El col·lectiu Veus Humanes porta al Teatre Gaudí Fang a les costelles, una obra que commemora el centenari de la I Guerra Mundial.
Sang a les costelles després d’estar més de tres anys enterrats. Sense taüt, sense capsa, sense sac, sense res. En una guerra, la I Guerra Mundial, on s’estima que van morir fins a 8 milions de soldats, els morts s’enterraven aprofitant els forats dels obusos -o fent un clot a pic i pala- i terra al damunt, res més. Però el 1920, després de quatre anys batallant, el capellà David Railton aconseguia el permís del govern britànic per tal d’exhumar quatre d’aquests cossos -un de cada batalla- per després enterrar-ne un a l’Abadia de Westminster i convertir-lo en el símbol de tots els morts en combat. Com es va escollir un d’entre aquests quatre cossos s’ha convertit en una d’aquelles llegendes que qui sap si mai es podrà acabar d’aclarir, però es diu que un general, L.J Wyatt, acompanyat d’un Coronell General, va entrar a la capella de Saint Paul la nit del 7 de novembre de 1920 amb els ulls tapats i en va triar un a l’atzar. Aquest, el cos escollit, va ser enterrat amb tots els honors a Londres -allà on reposen els cossos d’antics monarques i altres personalitats com Newton, Dickens o Darwin- i els altres tres van tornar de nou en un clot, prop de la capella.
Aquest és el punt de partida de l’obra del dramaturg Gerard Vàzquez, codirigida amb Ramon Hernàndez, Fang a les costelles, que es podrà veure durant tres setmanes al Teatre Gaudí. La peça ficciona l’espera dels quatre soldats a la capella de Saint Paul i la reacció de cadascun d’ells per, a partir d’aquí, reflexionar sobre les guerres i la doble moral dels poders polítics i militars que, primer envia la seva població al front i després els homenatja en nom de la pàtria. El fet que cada un dels soldats provingui d’un dels fronts -Aisne, Somme, Arras, Ypres- permet reviure diferents situacions documentades de la Guerra, alhora que se’ls ficciona un passat, una professió i una procedència a partir de la qual es creen diferents posicions respecte l’homenatge als soldats i la pròpia guerra. Així, mentre l’obrer i el camperol discutiran per ser ells qui siguin l’escollit -cadascú creu tenir-ne més motius que l’altre-, el químic en serà reaci i aportarà una visió crítica de la situació. Amb càrrega d’ironia i humor negre inclosa, l’obra pretén retratar també, doncs, com davant un mateix fet, cada persona reacciona de manera diferent i reflexionar perquè, en un moment així, cadascú es creu més important que l’altre. A més, l’obra també té un rerefons antibel·licista. “La primera guerra mundial es podria haver evitat amb gestos diplomàtics, però la tossuderia dels governants va portar milions de persones a la mort”, diu Ramon Hernàndez. I això és també el que veurem a l’obra, perquè malgrat que un dels quatre serà enterrat a Westminister, la seva vida, com la dels altres, “ha estat sacrificada en una guerra que es podria haver evitat”.
Text: Mercè Rubià / Fotografia: Teatre Gaudí
