Amb motiu de les representacions de La bona persona de Sezuan al Teatre Nacional de Catalunya, el passat dijous 28 de febrer es va oferir una molt interessant xerrada amb Oriol Broggi, director de l’obra. A l’activitat, van poder assistir espectadors i usuaris de Teatre Barcelona per sentir, en primera persona, les interioritats del muntatge, els secrets del text, de la peça i de la posada en escena, en paraules del mateix Broggi.
La trobada, realitzada darrere de les taquilles del vestíbul, va resultar un gran èxit d’assistència. Totes les cadires preparades per l’ocasió, estaven ocupades i, fins i tot, alguns dels assistents van quedar drets escoltant des del darrere. L’esdeveniment tenia prevista una durada de 25 minuts però, degut a les preguntes dels assistents, molt interessats en diverses qüestions, es va allargar fins poc abans del començament de l’espectacle.La xerrada va començar amb Broggi explicant l’autor i el context de l’obra, i com, des de La Perla 29, s’havia interessat per portar-la a escena. Bertolt Brecht és un dels grans clàssics del segle XX que a La bona persona de Sezuan planteja una reflexió incòmoda: Quins són els límits de les bones intencions? Durant l’exposició inicial, Broggi va parlar de la necessitat de desvincular-se del concepte del Brecht director (el distanciament didàctic) per tal de poder dirigir lliurement des d’una nova visió, “com fem habitualment amb Shakespeare, per exemple”, va dir.
També va comentar la responsabilitat d’aprofitar i omplir escènicament la Sala Gran del TNC, les dificultats tècniques però també les grans possibilitats que ofereix una oportunitat com aquesta que “a espais més petits no és possible dur a terme”. A continuació, va parlar de la gran sort de comptar amb un equip d’actors amb tant de talent, amb especial menció a la protagonista, Clara Segura, la seva còmplice principal. A partir d’una pregunta del públic, va comentar com l’elecció del repartiment partia una mica de la seva figura i que, durant els assajos, improvisaven canvis de personatge entre els secundaris.
Finalment, després d’un seguit de preguntes sobre la seva trajectòria, la importància dels nous llenguatges escènics i la connexió amb la generació de directors més trencadora dels anys 70, Broggi va concloure desitjant als assistents que gaudissin molt del muntatge. I, jutjant per la intensitat dels aplaudiments en finalitzar la funció, sembla que així ho van fer.
