Aprofitant l’estada de Wajdi Mouawad al Festival Grec, on hi presenta la seva bilogia Des Mourants, Oriol Broggi hi ha conversat aquest dissabte al matí a la Biblioteca de Catalunya. L’idil·li entre La Perla 29 i l’autor libanocanadenc es manté ben viu.
Expectació a la Biblioteca. Una estona abans l’hora d’inici, quarts d’una del migdia, el públic ja s’acumula a la porta. Un cop dins, el públic fidel de la companyia es barreja amb editors, actors i directors. Clara Segura, Cristina Genebat, Màrcia Cisteró, Clara de Ramon, Ernest Villegas, Ramon Vila, Xavi Ricart, Eduard Farelo… Molts dels actors que han fet possible la posada en escena de les seves obres a Barcelona seuen junts per escoltar les paraules de l’autor. Durant la xerrada, se’n veurà més d’un embadalit. No són els únics, hi veiem també l’actriu Emma Vilarasau o la directora de La Villarroel, Tania Brenlle, a més, és clar, del director del Festival Grec, Francesc Casadesús.
Oriol Broggi comença deixant clar que, malgrat que s’ha enunciat com una conversa, té clar que el públic “ha vingut a escoltar Mouawad”. “Intentaré parlar el mínim possible”, diu. Això sí, abans reconeix un cop més l’admiració per l’autor: “m’agradaria escriure com tu. En el teu teatre no hi ha res superflu, tots els elements que hi intervenen són absolutament necessaris”. Mouawad, ja al final de la trobada, li tornarà els elogis: “Broggi és un bon amic. Un bon amic desconegut, perquè només ens hem vist tres cops, però que penso que coneix gairebé millor que jo la meva obra, perquè pot posar-hi distància i jo no”. Una relació que només té amb un altre director, reconeix, el mexicà Hugo Arrevillaga, que com el català n’ha dirigit tres obres.
Abans de passar-li la paraula, el director de La Perla 29 explica que a la Biblioteca de Catalunya s’hi han pogut veure nombroses obres del libanocanadenc: Incendis, Boscos, Cels, Un obús al cor, a més d’una lectura de fragments de la seva novel·la Ànima, i que només ha calgut creuar el carrer, fins al Romea, per veure-hi Litoral. “Sempre que estrenes una obra, demano al meu equip que la vingui a veure i em diuen que són molt bones”, li diu l’autor.
«LA DIFERÈNCIA DE LES MEVES OBRES AMB LES TRAGÈDIES GREGUES O SHAKESPEARE ÉS QUE ELS MEUS PERSONATGES NO SÓN REIS NI TENEN RESPONSABILITATS»
S’ha dit i repetit que Mouawad és el rei de la tragèdia contemporània. Ell reconeix que no ha inventat res. “Fins i tot els grecs partien d’un lloc comú. La diferència amb les seves obres o amb Shakespare és que els meus personatges no són reis ni déus; no tenen responsabilitats al món”. Mouawad parla i s’expressa com ho fan les seves obres: evocant moltes imatges. “Per explicar la meva escriptura, m’agradaria que imaginéssiu una carretera sense asfaltar, una gran asfaltadora i una formiga. Nosaltres som la formiga, l’asfaltadora és la història. Estem avassallats per les guerres, les epidèmies, conflictes ecològics i les injustícies. Ens aixafen. Quan escric el que intento és trobar la relació entre aquelles petites coses del nostre dia a dia, els problemes familiars o per pagar el lloguer, i la història. Entre la formiga i l’asfaltadora”.
«QUAN SURTI D’AQUÍ AGAFARÉ UN TAXI PER ANAR A LA PLAÇA DEL DIAMANT»
“Quan et llegeixo em vénen ganes d’escriure”, diu Broggi. Què és el que ha fet que Mouawad es dediqui al teatre o la literatura? Contràriament al que podria semblar, l’autor assegura que no ha estat la guerra o conflictes del seu país d’origen, sinó la literatura. “Em passa exactament com a tu. L’art crida a l’art. Llegir llibres com La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda és el que em fa escriure“. “Només sortir d’aquí, agafaré un taxi per anar a la Plaça del Diamant. Vull veure-la”.
