La companyia madrilenya Aracaladanza porta al Mercat de les Flors la seva trilogia de dansa familiar inspirada en tres grans pintors: El Bosco, René Magritte i Joan Miró.
Pocs cops una companyia de dansa s’està un mes sencer en un teatre. Pel Mercat de les Flors, és el primer cop i per fer-ho han optat per la madrilenya Aracaladanza, un referent de la dansa familiar i una de les companyies espanyoles que més està girant dins i fora de l’Estat, a països com França, Anglaterra, la Xina o Mèxic, on aquesta temporada van actuar davant de 2.300 persones. Per la companyia, encapçalada pel seu director Ernesto Cabrera, “és un luxe i una oportunitat única per mostrar trilogia” i “una autèntica bogeria” perquè han hagut d’adaptar les peces que ja no representen als ballarins actuals de la companyia. “Hem adaptat vestuari i algun moviment perquè són ballarins diferents, però tot i la temptació de fer algunes modificacions, hem deixat les peces tal i com eren perquè la gent tingui l’oportunitat de veure l’evolució de la trilogia tal i com és”.
PEQUEÑOS PARAÍSOS: EL BOSCO
La trilogia s’inicia amb Pequeños paraísos, una peça estrenada el 2006 que va arribar al Mercat de les Flors el 2008 i que va segellar una relació entre teatre i companyia que ha fet que les dues següents obres ja hagin estat coproduïdes pel Mercat.
L’obra, inspirada en El jardí de les delícies del pintor holandès El Bosco, és una bona mostra de la importància que dóna la companyia al treball escenogràfic i també, la que té més presència de titelles, una característica important d’Aracaladanza, donat que el seu director, l’argentí establert a Madrid Ernesto Cabrera, abans de coreògraf, ja era titellaire. “Es diu que El Bosco és fosc i religiós, però jo hi veig esferes, cireres, pètals i personatges molt estranys”, diu Cabrera, “per això em va semblar més fàcil començar per aquí, agafant alguns d’aquests personatges, i acabar amb Miró, on hi ha més conceptualitat i poder de síntesi”. Reconeix, també, que hi ha una fascinació pel quadre, “només arribar a Madrid, vaig anar a El Prado a veure’l”.
NUBES: RENÉ MAGRITTE
Nubes s’inspira en l’obra surrealista del pintor belga René Magritte, i suposa un pas més cap a la síntesi, “a tenir cada cop menys elements a l’escenari”, explica Cabrera, que té clar que no hi ha un moviment per a nens i nenes i un per adults, i per això no fa cap mena de concessió, sinó que intenta sorprendre, captar l’atenció i atrapar la mirada dels nens en un espectacle que mai dura més de 50 minuts. No hi trobareu cap quadre, ni imatges de cap pintor, sinó “colors, formes, objectes o personatges que creiem que es poden adaptar a la dramatúrgia de l’obra”, diu Cabrera, “volem que els espectacles tinguin una identitat fora de les obres dels pintors”. Hi ha, però, associacions que fan que els diferents muntatges aconsegueixin “que els nens i nenes tinguin més ganes de conèixer el personatge”, diu el director del Mercat, Francesc Casadesús.
CONSTELACIONES: JOAN MIRÓ
“Constelaciones és l’espectacle que més m’agrada de tots tres, i també el que més m’ha costat”, explica el director. Però Rosa Malet, directora de la Fundació Miró, va obrir-li les portes no només del museu, sinó també dels arxius i així fins i tot va sortir una coreografia inspirada en una carta que del pintor en què parlava de la utilització de l’espai. “Em vaig centrar en la primera època més bruta, en què Miró feia servir telers, i també la del final, quan s’inspira amb l’escriptura japonesa”. Però, evidentment, també hi ha “la nit i les estrelles que el van inspirar, la base de la piràmide de la seva pintura”. Com a la resta de peces, no hi ha imatges del pintor o els seus quadres, però sí que ha agafat els colors que més feia servir per al vestuari i la dramatúrgia. “Tot i que no hi ha narrativa, que mai en fem servir, sí que hi ha elements com la il·luminació i el vestuari que uneixen les diferents peces”.
Text: Mercè Rubià
