Una reflexió sobre l’estigma que viuen les persones amb malalties mentals

Rubén Garcia Espelta

El ritme de vida que portem, especialment a les grans ciutats, ens impedeix establir vincles amb certes persones que viuen al nostre entorn. Això passa sovint amb els veïns i veïnes de l’escala que ens creuem al carrer, a l’escala o al replà i que ben just arribem a saludar amb un somriure o un simple gest amb el cap: els coneixem? què sabem realment de la seva vida i dels seus problemes? necessiten ajuda?

Aquest és un dels plantejaments inicials que proposa La dona de tercer segona. El monòleg escrit per Víctor Borràs explica la història de la Raquel, una persona sobre els cincuanta que viu sola amb el seu fill i que arriba a la reunió d’escala amb un petició molt especial: ha decidit explicar un fet relacionat amb les malalties mentals i necessita demanar un delicat favor als seus veïns i veïnes.

És una història potent, viva i compromesa“, explica Ivan Benet, director de l’obra: “Sabia que la història que s’havia imaginat brollaria i lliscaria riu avall, fins a arribar a l’indret on el teatre ha d’arribar: al terreny de les preguntes de difícil resposta“. L’obra planteja preguntes amb difícil resposta i que reflexiona sobre l’estigma social que viuen les persones que pateixen una malaltia mental i que qüestiona si la sanitat pública està preparada per poder tractar-les. “És una qüestió que com a societat ens ha de preocupar i molt: Com hem d’estructurar la nostra sanitat (pública) perquè la nostra societat sigui un lloc on la malaltia mental no sigui vista exclusivament com un perill, on qui la pateix pugui incorporar-se socialment sense ser vist com el boig del poble?“, explica Benet.

Àurea Márquez interpreta a aquesta mare que l’únic que intenta demostrar és el gran amor que se sent pel seu fill: “Necessitem escoltar-la”, explica el director de l’obra: “Cal aproximar-nos-hi amb respecte, com si ens poséssim a dins del seu cervell o a dins d’un bosc ple de bestioles àvides de coneixement i, un cop dins, entendre que el patiment d’una mare pel seu fill és incommensurable i només comparable a l’amor que li té“, conclou. L’actriu, Premi Margarida Xirgu 2011, també protagonitza a la mateixa sala M’hauríeu de pagar de Jordi Prat i Coll amb Albert Pérez, Francesc Cuéllar i Carles Roig.

L’obra de Teatre NU torna a la Sala Àtrium, després del seu èxit al festival Grec, del 8 de setembre al 3 d’octubre a la Sala Àtrium.

Més informació, imatges i entrades a:

Escrit per

Periodista i gestor cultural. Responsable de continguts editorials de TeatreBarcelona.com Ha treballat a mitjans com Catalunya Ràdio, El Periódico de Catalunya, La Xarxa, Ràdio 4 o Rac1.

Articles relacionats
‘Un sublime error’: retrat d’una amistat

‘Un sublime error’: retrat d’una amistat

Un sublime error és un espectacle sobre l’amistat, la felicitat i el dol. Un projecte artístic que dibuixa somriures i neix de la confiança que atorguen trenta anys de compartir […]

Comentaris
Sigues el primer en deixar el teu comentari
Enllaç copiat!