En un búnquer, 15 dies. Ell ha entrat una companya al seu amagatall. Ella no recorda gran cosa. “Podrem sobreviure si racionem el menjar”. No funciona la ràdio. Hi ha altres supervivents? Què passa a fora? Hi ha tensió, sorgeixen els retrets de dies enrere. El públic veu pel forat del pany.
Després del final és una peça per lluir les interpretacions, agòniques. Dennis Kelly juga amb un text hiperrealista com qui reprodueix fidelment una conversa informal, per definició, carregada de salts. Com aquest fragment que encapçala l’article.
Un thiller psicològic dins d’un búnquer
El thriller psicològic de Després del final situa l’acció dins d’un búnquer. Un noi hi ha portat una companya de feina. Li explica que hi ha hagut una explosió nuclear i que s’hauran de passar 15 dies dins de l’amagatall. Per poder sobreviure, es farà indispensable racionar el menjar. Ell controla l’espai i les reserves i pot disposar-les en funció de l’emergència. Però aquest búnquer excavat al jardí de la casa del protagonista no té cap connexió amb el món exterior. La ràdio està espatllada. Dia a dia la relació es contamina. Els retrets dels dies anteriors van aflorant, cada cop amb més virulència.
El director i dramaturg Marc Rosich feia anys que provava d’estrenar la producció en català. Serà fins al 13 d’abril a la Sala Versus Glòries. El text va significar el primer èxit d’un autor que, posteriorment s’ha fet famós amb el llibret del musical Matilda, produït per la Royal Shakespeare Company. El conflicte es planteja des del minut zero i les cartes es van destapant i demostren que no sempre són el que se suposaven. Kelly va escriure el text a conseqüència dels atemptats de l’11-S a Nova York. Renaixia la por a un atac indiscriminat a la població. Rosich ha preferit muntar-la als anys 90, tot i que la sensació de claustrofòbia i convivència obligada pot remetre als espectadors (que s’ho miren a dues bandes) als períodes de confinament de la pandèmia. Rosich compta amb dos actors que afinen les subtileses del text: Meritxell Calvo i Ramon Pujol.
El director adverteix que molts cops el monòleg de l’actriu s’utilitza per fer audicions. Són rèpliques per a lluïment dels intèrprets. Calvo, de fet, torna a una peça d’intriga i domini, com ja va interpretar a Venus in fur (tot i que ara, amb els rols intercanviats). L’escenari situa tots dos actors en un espai metafòric reduït: un quadrat de 3,5 metres per costat. Rosich ja havia experimentat en espais reduïts com el ring de Copi i Ocaña.
Marc Rosich també ha estrenat un nou muntatge a La Gleva (de 12 al 23 de març): es tracta d’una peça de Gonzalo Gómez, alumne acabat de llicenciar de l’Institut del Teatre (IT). Perros de caza és un altre món tancat, opressiu. La peça a escena, fruit de les pràctiques d’escriptura a l’IT, manté el repartiment de la presentació prèvia: Marc Rosich, Nicolás Cardozo i Andrea Castells. Jordi Cornudella dissenya el “coixí musical” d’una trama, situada en una finca senyorial de la Meseta: un jove busca un col·laborador per mantenir el seu negoci de criança de gossos i acaba triant un home que s’escapa del Madrid de les drogues, la corrupció i el sexe. Una altra vida segrestada, com les que planteja, en clau obsessiva a Després del final. Per sort, hi ha l’epíleg…
Més informació, imatges i entrades a:
