Són les 20.10h del vespre, només queden 20 minuts per començar però el hall del Coliseum ja està ple de gom a gom. Cares poc i molt conegudes; totes amb un toc d’elegància propi de l’excepcionalitat d’aquella nit. I, de mica en mica, van arribant. Ells són la Maribel, l’Eva, l’Àngel, la Maria Elena i la Montse. Vénen amb cara de contents, també elegants perquè, em diuen amb un somriure tímid, l’ocasió s’ho mereix. Els hi dono les entrades que han guanyat. Quan els hi explico que al concurs han participat més de 300 persones, obren els ulls amb cara d’incredulitat, amb l’evidència de sentir-se afortunats.
A poc a poc entrem, amb expectació, a la sala. La platea del Coliseum, amb les seves característiques butaques de to verdós, s’ha convertit en el hall d’un cabaret amb taules rodones i llums tènues. “A The Hole Zero ja estava així’, comenta la Maribel, que va anar al mateix teatre tot just fa una setmana. Ara, però, la sala ens transporta a una atmosfera llunyana. Mentre prenem lloc, ella explica que va al teatre tant com pot, i que aquest mes ja hi ha anat cinc vegades. Confessa, al costat de la seva filla Eva que l’acompanya, que no és molt seguidora dels musicals, però que aquest l’atrau perquè és una comèdia i perquè parteix d’un clàssic molt conegut.
L’Àngel ens sorprèn quan ens explica que ja ha vist l’espectacle diverses vegades, també quan es va fer en sales de més petit format, com la Gaudí i l’Eixample. Ens avisa que pot semblar una mica friki, però que ell pot arribar a anar al teatre cada dia de la setmana. També és abonat al Lliure i assisteix a totes les prèvies del TNC. Tot un teatrer ‘heavy-user’.
A la Maria Elena, en canvi, li agradaria anar al teatre més sovint del que ho fa; però diu que el preu no l’ajuda. Es declara fan número 1 del Tricicle i ens explica, amb orgull, que la seva filla adolescent vol ser actriu i que està preparant el musical Els Miserables a l’Institut. “És la canya”, corrobora la Montse, l’amiga que l’acompanya, que ens confessa el seu desig per anar a veure un dels ‘musicalones’ que fan a la Gran Via de Madrid. ‘L’espectacle és a punt de començar’.
Es hora d’apagar els mòbils, respirar fons i deixar-se anar.
(….)
Aplaudiments, molts aplaudiments per una merescuda reestrena en un teatre gran, a mida d’aquest espectacle. Dues hores amb mitja part que passen ràpides a ritme de swing, coreografies dinàmiques i grans moments de comèdia. I ens retrobem per parlar de què ens ha semblat. La Montse confessa que la veu del Xavi Duch li ha posat els pèls de punta. L’Àngel destaca la capacitat de divertir de l’espectacle, al que la Maribel afegeix la perfecta combinació entre humor i números de musical. A l’Eva li ha encantat el vestuari i la Maria Elena diu que abans d’anar a dormir el que li vindrà al cap seran les coreografies.
Ja podeu pujar a l’escenari, els actors estan a punt de sortir. Ens diuen de l’organització. Ens rep el Pau Doz, el joveníssim director de l’espectacle, que ens presenta a tots els actors. Surten encara amb els seus vestuaris brillants. I vistos de prop, ens semblen més alts i més lluminosos. Ens conviden a barrejar-nos amb ells. Així dóna gust. Foto, patata, SUGAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAR!
Sortim, gràcies! Un plaer. Ha sigut bonic haver-vos conegut. Ens veiem als teatres!
Redacció: Imma Romero
