Víctor Parrado és un monologuista atípic. Nascut al barri del Congrés de Barcelona, la comèdia era la seva vocació natural però s’hi va començar a dedicar tard, després d’una lesió que el va confinar durant setmanes a una sala de rehabilitació on, per passar l’estona, entretenia als seus companys explicant-los acudits i històries. No entén l’humor com una eina evasiva, amb l’objectiu únic de fer riure, sinó que també impregna al públic de la seva visió positiva i optimista de la vida.
Que et diferencia d’altres monologuistes?
Sóc molt atípic treballant. No faig comèdies d’stand up tradicionals, a mi m’agrada fer un show complet. Explico històries divertides, però també canto i ballo… Encara que ho faci malament, jo m’ho passo bé i a la gent li fa riure.
Com arriba un còmic desconegut a omplir el que va ser un dels temples de l’humor de Barcelona, el Capitol?
Em van descobrir l’Empar López i la Tamar Aguilar, del Teatre del Raval, quan actuava a la Sala Pirata del Clot. Van confiar en la meva manera d’entendre l’humor i em van fer un lloc a la programació del seu teatre. I d’allà he anat saltant de sales petites a sales cada cop més grans. És genial però també em preocupa: m’agrada cuidar als meus espectadors i sempre surto a conèixe’ls en sortir de l’obra, els saludo i em faig fotos. De fet, el que em preocupa anar creixent i anar a sales molt grans per si no els puc atendre com he fet sempre.
L’ascens ha sigut difícil?
He fet el mateix espectacle omplint tota la sala i uns mesos més tard, no. Això em va portar a pensar molt sobre què és l’èxit. Està clar que el valor personal no és el de mercat, però cal molta gestió emocional per no tornar-se boig. L’època que no omplia la sala va ser una cura d’humilitat: jo ho feia tot igual, però la gent no venia. Aquí aprens que hi ha elements que no depenen de tu, i no t’han d’afectar. Els còmics correm una cursa de fons.
Els darrers mesos hi ha hagut un debat intens i extens sobre els límits de l’humor. Creus que han d’existir línies vermelles sobre les quals fer broma?
Crec en la llibertat d’expressió i la necessitat de l’humor intel·ligent, el que ataca als grans mals, les institucions i no als petits. Crec en l’humor que serveix per unir-nos com a societat, i no com a eina per separar-nos, i ara sembla que qualsevol cosa que diguis pugui ofendre a algú, encara que parlis des de la ironia. Tot és tan immediat que no hi ha temps de reposar.
Evites fer acudits d’alguns temes?
Em fa mandra fer acudits ofensius, sobre defectes físics o política. M’agrada fer humor de les coses quotidianes, ser positiu i oferir esperança. Observant a la gent al·lucines: entre els postureos i com ens està menjant la tecnologia tenim tema per estona. No dono l’abast.
Vas saltar del món gris de l’empresa a la comèdia. No tenen sentit de l’humor les grans corporacions?
És curiós perquè ara em dedico a fer xerrades motivacionals a empreses. Ho faig des de l’humor, que és la manera com la gent connecta millor amb un discurs, perquè ningú vol que li diguin com ha de viure… però si et fan riure, escoltes més. Arreu on vaig veig que sovint patim el gran mal de la queixa, només assenyalem els problemes i ho fem en negatiu. Hi ha empreses on s’instal·la una cultura de la por, però per formar bons líders cal buscar el millor de cadascú, i això s’ha de fer treballant en positiu. Els treballadors de base són més autocrítics, i reconeixen els defectes, i riuen. Als que manen els costa més.
Sabem riure’ns de nosaltres mateixos?
Sovint ens costa massa. No treballem l’autocrítica per poder-nos riure de tot.
Amb quins humoristes et pixes de riure?
He actuat a la Sala Rubianes del Club Capitol, i per a mi és una bogeria: considero al Pepe el Déu de la comèdia. També admiro molt la tècnica de Goyo Jiménez, crec que té un ritme inigualable i una capacitat d’actuar tots els personatges del seu monòleg molt divertida. En Dani Rovira també m’encanta, però a qui més admiro és a un company que no és conegut: el Gabby Garceso. A ell li és igual tenir de públic a 6 persones que a 200, perquè té clar que fer comèdia és fer feliç a la gent i que per tal d’aconseguir-ho cal actuar des del cor. Sempre recordo la seva filosofia i crec que m’ajuda a tenir el cap ben moblat i oblidar-me de l’ego.
Quina ambició professional tens al cap?
Una de les premises que segueixo és viure el present, per tant faig pocs plans de futur. Fins que no tinc una idea molt clara d’un espectacle, no treballo en el següent. Això sí… m’agradaria presentar una gala dels Goya. Però sobretot no vull patir amb res del que faci. Vull jugar. Tot pot acabar demà, així que millor no ens preocupem per ximpleries.
