Del 24 d’abril a l’1 de juny el TNC estrena producció pròpia. Victoria Szpunberg signa la idea original i la direcció de La tercera fuga, una ficció construïda a partir dels episodis d’exili de la seva família. D’Ucraïna a l’Argentina, fins a arribar a Barcelona. Amb aquesta obra es converteix en la primera dona que escriu i dirigeix a la Sala Gran. Parlem amb ella quan tot just fa una setmana i mitja que han arrencat els assajos.
Victoria Szpunberg
El detonant
El 2007, embarassada i amb una beca d’Iberescena, Szpunberg es va submergir a investigar les seves arrels: l’exili dels seus pares i la memòria de la dictadura argentina. El treball va donar fruit a la trilogia El meu avi no va anar a Cuba (els meus pares, sí), La marca preferida de las hermanas Clausman i La memoria de una Ludisia, tres peces amb llenguatges molt diferents, pocs personatges i una durada convencional. Es van estrenar a Barcelona, arreu de l’Estat i, fins i tot, internacionalment, però passaven els anys i la qüestió continuava latent. “Tenia ganes d’afegir la història dels meus avis, que no són argentins i que també van haver de fugir, i volia fer-ho des d’un lloc més còmic, èpic, tragicòmic, amb música… M’imaginava una cosa més gran”.
Això, sumat als equívocs que genera el seu cognom (“no sé per què, sempre diuen Spunsberg”) i a l’interès de la seva filla per esbrinar si Szpunberg és d’origen ucraïnès, de l’imperi austrohongarès o argentí, va alinear-se amb el detonant definitiu: la proposta de Carme Portacelli —després de l’estrena d’El pes d’un cos a la Sala Petita— perquè creés una producció per a la Sala Gran. “Per explicar-li vaig fer un petit esborrany i en quatre dies em va sortir gairebé tot el primer acte. El tenia molt clar. El segon, també, però la trama era més difícil. I faltava tot el tercer”.
De seguida va sentir la necessitat de “buscar un còmplice, escriure tot això sola hauria estat un suplici” i, com en altres ocasions, ha fet equip amb Albert Pijuan. “Calia la traça d’un novel·lista perquè hi ha parts èpiques, d’altres més narrades… i, també, per posar-hi distància. A més coincidim molt en l’humor negre, la ironia, el gust per la qualitat literària i les ganes de ser irreverents”. S’hi van posar ara fa dos anys, abans de gestar L’imperatiu categòric que tantes alegries els està reportant. “I anar fent, anar fent, l’hem fet molt gran. No sé si hi apareixen seixanta personatges! Hi ha tres èpoques diferents i moltes transicions”.
És i no és
La tercera fuga és una història basada en fets reals, però no es tracta d’autoficció: “No m’agrada gaire la gent que s’autodefineix com a víctima o que vol explicar-nos la seva vida. Em genera rebuig quan el jo apareix de manera tan directa. M’interessa l’elaboració dramatúrgica, la construcció de la ficció o, en tot cas, de l’estètica. Estar massa enganxat a la qüestió identitària li treu perspectiva artística, discursiva i honestedat”.
L’obra relata el periple d’una família obligada a exiliar-se des dels anys vint per raons sociopolítiques. Marxaran d’Ucraïna a l’Argentina per arribar, després, a Barcelona —i fins aquí per no fer espòilers. Tot i els paral·lelismes evidents, afirma: “Aquesta no és la meva història. És tan divertit poder jugar! Hi ha coses meves, dels meus amics exiliats, de fills d’exiliats… N’hem fet una barreja i no tenim per què explicar què és veritat i què no. És una obra mestissa que ens permet la llibertat de barrejar races, idiomes, codis teatrals…”.
L’espectacle porta a la reflexió sobre el valor de la democràcia i la cruesa de l’exili. “Haver de deixar el teu país perquè, si no, et maten… és duríssim. Ho perds tot. Teníem una casa amb jardí i d’un dia per l’altre vam haver d’amagar-nos i fugir”. I, al mateix temps, és un crit a tirar endavant malgrat les dificultats. Es transita per moltes emocions i promet escenes dures. “Quan ho llegíem, ploràvem en algun moment. Tocarà a molta gent, l’exili es pot extrapolar a moltes històries personals”.
I per fi… la Sala Gran
Victoria Szpunberg és la primera dona que escriu i dirigeix a la Sala Gran del TNC. “Estic entre emocionada i flipada, però quan penso que ho han fet tants homes intento anar d’empoderada. Tinc 50 anys i en porto més de 30 treballant. He dirigit i fet obres a totes les sales alternatives. M’he autofinançat. He passat per tot arreu. No hauria de ser una cosa tan estranya”. Conèixer tant el material i sentir-se acompanyada per “un equip impressionant” l’està fent gaudir molt del procés. Compta amb la interpretació de Clara Segura, Carles Pedragosa, Ton Vieira i deu actors més seleccionats després d’un any de càsting.
Més informació, imatges i entrades a:
