Us vull dir, i no us dic cap mentida, que Núria Feliu és una de les icones culturals indiscutibles de la Catalunya del darrer segle. Nascuda dos anys després del final de la Guerra Civil al barri (poble lliure i tropical) de Sants, va començar una carrera teatral que aviat es complementaria amb la música. Rondava el 1965, quan Catalunya ballava esbojarrada amb el ié-ié i arrambava la ceba amb balades de cantants melòdics. Per aquells volts, el mestre Antoni Ros-Marbà i el pianista Tete Montoliu la descobreixen i es proposen catapultar-la com la gran dama del jazz catalana. Des del primer moment, la cantatriu posa sobre la taula el seu gran neguit cultural, ni més ni menys que popularitzar a casa nostra la música que ho està petant arreu del món. I per fer-ho cal un pas essencial: cantar en un idioma en què la puguin entendre. O sigui, en català. Amb el franquisme fent catúfols. Ara li’n dirien creació de públics, però en aquell moment eren un parell d’ovaris ben posats.
Des d’Anirem tots cap al cel (1965) van ser 50 discos gravats que acumulen més de 400 cançons. Els primers anys, més influenciada pels ritmes del jazz, però després es va deixar seduir per boleros, sardanes, cuplets de principis del segle XX, bandes sonores o estàndards nord-americans. També li devem que fos la descobridora de compositors de teatre musical a casa nostra. Als seus espectacles a la Cúpula Venus o al Molino, i a CDs com Núria de nit (1973), va versionar per primer cop en català autors com Andrew Lloyd Webber (Jesucrist superstar), Stephen Sondheim (Follies), Jerry Bock i Sheldon Harnick o John Kander (El violinista a la teulada) i Fred Ebb (Cabaret). Amb els anys, quan la veu la va deixar d’acompanyar per cantar, es va reconvertir a rapsoda de poesia catalana i no va deixar de trepitjar cada escenari on se la reclamava.
La Feliu va complir totes i cadascuna de les fases d’una diva comme il faut: (1) admiració pública i reconeixement extrem, (2) excentricitats poc enteses, (3) mem, (4) tornada cap a l’admiració pública i el reconeixement. Abans de la seva mort, van arribar els homenatges, com el premi Enderrock a la trajectòria. Un cop ja és al cel, les generacions més joves s’hi acosten amb una mirada poc condicionada per les fílies polítiques que els permet reivindicar-la com una pionera i com una dona empoderada que va saber obrir-se pas en un món d’homes. Ho va fer la Núria, concursant del talent show de TV3 Eufòria, que va cantar Història repetida per a un públic eminentment familiar.
Un homenatge a la Feliu amb humor i brillantons
També recupera la seva figura als escenaris la companyia The Feliuettes: “Sempre hem sigut molt fans de la Núria Feliu i sempre hem volgut reivindicar-la. La gent té la idea que és una tieta de convergència, una senyora catalana de dretes, i obvien una faceta artística que va ser revolucionària”, explica Laura Pau, membre de la companyia. La Feliu va ser una de les primeres dones a conduir, però també a utilitzar la minifaldilla o dignificar la figura de la intèrpret. “Nosaltres ens emmirallem molt en ella perquè era molt teatral i sentim que ha obert camí a totes les dones que cantem i actuem”, rebla.
Els diumenges de desembre The Feliuettes presenten al Maldà Ja us he reconegut, un divertit concert teatralitzat amb què conviden a fer el vermut dominical per recordar la geganta, l’estrella eterna santsenca. Laia Alsina, Laura Pau i Maria Cirici deixen entreveure amb aquest nom amb sabor de Motown dels seixanta l’aposta vocal: al concert teatralitzat repassaran les cançons de la Feliu amb un arranjament a tres veus a càrrec de Gerard Sesé. Faran sonar temes icònics com Ja us he reconegut, estàndards de jazz com Les mitges brillants o Boja, cuplets i cançons picantones com El Sr. Ramon o No encenguis l’espelma, perles italo disco com Paraules o un medley de cançons de musicals cinematogràfics.
Més informació, imatges i entrades:
