Aquest divendres 21 i dissabte 22 d’octubre La Veronal presenta la seva Kova al Sant Andreu Teatre. Una convocatòria imprescindible per als amants de la dansa. Jordi Sora en desgrana els secrets.
“Se puede hablar de verdad, y así se conocen los hombres – había dicho
el piel roja. Pero no se puede escribir la verdad: la verdad
es como un sueño, una nube que cabalga sobre la nada”
Miguel Morey
Es revela el secret: com un torrent que emana des de dins. És el llenguatge. El conjunt de signes i regles amb què la companyia La Veronal ha contribuït a engrandir el paisatge de la dansa contemporània. Es diu Kova i té filiació indiscutible: Marcos Morau i Lorena Nogal. I cadascuna de les contribucions dels ballarins i ballarines que durant aquests anys han passat per allà. Es tracta d’un lloc, també: una topografia. Però que no trobarem sobre el mapa, sinó en dibuix incandescent. És moviment abstracte d’un cos. Potser gest laberíntic, com proclama el teòric de dansa i col·laborador del grup Roberto Fratini. Al SAT Teatre presenten en societat aquest conjunt de codis, instruments i utillatges. Per a gaudi dels seus seguidors. Com a corol·lari -provisional- del seu treball coreogràfic.
Alimentats pel teatre, el cinema, la filosofia, la fotografia, la literatura, la pintura, l’escultura, la música contemporània. S’engrandeixen així de nous registres, de paraules inèdites, cites i sentit. Amb una sintaxi nova, enllaçada (millor: linkejada) amb el present artístic: estructura complexa, ordenada segons els dictats de la investigació diària, oberta a incorporar tot allò que va sorgint en els processos creatius. Geogràficament instal·lats, per a l’ocasió, a la sala de Sant Andreu. Un espai que coneix molt bé els seus orígens i que donen suport a través del Festival Dansat. Plantegen un exercici d’auto-observació: com és la manera com el nostre ball s’expressa? Meta-llenguatge corporal. Mirada cap a l’interior: fils invisibles que mouen exquisidament els seus excel·lents intèrprets.
El seu significat, en canvi, s’adapta a cadascú. Hi ha llibertat total: es mira, s’interioritza, s’experimenta, es viu segons les diverses maneres com s’entenguin les coses. No és dramatúrgia guiada, no es procura generar respostes, no s’intenta dirigir a l’espectador. Més aviat se suggereix, es plantegen incògnites, s’obre horitzons de sentit. Què hi ha més radical que preguntar? Sobre la pròpia i fugaç condició; sobre l’origen del mal; sobre les relacions socials; sobre el poder dels sentiments. Cada episodi geogràfic de la companyia s’acompanya d’un posicionament real en un estat mental: hipnotitzats per una estètica del no-lloc, amb clares referències als aspectes universals de la vida humana, en tots els seus treballs hem donat amb claus noves amb les quals travessar portes que porten directament al recòndit de l’experiència. Qüestionant, que és l’única forma d’avançar.
A Kova és sobre el propi llenguatge. Un mèrit més: posats a veure el món i els seus estranys paisatges, anem a girar la mirada sobre el propi instrument amb el qual s’ha creat durant tot aquest temps. Es prescindeix aquí d’un element essencial: la dramatúrgia. Això serà el més sorprenent de l’estrena a Barcelona. Una oportunitat única per observar la solidesa del gest coreogràfic: despullat de tota ornamentació, nu d’intencionalitat, sense més artifici que la pròpia estructura de moviment. Una cosa realment atrevida perquè és consubstancial en les propostes de Marcos Morau la hibridació amb altres arts. Moltes vegades s’ha sentit a dir que era millor director o escenògraf o creador d’ambients que no pas coreògraf. Fins i tot se l’ha comparat amb un director de cinema, transmutat en la sala d’un teatre. Aquesta serà la gran ocasió per confirmar fins a quin punt, com el llenguatge parlat ho és respecte al subjecte (etimològicament: lligat), Kova és aquella delimitació precisa per als cossos dinàmics d’aquest imprescindible projecte artístic que és La Veronal.
Text: Jordi Sora
