Segur que us heu fet el propòsit: no passa l’any nou sense veure més espectacles on el moviment sigui el protagonista. Aquí us en fem una selecció, perquè hi ha alguns que us enganxaran de tal manera que mai més us oblidareu de la promesa:
Al Mercat de les Flors:
Otradanza és la companyia d’Asun Noales. Dos espectacles arriben al gener. Amb Gustavo Ramírez han creat Da Capo, coincidint amb els 10 anys del seu primer treball junts. Són dos dels més importants coreògrafs valencians. Elegants, a la recerca d’una tècnica depurada, interessats per una narrativa clara i efectiva, compten amb un elenc de ballarines i ballarins plenament integrats en la dinàmica del grup: feliços de treballar plegats. I això es transmet en aquesta obra plena de llum: celebren la retrobada, com suggereix el títol, proposant un nou inici, com fan algunes composicions musicals. La constància que el temps no passa per a les obres i les relacions ben travades. Dansa contemporània amb amplis ressons de la tradició més clàssica.
Ohad Naharin i la Batsheba Dance Company pràcticament no necessiten presentació: segurament un dels més influents moviments contemporanis amb nom propi, “gaga”. Venezuela és una obra que juga una mica a la confusió perquè el seu contingut no té cap relació amb el país sud-americà. Però sí que s’emmarca en una reflexió general que el coreògraf fa sobre els nostres temps i que sorgeix del diàleg amb les seves ballarines i ballarins. Fa 30 anys al capdavant del grup, fundat per la baronessa Batsheva de Rotschild el 1964. Aquesta és una aposta infal·lible: reviureu durant dies l’excel·lència del moviment, la claredat del gest, la intensitat de les figures, l’accent dinàmic de la coreografia. Són els responsables de centenars de nous afeccionats a la dansa arreu del món. Al febrer.
Arriba també una altra companyia internacional, Rosas, d’amplíssima repercussió i també ben coneguda pels espectadors de la ciutat i capitanejada per Anne Teresa de Keersmaeker. En la línia de la investigació de les relacions entre música i dansa, que a Achterland porten a l’essència amb les composicions de Ligeti i Ysaÿe. Estimen el virtuosisme, respecten la complexitat del traç sonor i impregnen de magnitud el dibuix sobre l’escenari amb un dinamisme repetitiu, incisiu i fort. Arriben al març, encara amb una defensa més clara de l’essència del treball que porten desenvolupant des de fa dècades: la unió indestriable i definitiva entre dansa i música. Germanes d’escenari; bessones; petjada fugaç de l’ànima sensible.
Es podrien destacar més grups i propostes del Mercat de les Flors. Una darrera, ben diferent: O.V.N.I. de la companyia catalana Big Bouncers, el mes d’abril. Es tracta d’un joc visual, amb objectes i tota la intencionalitat de reflexionar sobre la relació que mantenim amb ells, a través de la gestualitat i el moviment de les seves intèrprets. El cos com a constitució, allunyat del concepte més subjectiu, en interacció amb les coses. Així dibuixen un entramat, de vegades excessiu, altres sense gaire respecte pel nostre entorn; records i andròmines en moltes ocasions; univers amb el qual ens movem: ens envolta, hi convivim, els donem ús o senzillament els posseïm de la manera més irracional. Una brillant coreografia dels petits gestos completa aquesta invitació a repensar-nos individualment i col·lectiva.
A la Sala Hiroshima:
Convé destacar el mes de març la visita d’Aina Alegre, artista instal·lada a París des de fa anys, amb un gran èxit i reconeixement allà. Serà la tercera peça que presenta a l’espai del Poble-Sec, des de l’any passat com a coreògrafa i ballarina associada al projecte i en el marc de la Quinzena de la Dansa Metropolitana: La nuit, nous autres. Es tracta d’una mena de segon capítol de la investigació de la temporada passada: la celebració. Si en aquella ocasió estava interessada en (re)viure, des de la seva particular visió coreogràfica, la festa popular i tradicional, l’espai de contacte d’un col·lectiu humà; aquí indaga en les formes particulars dels individus de manifestar els diversos episodis emocionals: la màscara amb la qual ens presentem, molt en consonància amb els mecanismes interns i les causes de la celebració individual. Sempre amb la dansa com a element central d’aquesta (de)mostració als altres dels diferents estats de l’ànima pels quals passem.
