Dues de les companyies més interessants del panorama teatral, Les Antonietes i La Kompanyia del Lliure, es posen sota les ordres d’Oriol Tarrasón per portar el Somni Americà al Teatre Lliure a partir de textos d’autors com Arthur Miller, William Saroyan i Tennesse Williams i parlar d’amor, fraternitat i somnis.
Un somni americà s’ha de veure amb crispetes. Aquí són al programa de mà -convertit en capsa- que et dóna la benvinguda a la sala. A l’escenari ja hi són gairebé tots els personatges, un dins la nevera assegut, capcot, l’altre dormint-hi dalt amb un matalàs vell, una altra asseguda damunt les capses… Són al Mike Nelson’s market, un drugstore que més que vendre, els serveix de refugi, d’oasi. Però el primer que s’hi veu és la seva mirada, l’actitud i una deixadesa que traspua desil·lusió i fracàs. L’espurna d’esperança encara tardarà una estona en aparèixer, però arribarà, segurament, de l’estabilitat que es donen entre ells, explica Mireia Illamola.
“És una obra sobre la fraternitat, l’amor i els somnis. Tenia ganes de dir que la vida és bonica, perquè sovint només parlem de tragèdia” diu el seu autor i director, Oriol Tarrasón, que s’ha passat sis mesos immers a l’univers nord-americà dels anys 30 amb pel·lícules, fotografies, poesia, teatre i novel·les. Una època post crack del 29 que, creuen, connecta perfectament amb la situació actual, amb el desencís i una gran davallada de les expectatives. Precisament per això no és una obra d’època ni un homenatge als autors, sinó que s’utilitza el seu univers per crear-ne un altre. “Necessitem paraules boniques per explicar el que ens passa, aquesta és la meva aposta. No volia una visió depressiva, sinó poètica”, continua el director. Però David Verdaguer matisa: “no és una obra naïf, té una part amarga forta. És amable, però no tendra”.
Tarrasón ha agafat frases de fins a 19 obres de Erskine Caldwell, Woody Guthrie, Arthur Miller, Eugenen O’Neill, Ben Reitman, William Saroyan, John Steinbeck i Tennesse Williams, que sumen ni més ni menys que sis premis Pulitzer i dos Novel, i n’ha fet un patchwork. Un mateix personatge està construït amb frases de diversos autors i “és molt difícil” endevinar de qui és cadascuna. “Cada frase la podria dir qualsevol dels personatges”, explica Laura Aubert, “però no sorprèn, si els personatges estan ben construïts pots fer qualsevol cosa”. De fet, el director explica que, “com que no tenia cap premissa de com seria cadascun dels personatges, podia anar canviant-los frases, de manera que eren els personatges qui em sorprenien a mi”.
Uns personatges que són els protagonistes absoluts de l’obra, amb el seu desencís. No hi espereu cap gran trama ni acció, adverteix ja Tarrasón a l’inici de l’espectacle mitjançant la ràdio de l’escenari. Són dotze personatges, onze si no comptem el gos, en Tennessee, que tenen “uns defectes molt visibles, una tara del passat i una manera diferent de mirar al futur” amb els que la gent “tindrà molt material per empatitzar”, diu Pol López. Un dels reptes ha estat aconseguir que els personatges siguin sempre en escena i mantenir tota l’estona el personatge, “omplir els seus universos silenciosos fins que interactuen”, reconeix Annabel Castan. De fet, “el Lliure podria oferir un abonament de personatge” ironitza Arnau Puig, perquè “és molt interessant mirar un personatge que no parla i anar-los seguint a tots onze”.
Són personatges estereotipats de l’univers americà però que Tarrasón, amb la complicitat dels actors, els ha fet volar més enllà per anar desgranant els seus somnis. Arnau Puig és el propietari del drugstore, un home que no té més desig que oferir un oasi als qui l’envolten, Pep Ambròs un rodamón mig filòsof que està contra un sistema que, creu, es podria fer caure deixant de treballar, Mima Riera una jove embarassada que busca omplir un buit, Annabel Castan una mestra solterona, Bernat Quintana un venedor de diaris coix i força ingenu, David Verdaguer un comercial vingut a menys que passa els dies bevent, Javier Bertran un soldat enamorat de la infermera de Mireia Illamola, Paula Blanco una prostituta, Pol López un jove sense ambicions i Laura Aubert una jove artista que somnia amb fer riure la gent. I enmig de tots ells, en Tennessee i un telèfon que no para de sonar…
Text: Mercè Rubià / Fotografies: Ros Ribas
