Al teatre, com a la vida, totes les decisions que es prenen tenen un propòsit, declarat o suggerit. És una declaració de principis obrir un teatre de petit format en un barri i una plaça (Badal, plaça de l’Olivereta) sense record entre els veïns d’haver tingut mai un escenari obert al públic. No és un districte orfe d’espais de trobada amb l’incentiu de la cultura. Per la zona hi ha centres cívics històricament actius, espais teatrals ja consolidats com la Flyhard i altres més recents, però de futur més incert, com la cooperativa Perifèria Cimarronas.
Que la façana sigui discreta —res que proclami que aquí hi ha un nou teatre— i llueixi el nom de Heartbreak Hotel és un gest tan humil com obert a la confusió. És el teatre que ha volgut Àlex Rigola, acompanyat per Irene Vicente en la gestió d’una sala per a 72 espectadors sense un escenari convencional. Una seu estable amb les dimensions justes per a una idea molt concreta sobre com posar en pràctica l’art de l’escena. Rigola ja porta uns quants anys construint caixes de fusta per generar comunió entre els intèrprets i el públic. Un exercici de despreniment. L’espai, de distàncies i els intèrprets, de tot allò superflu, començant per les crosses de l’escenografia i el vestuari i acabant pel nom dels personatges. Els personatges van quedar orfes de nom a Ivanov, la caixa va aparèixer amb Who is me. Pasolini. Tot va confluir per primera vegada a Vània i es va consolidar amb Hedda Gabler.
Els succeeix ara amb la mateixa intencionalitat L’home de teatre de Thomas Bernhard. Aquesta vegada és Andreu Benito —que protagonitza des d’Eva contra Eva de Pau Miró i Orgull de Dostoievski un espectacular renaixement interpretatiu— qui porta el pes del decàleg rigolià, flanquejat per Àlex Fons i Marvan Sabri. Bruscon deixa pas a Benito vestit de negre amb el que ha trobat a casa. Inaugurar una sala amb un Bernhard també és un manifest artístic i polític. Suposició que es reafirma amb l’adaptació que Rigola ha fet d’un text que és un torrent de bilis contra un país, els seus ciutadans, polítics, gestors i popes de la cultura, els espectadors i les dones. Igual que Benito substitueix a Bruscon i Franco a Hitler, Catalunya ocupa el lloc espiritual d’Àustria.
Un artista tirà, egòlatra, misogin i misantrop, es llança al coll de tot allò que l’ha portat a un escenari que gairebé no ho és. Actor i director de teatres oficials, es veu bandejat a la brutícia de la perifèria. Bernhard porta aquesta decadència a l’extrem provincial d’un hostal pudent. El teatre de Rigola encara fa olor de nou i l’adaptació exclou els aspectes més incòmodes sobre la seva cruel convivència amb dona i filla. Dos personatges fantasma en aquest muntatge. Benito mostra els ullals a mitja veu, però sense la ràbia de dòberman que li atorga Bernhard fins a fer-lo gairebé insuportable per a l’espectador.
Més informació, imatges i entrades a:
