Ferran Utzet dirigeix Unes abraçades insuportablement llargues, la primera obra d’Ivan Viripàiev que s’estrena en català amb producció de La Perla 29.
Un conte a quatre veus
Oriol Broggi, director de La Perla 29, apunta a l’emoció de descobrir “una veu nova que explica el de sempre d’una forma molt diferent”. I és que estrenar en català un autor contemporani d’èxit internacional no és un fet que passi cada dia. La descoberta l’hem d’agrair a Ferran Utzet, que porta a escena Unes abraçades insuportablement llargues després de conèixer el text al festival de dramatúrgia la Mousson d’Été, a la ciutat francesa de Nancy. Cada última setmana d’agost, en aquest esdeveniment “inimaginable a Catalunya”, s’organitzen una vintena de lectures dramatitzades d’autoria internacional que prèviament es tradueixen al francès. Per cert, la presència catalana en el certamen és habitual, amb autors com Josep Maria Miró, Joan Yago o Pau Miró. Però això ja seria un altre article.
Les obres d’Ivan Viripàiev (Sibèria, 1974) tracten la tensió entre l’acceleració contemporània i la necessitat d’omplir el buit espiritual dels nostres temps, un fet que traspassa fronteres i que l’ha portat a convertir-se en un dels autors contemporanis russos més representats arreu d’Europa. Amb tot, aquesta és la primera vegada que veurem un text seu a Catalunya i la segona que arriba a Espanya (Miguel del Arco va dirigir la peça Ilusiones al desaparegut teatre Pavón Kamikaze de Madrid el 2018).
A Unes abraçades insuportablement llargues presenta “una faula contemporània sobre els moments de canvi” amb un títol poètic i una forma peculiar. L’obra descriu una història d’amor que passa entre Nova York i Berlín i que protagonitzen quatre personatges “molt normals” d’entre 30 i 40 anys -en la versió catalana els encarnen Paula Malia, Alba Pujol, Martí Salvat Morin i Joan Solé Martí-. Per a fer-ho, i aquí ve la peculiaritat, utilitza la narració en tercera persona: “És com si els quatre actors estiguessin explicant el guió d’una pel·lícula abans de rodar-la”, explica Pujol. A cada rèplica ocorren moltes accions que serien impossibles de representar de forma realista: “El cúmul d’accions és una mostra d’aquest món hiperaccelerat, els personatges volen parar” i “acaben descobrint l’amor”.
I és que el tema principal de la peça és la cerca d’una resposta “al soroll i l’angoixa vital que vivim. Tot canvia molt de pressa i ens quedem sense referents”, afirma el director Ferran Utzet. Els personatges estan “neguitosos, volen omplir de sentit la seva vida i trobar benestar i serenitat, però no tenen les eines”. Així, s’entregaran a tots aquells camins que puguin donar sentit a la seva existència: drogues, hedonisme, fugida… A aquesta part realista “amb fins i tot tocs de culebrot” hi aflora un vessant més poètic a través d’una misteriosa veu que senten en els seus caps, “una espècie de Virgili que els guia cap als inferns”. Per a Utzet, la peripècia per la qual passen els personatges “és crua i rocambolesca i pot desconcertar” tot i que “no és gens críptica, s’explica d’una forma molt accessible”. La proposta connecta amb el públic per “la sensació de veure’t atrapat en una vida que no et satisfà. L’obra parla del canvi, de la transformació, de la mort d’un jo interior per anar a un jo millor”.
Ficció amb forma de realitat
Segons Utzet, Viripàiev reivindica la ficció a partir de les eines que li aporten les formes de teatre basades en la realitat -autoficció, teatre document, verbatim- tals com “la manca d’artifici, la veritat i la connexió amb el públic”. Ara bé, “com s’actua una obra en la qual descrius el que li passa al teu personatge?”. La companyia reconeix que el procés ha estat “exigent”, amb una entrega molt gran per aconseguir una aparent senzillesa.
En la posada en escena, el director continua una tendència estètica que ja va iniciar en muntatges anteriors com Sopa de pollastre i ordi o Un, ningú i cent mil. La premissa: “el teatre és crear una realitat en la ment de l’espectador”. Així doncs, s’allunya de les grans escenografies perquè les accions narrades succeeixin en la imaginació. A canvi, es recolza en la il·luminació (Guillem Gelabert) i les projeccions (Francesc Isern), especialment presents en els moments onírics als quals s’aboquen els personatges. L’altre gran protagonista és la música en directe, creada i interpretada pel guitarrista Jordi Busquets Rovira i que actua com a fil conductor, acompanyant la història amb una varietat de paisatges sonors: “He creat ambients, arcs emocionals”, diu Busquets, a qui li interessa que l’espectador “es transporti a llocs a través de la música”. Per a Utzet, partint del teatre com a ritual, la música connecta el món màgic i el real: “el Jordi aquí és una mena de xaman”, apunta. Amb tot, la relació entre públic i actor ve donada principalment per la paraula, que actua com a eix vertebrador. En aquest sentit, l’actor Joan Soler destaca la importància de la proximitat en una proposta d’aquesta envergadura íntima.
Un autor contemporani
Dramaturg, director i cineasta, Ivan Viripàiev forma part de l’anomenat Nou Drama Rus, un corrent dramatúrgic que deconstrueix les estructures del teatre clàssic utilitzades en els teatres russos. Utzet troba en la dramatúrgia d’aquest autor referències a Txèkhov, però també a Dostoievski i a Mouawad, qui precisament va programar l’obra que ens ocupa el 2019 a La Colline Théâtre National de París.
Autor prolífic amb una forta consciència política, la seva vida ha estat marcada per l’oposició al govern de Putin, fins al punt d’adoptar la nacionalitat polonesa i renunciar a la russa. Entre els seus últims actes reivindicatius, una carta per la qual cedeix els beneficis de les obres estrenades en teatres russos als fons de socors per a Ucraïna. De tot això es podrà parlar amb ell el 10 de maig, data en què visitarà Barcelona per oferir una xerrada amb els espectadors que organitza l’associació d’amics de La Perla (#AsSocPerla).
Més informació, imatges i entrades a:
