Berruezo fent click aquí
Els ‘Golfus’ que han fet història
Probablement, la versió més coneguda d’aquest musical és l’adaptació cinematogràfica de Richard Lester, protagonitzada pel mateix actor que l’havia estrenat a Broadway, Zero Mostel, i amb la participació del veterà Buster Keaton en la seva última incursió cinematogràfica. Aquesta peça va ser guardonada amb l’Oscar a la millor banda sonora original. Arreu del món se n’han fet versions sonadíssimes protagonitzades, entre d’altres, per Whoopi Goldberg. A Espanya ja n’hem pogut veure dues adaptacions professionals. La primera, l’any 1964, a càrrec de José Luis Coll, i la segona, l’any 1993, estrenada per Mario Gas al mateix Teatre Romà de Mèrida on s’ha estrenat la versió actual, amb un repartiment ple de cares conegudes, com Javier Gurruchaga, Vicky Peña, Josep Maria Pou, Vicenta N’Dongo i Gabino Diego.
Josep Maria Pou i Gabino Diego durant la representació al 1993
La versió que protagonitzen Jordi Bosch, Roger Julià, Mercè Martínez, Eloi Gómez, Frank Capdet, Meritxell Duró, Ana San Martín i Victor Arbelo és la primera en català. Aquesta és “l’aposta més natural” per a Focus (la productora que paga tota aquesta festa) que “porta 35 anys apostant per musicals en català, i alguns, com Estan tocant la nostra cançó, Memory o El temps de Planck, han fet història”, ens explica Anglès. “En un teatre privat no es veia una producció en català amb més de 20 persones en escena des del 2016. La gent no ha d’anar a veure un espectacle en funció de l’idioma en què es fa, però hi ha molta gent, jo inclòs, que volem veure grans produccions en la nostra llengua. Estem molt contents d’haver-ho fet així”. Esperem que encetin tendència i els grans musicals en català siguin una cita obligada cada any a la cartellera. De moment, omplim el Condal!
Més informació, imatges i entrades a:
