Deu minuts amb Xavier Albertí poden donar molt de sí. Fins i tot, com diu Carles Canut, et pot deixar estabornit per una boscallada intel·lectual. En ple bombardeig de missatges de campanya electoral, parlem amb el director del Teatre Nacional de l’obra de Narcís Comadira que dirigeix a la Sala Gran: L’hort de les oliveres. Una Passió contemporània que reflexiona sobre el país, la llengua i l’economia amb la voluntat no d’incidir en el vot, sinó en l’ànima i l’imaginari col·lectiu dels espectadors.
Mercè Rubià: Quina és la trama d’aquesta passió contemporània?
Xavier Albertí: La línia argumental de l’obra és molt simple, una família es reuneix el vespre del Dijous Sant per fer uns sopar. El pare ha mort fa menys d’un any, i és la darrera vegada que es troben en aquesta casa pairal de l’Empordà, una masia envoltada d’horts d’oliveres. La mort del pare l’ha posat a la venda i hi ha una promotora russa que vol comprar-ho tot per parcel·lar-ho i fer xalets. El pare, però, ha fet un testament curiós: la finca i l’hort per al noi, i la resta de boscos i camps de conreu per a la vídua i la filla. El fill, que acaba d’arribar d’estudiar literatura als Estats Units, sent que si el pare li ha llegat a ell, és perquè ho preservi i no ho vengui. En canvi, la filla està a punt de casar-se amb un noi que és promotor immobiliari i, per tant, li interessa el negoci. La mare ha marxat a París per refer sentimentalment la seva vida. Es tornen a trobar Dijous Sant amb les forces vives del poble, el capellà i el notari, i surten els fantasmes propis dels sopars de família quan hi ha una ferida determinada. I és que al noi l’estan pressionant perquè vengui, i ell sent que no ha de vendre. Davant d’això decideix tallar-se les venes com una forma d’escapar-se de la responsabilitat per escapar-se del seu destí.
Per què Hamlet, Txèkhov i l’Evangeli per parlar de Catalunya avui?
Perquè dintre d’aquest argument simple hi ha moltes capacitats de translació metafòrica. L’Evangeli, si d’alguna cosa parla, és de la vinguda d’un xai expiatori, d’un element fundador de la religió cristiana que, des de la seva autoimmolació, salva la població de morir ofegada pel pecat i la possibilitat d’establir un camí cap a la salvació. L’hort dels cirerers de Txékhov parla del fi d’una època, d’una Rússia abans de la Revolució soviètica. La tala d’aquells cirerers és la tala d’un sistema feudal i agrari, d’una determinada concepció d’Europa. Per tant, si ens visita també aquesta intertextualitat literària és per portar una obra que parla d’un canvi radical entre el segle XIX i XX. I Hamlet perquè precisament és una de les primeres obres que apel·la a allò que podríem anomenar la democràcia. Fins a Hamlet les obres deien: m’has matat, venja’m, mata. I el protagonista venjava la mort d’algú, especialment si era del pare, amb una altra mort. A Hamlet li apareix fantasma del pare perquè el vengi però ell respon: un moment, he de pensar. I aquest moment implica una reflexió sobre què és la violència, què és l’herència, què és el comportament humà. En una Europa que encara té a sobre l’Edat Mitjana, inaugura un model de canvi de paradigma i una reflexió profunda sobre la identitat. Per tant, són elements que en aquesta textura de Narcís Comadira ens aporten la capacitat de reflexió sobre identitat. Una Passió laica, una passió contemporània, però una passió al cap i a la fi, on algú està fent el seu sacrifici perquè de la seva immolació n’ha de sortir una renovació.
Per què Guillem, fill d’una família burgesa catalana propietària, rica, decideix immolar-se? Com a metàfora d’un moment en què la nostra civilització, la nostra cultura, està en consciència d’un precipici i sap que n’ha de sortir refundada. Per tant, parla del moment històric que viu Catalunya. Parla de que és una pàtria i què és el que hem de salvar, si l’autonomia econòmica, una forma de tenir una articulació econòmica als mercats del món, o la llengua com a procés de creació de pensament i, per tant, una forma d’entendre’ns i de ser.
I això, heu dit, és exportable a Europa.
Podem parlar d’Europa i del món. Tots coincidim en què la nostra civilització està reclamant un canvis profund de paradigma, que les economies de mercat que han funcionat fins ara l’únic que han fet és generar més abismes entre els rics i els pobres. Cada vegada veiem més pasteres que arriben de l’Àfrica amb persones que s’ofeguen a pocs metres d’arribar. I vénen perquè allò que està passant a casa seva no els permet la mínima dignitat de l’ésser humà. Això no pot seguir així. Des de la cultura, i més si s’articula des d’un teatre públic, s’han de donar eines de reflexió als nostres conciutadans, i penso que L’hort de les oliveres així ho fa.
Identificarem ideologies concretes per a cadascun dels personatges?
Sí, des de la ideologia segrestada -si em permets l’expressió- per les marques dels partits polítics. I amb això no vull ser despectiu, però sembla que la ideologia sigui patrimoni dels partits polítics i no ho és; la ideologia és patrimoni dels ciutadans. Els partits polítics representen corrents d’homologació -a vegades més o menys heterogènies, altres no tant- dintre de les ideologies individuals. Però sí que és un espectacle que retrata mirades ideològiques molt diferents del què cal fer en aquest moment. Alguns personatges diuen hem de ser independents, altres diuen això de la independència és una bestiesa… Em sembla que ara que pràcticament només sentim reflexió al voltant d’aquesta qüestió a les tertúlies dels mitjans de comunicació des d’un punt de vista molt mediàtic, cal donar-li un punt de vista més filosòfic, des del món de la cultura. Independència per què? Que és ser independent? Independència de qui, de què i per què? Que és el que dóna entitat? La poesia i la cultura tenen algunes respostes que no té la política. Em sembla interessant que els nostres espectadors sentin un aliment, una mirada, uns camins que no són els convencionals per decidir si voten ase o bèstia, precisament perquè l’important d’un espectacle no és incidir en el vot, sinó en l’ànima i en l’imaginari col·lectiu.
Un dels actors em deia que heu treballat d’una manera molt diferent de la que tots, inclosos els més veterans, s’han trobat fins ara. Que és emocionant, i alhora un neguit, treballar sense crosses, sabent que t’han de passar moltes coses per dintre però que ha de ser el públic qui s’hi apropi i ho percebi.
És un teatre que apel·la al compromís. A mi m’agrada treballar amb els actors no dient-los el que jo faria si interpretés el paper, sinó intentant establir pactes ideològics. I no parlo de pactes polítics, sinó pactes de mirada sobre la realitat, del valor profund i ètic de la situació que aquell personatge està vivint. Per entregar-ho a l’espectador des d’aquest compromís ideològic, perquè sigui l’espectador qui digui si ho aprova o no ho aprova. És un tipus de treball on escènicament hi ha molta mobilitat, molta plasticitat, hi ha molta emoció, un treball vocal enorme -hi ha una presència fonamental de la música- i que, al mateix temps, necessita uns actors profundament compromesos en el seu art. Això sempre ha de ser així, però moltes vegades veiem espectacles en què l’actor fa el procés de treball, endreça la partitura, i el que fa és repetir-la més o menys sistemàticament cada dia. Fins i tot hi ha actors que expliquen que poden estar dient una part del text i alhora estar pensant que han d’anar a comprar bledes. I això no vol dir que facin malament la seva feina, sinó que aquell tipus de treball a vegades permet una determinada desconnexió perquè esta molt ben endreçat. Aquest espectacle no ho permet, apel·la a un registre de la interpretació que no és fàcil de treballar per al món actoral, el dolor. Com s’interpreta el dolor? No n’hi ha prou de fer exercicis stanislavskians de pensar en quan va morir el gat o determinat familiar… Tot això és meravellós per tenir un instrument escènic efectiu i plàstic, però aquí necessitem un compromís que va més enllà de l’emoció. Hem d’entendre l’emoció com el comportament ideològic que té l’acció.
Parlem de la Sala Gran. Sempre que s’hi presenta un espectacle es parla de la seva idiosincràsia i les dificultats que comporta actuar-hi. Fins i tot Lluís Homar, a la presentació de L’art de la comèdia, deia que calia reconèixer que no s’havia fet bé. Ara heu optat per fer-ne algunes modificacions.
La Sala Gran és una sala que, a diferència d’altres sales de gran capacitat de Barcelona, té una estructura molt rígida i és molt difícil de sortir de la caixa escènica convencional. Ens hem menjat les 7 primeres files d’espectadors i hi hem construït un escenari amb 9 metres i mig fora de la caixa escènica. D’aquesta manera, des de les primeres fileres hi ha una proximitat amb els actors similar i fins i tot superior a la que es pot experimentar a la Sala Beckett o una sala de petit format, i fins i tot des de la darrera fila la relació de proximitat també és molt millor de la que teníem. Això ens permet entendre la Sala Gran des d’una mirada, des d’altra relació actor-espectador i n’estem molt feliços. Ara que ja sabem com funciona, segur que l’anirem usant.
Ja per acabar. La de Narcís Comadira és una de les poques obres d’autoria catalana contemporània d’aquesta temporada. I, de fet, aquesta és una de les crítiques a la teva gestió al capdavant del TNC que més ha ressonat…
Primer, nego la major. Des que jo he arribat a aquest teatre hi ha hagut més teatre contemporani que abans. Sí que és veritat que s’ha transformat el projecte del T6, que garantia la presència de tres dramaturgs contemporanis per temporada, però nosaltres el que hem fet és treure’ls de la Sala Tallers i portar-los a la programació amb normalitat. I si fem una mica de nòmina dels autors contemporanis que hem fet aquestes dues últimes temporades, veuràs que n’hi ha molts més de sis, i per tant no hi ha menor presència, sinó un altre tipologia de presència, perquè em semblava que no havíem de tenir un espai únic pel teatre contemporani, sinó que havia de viatjar amb naturalitat a la Sala Gran. D’aquí pocs dies presentarem la temporada vinent i veurem com la presència d’autoria contemporània a la sala gran s’anirà sistematitzant.
Text: Mercè Rubià / Fotografies: TNC