«AL LÍBAN NO HI HA TRANSMISSIÓ DE LA HISTÒRIA ENTRE PARES I FILLS PER CULPA DE LA VERGONYA»
Malgrat això, és cert que Mouawad, un cop es posa a escriure, necessita relatar tot allò que s’ha silenciat al Líban i la seva recerca de la identitat. “La generació dels meus pares no ens ha transmès res per culpa de la vergonya. S’han comès molts crims, s’ha assassinat, però no volen explicar-ho. No volen recordar, sinó construir de nou. El que ens diuen és que no hi pensem. Senten la vergonya d’una dona que ha estat violada“. La seva generació, diu, té moltes preguntes, però es troba entremig de dues generacions que ho viuen molt diferent. “Els meus germans petits no en saben res. Com a artista crec que he de fer el que els polítics no fan i explicar aquestes vergonyes. Al Líban, els polítics són culpables de moltes morts i cal dir-ho“.
«PENSAVA QUE, AL TEATRE, TOTHOM VOLIA EMOCIONAR. VEURE QUE PODIA SER UN DEFECTE EM VA PROVOCAR UN XOC»
“Fins als 20 anys pensava que tothom volia ser artista i que, qui treballava d’una altra cosa, és perquè no ho havia aconseguit -reconeix-. De la mateixa manera, pensava que, al teatre, tothom volia emocionar. Després vaig veure que, per alguna gent, això pot ser un defecte i em va provocar un xoc”. Això el va portar a reflexionar com, durant el segle XX, “les dictadures de Mussolini, Stalin o Franco van utilitzar excessivament l’emoció” i com, a conseqüència, es pogués veure l’emoció “com un perill”. “És per això que crec que al s.XX s’ha escrit més sobre la caverna que sobre les ombres de la caverna. M’interessa veure com podem tornar a emocionar, i què poden fer els joves perquè això sigui així”.
«EL MEU PROCÉS CREATIU ÉS LLARG. PUC TARDAR SIS ANYS EN PORTAR A ESCENA UNA OBRA»
Arriba l’hora de plegar, però abans s’obre el torn de preguntes. Un espectador li pregunta com li vénen al cap les seves històries. “Són com fantasmes, aparicions. Puc estar caminant i que se m’aparegui un personatge al davant. Una dona amb un os al cap, com a Boscos, per exemple. És com un enamorament. T’agrada, però encara no en saps gairebé res. Poc a poc vas sabent-ne més i creant la resta de personatges. En el meu cas és un procés lent. Puc estar fins a sis anys per portar a escena una obra. A més, abans de deixar-la escrita agafo els actors i en parlem. Després d’aquest procés col·lectiu torno a escriure durant dos mesos, però com que pot ser que el text esdevingui una obra de 7 hores de durada, després em toca retallar-lo fins trobar una durada adequada”. “Aquesta és una resposta, molt per sobre, del procés creatiu”, li diu Mouawad al senyor que ha fet la pregunta. Tot i això, ha passat un quart d’hora. Les seves explicacions són llargues i estan plenes de detalls, com les seves obres. No hi ha temps per fer més preguntes, però el públic aplaudeix agraït i satisfet de l’estona compartida.
DE LA POLÈMICA A UNA RELACIÓ PLÀCIDA
A la sortida hi trobem una paradeta d’Edicions del Periscopi, que ha editat Ànima i la trilogia La sang de les promeses i fulletons amb un 50% de descompte per a les obres del Grec. Casadesús anima a anar-hi o regalar el descompte a família i amics “per poder rebentar la sala”. Servidora sempre ha tingut la sensació que qui omple platees a Barcelona no és Mouawad, sinó Clara Segura, Julio Manrique, Oriol Broggi o La Perla 29. I és que quan Mouawad ha presentat les seves pròpies produccions, no ha aconseguit ni de bon tros el mateix fervor del públic.
De fet, la seva relació amb Barcelona no sempre ha estat tan plàcida com sembla ara. L’any 2011 es va negar a representar una de les seves obres, Des femmes, que estava programada al Grec. L’Institut de Cultura de Barcelona (ICUB) va vetar un dels actors del repartiment, Bertrand Cantat. El cantant francès havia estat condemnat per l’assassinat de la seva parella, l’actriu Marie Trintignant. Malgrat que ja havia complert la condemna penitenciària, l’ICUB -i moltes veus que van fer pressió- va considerar que calia “un gest de sensibilitat cap a les dones que han patit violència de gènere”. Malgrat que al Festival d’Avignon o Montreal l’autor i director va acceptar substituir l’actor, amic personal seu, a Barcelona s’hi va negar. L’obra, per més inri, tenia les dones com a eix central. Però com diu el mateix Mouawad, hi ha qui prefereix no parlar dels conflictes i tirar endavant sense recordar.
Text: Mercè Rubià / Fotografia: Pili Redondo