I a l’abril ens visitarà Arno Shuitemaker, imprescindible creador d’una dansa racional, mil·limetrada, tècnica i precisa. If you could see me now s’endinsa en un club nocturn: lloc de la mirada, d’entrecreuaments. Tres intèrprets ballaran sense descans, procurant l’atenció del seu públic. Hi ha un joc d’alteritats en aquesta presència dinàmica exposada al públic assegut a la sala: un exercici de contraris que es genera a partir del desig. La coreografia, en creixement continu, esclatant, convida al gaudi de la contemplació; i alhora és el mirall d’un gest quotidià, repetit infinitament: un joc de seduccions en un marc temporal, específic. La gran il·lusió del teatre: presència real en un entorn fictici. S’obren les llums, s’apaivaga la música i tot torna a la veritat. Aquesta serà la segona visita de l’holandès a Barcelona, gràcies a l’encert programador de la Sala Hiroshima.
Al SAT Teatre:
Històricament la segona casa de la dansa a la ciutat. Amb una llista eclèctica de propostes; compromís amb els creadors d’aquí i amb un públic fidel, engrescat amb l’equip humà que gaudeix amb la seva feina i contagia d’entusiasme per la dansa tots aquells que els visiten. L’Espai Dansat n’és la seva proposta especialitzada. Atents a l’abril amb la presentació dels Premis IT Dansa 2018, certamen impulsat per l’enyorat Jordi Fàbregas quan es va complir el 70è aniversari de la secció de dansa a l’Institut del Teatre. És una oportunitat especial: s’han seleccionat dos dels quatre finalistes per tal que puguin desenvolupar el seu projecte amb un format més llarg. Hi descobrireu les intèrprets i coreògrafes de futur: gent plena de talent que precisen, exactament, d’aquest suport de les institucions.
Si al planter se’l deixa créixer, podrem trobar en un futur més exemples com el d’Hotel, col·lectiu escènic, que presentaran una peça que han estat treballant amb Quim Bigas: en un espai urbà, com un parc, espai obert a les connexions humanes, on plantegen la infinitud de possibilitats que la interacció comunicativa pot aportar. Persones que amunt i avall; amb les petites decisions, gosadia o pors, entren en diàleg per influenciar-se mútuament, intencionadament o per atzar, en el gran escenari de la vida. Excel·lents interpretacions de tres ballarines formades també, fa més d’una dècada, a l’Institut del Teatre i la màgia compositiva, l’essència vital i la intel·ligència escènica de Bigas. Al maig.
A l’Antic Teatre:
Tot i que només avancen la programació de manera trimestral, és un dels epicentres dels nous llenguatges del cos a Barcelona. Per això, el Festival Sâlmon compta amb ells al gener per a una de les creacions més compromeses amb la perspectiva feminista, llibertària i antiacademicista. Catalina és el primer espectacle juntes d’Elisa Keisanen, Cistina Morales i Élise Moreau sota el nom Iniciativa sexual femenina. Calen propostes que de manera ben clara, diàfana, reivindiquin un posicionament pel que fa a la necessitat de repensar les construccions socials i polítiques des de les quals conformem aquest segle, ple de desigualtat i violència de gènere. Amb la indissimulada intencionalitat de fer possible una dansa, també radicalment diferent.
I al març altres dues creadores, en plena maduresa, amb una carrera molt important a l’esquena, Mònica Muntaner i Rosa Muñoz, també amb el suport del Festival Sâlmon i amb la referència del músic Jeff Buckley, exploraran alguns temes realment complexos i essencials per al llenguatge del cos, per tal que representa l’externalitat dels sentiments i les emocions: la melancolia, la vellesa, l’amor, la tristesa, l’humor, l’atzar… Quatre octaves i mitja (Un No-concert). La dansa s’aproxima al nucli dur de les preocupacions que mouen de debò la persona. I des del compromís amb la mateixa essència, ja que s’incardinen en ella, fan de receptor permanent, en formen part vital, s’expressen amb el moviment com a motor. Cos i esperit en sintonia: eix mental en desplaçament.
Al Liceu:
Un mestre indiscutible, un renovador, un creador fonamental per entendre l’evolució a Europa de la dansa contemporània: Jiří Kylián. Tres coreografies del geni txec que ningú millor que el Ballet de L’Opéra de Lyon pot representar, el mes d’abril a uns dels espais on cal apostar més fort per aquesta intel·ligent i seductora manera d’entendre la tradició, tot portant-la al terreny de la contemporaneïtat, sense renunciar mai a l’altíssima qualitat tècnica del cos de ball i la depurada selecció; que troba en la combinació entre aquells dos elements un nou paradigma, una estratègia fonamental per atansar a tota mena de públic la bellesa i delicadesa del llenguatge més clàssic; amb la necessària traducció als paràmetres actuals i els gustos més moderns, fent entrar la dansa actual per la porta gran dels teatres d’òpera del món.
Redacció: Jordi Sora
