Un sublime error és un espectacle sobre l’amistat, la felicitat i el dol. Un projecte artístic que dibuixa somriures i neix de la confiança que atorguen trenta anys de compartir converses i projectes entre Gonzalo Cunill i Jan Lauwers. En un d’aquests moments de confidències, Cunill li va preguntar a Lauwers si li venia de gust escriure-li un monòleg, un text nou connectat amb anteriors del director de la Needcompany. Lauwers, autor de títols que han marcat el teatre contemporani com Isabella’s Room o The Lobster Shop, va acceptar l’encàrrec. En el procés de relectura dels seus primers escrits, a més de construir el perfil de tres personatges masculins lleugerament estupefactes i solitaris, el creador belga va descobrir que continuaven vigents per a una societat immersa en un ràpid procés de canvi. Però sobretot es va trobar que tots ells guardaven retalls autobiogràfics. Un retrat com a persona i artista que es fa encara més explícit i íntim en aquest projecte amb Cunill. L’actor com a subjecte i també com a mitjà per representar el conflicte entre un creador titllat de fred, però que en realitat només busca ser estimat.
I no pretén ser la construcció d’un alter ego. Aquests tres homes interpretats per Cunill i que representen tots els que habiten l’univers Lauwers, són, malgrat tot, l’antítesi del director. Ell ho descriu com “un home que està sol al món. Sol sense estar sol. Es pren les coses amb calma, és reposat i tranquil. Un home ben plantat, viril i antimasclista, que es nega a cedir davant l’agitació que tot ésser humà alberga al seu interior. La meva vida està impulsada per aquesta confusió. És tot el contrari a mi. Els oposats s’atreuen”.
Neix de l’amistat també perquè Lauwers entén el seu treball com un diàleg horitzontal entre ell mateix, les persones afins amb les quals col·labora i els personatges que integren en la seva pròpia pell. Un teatre que s’aixeca més que cap altre a la sala d’assajos, enganxat a les diverses personalitats que comparteixen aquest espai creatiu. Lauwers cerca la individualitat extrema dels personatges nodrint-se de l’amistat que li regalen. Els altres són sempre la font d’inspiració. Una característica que es manifesta sobretot en la personalitat actoral de Cunill. Un actor que aconsegueix les seves millors cotes interpretatives en aquells projectes en els quals hi ha una relació personal amb la direcció —Lauwers parla d’ell com la seva musa—, que gairebé es construeixen a mida. Potser per això els seus treballs més notables s’han expressat en obres com King, dirigit per Carlota Subirós, Who is me. Pasolini, dirigit per Àlex Rigola, o els projectes compartits amb Juan Navarro.
Un exercici de reconeixement íntim a quatre mans —en el qual es confonen els retrats del director i l’actor— sobre la memòria, la recuperació del passat i la presència en el món. També una possible confessió sobre la necessitat de comptar amb els altres. “El meu interès per totes les grans històries”, diu Lauwers “va de bracet amb l’autoexploració, i amb el meu amor a la humanitat. En tota la seva tossuderia i a vegades pura maldat, la humanitat és per a mi l’única cosa que realment fa que la vida pagui la pena. Necessito companyia. L’amistat sempre ha estat una part important d’això. I l’amistat és imprudència”.
Més informació, imatges i entrades a:
