L’Espai Lliure presenta del 13 al 16 de juliol Històries d’Istanbul, a contrapeu, un text de l’autora turca Yeşim Özsoy traduït per Carles Batlle i dirigit per Joan Arqué Solà, amb Mercè Arànega i Jordi Martínez entre altres.
Yeşim Özsoy (Istanbul, 1972) em rep al despatx del seu teatre a Istanbul, el GalataPerform, inaugurat l’any 2003 i amb capacitat per 40 persones. Gràcies a Skype, la Yeşim em mostra orgullosa l’espai. «Fem una mica de tot: obres, cursos, tallers, un petit festival. Al començament, hi estrenàvem les meves obres, però a partir de 2006 vam començar a treballar amb nous autors turcs i vam crear un projecte anomenat New Text, New Theatre». Aquest projecte és el culpable que una obra de Yeşim Özsoy formi part de la programació del Grec d’enguany. «New Text, New Theatre va començar amb la idea de potenciar l’escriptura de nous textos dramàtics turcs, però l’any 2009 es va convertir en un projecte internacional i vam decidir convidar autors de fora de Turquia, traduir les seves obres i fer lectures i tallers. Som una mica com la Sala Beckett —em diu citant la sala on impartirà un taller de dramatúrgia coincidint amb el Festival—, però més modestos». Carles Batlle, el dramaturg responsable de la traducció d’Aksak İstanbul Hikayeleri, va participar en un d’aquests tallers.
L’obra, traduïda com a Històries d’Istanbul, a contrapeu va ser escrita l’any 2004 i l’autora ha col·laborat amb Batlle a l’hora d’introduir alguns petits canvis per actualitzar-la. «Per exemple, quan vaig escriure-la només hi havia hagut tres cops d’estat a Turquia, en les dècades de 1960, 70 i 80, però al juliol de 2016 vam tenir un altre intent». El títol original conté la paraula akzak que, segons m’explica Yeşim, «vol dir moltes coses, vol dir coixera, però també significa que quelcom no flueix. A més, també dóna nom a un ritme de la música clàssica turca. L’akzak és com una interrupció en el ritme, un tall, i jo vaig utilitzar això a l’obra com a concepte, perquè Istanbul mai no flueix, la vida sempre està sent interrompuda d’alguna manera, la ciutat mateixa no és gaire simètrica, és molt caòtica. Però, alhora, també té una mena de ritme, hi ha una lògica al caos. L’obra tracta bàsicament d’això i retrata dos tipus diferents de famílies, que representen la població turca d’avui en dia. Hi ha la part que podríem dir moderna, secular, oberta de mires, i la tradicional, més conservadora. El tall no és net ni estem dividits al 50 %, però és cert que des que vaig escriure aquesta obra, les diferències s’han accentuat».
Després de llicenciar-se en sociologia a Istanbul, Yeşim Özsoy que portava anys estudiant interpretació, va decidir que volia provar coses noves, dirigir, escriure, i va marxar als Estats Units. Allà es va formar al Sarah Lawrence College i a la Northwestern University i, més endavant, també a Nova York, on va estrenar textos a l’off-off Broadway fins que l’11-S la va fer decidir tornar a Turquia. «Abans de l’11-S estava en aquell moment que havia de triar a quin país volia viure, i ja tenia pràcticament decidit que tornaria a Istanbul, però l’atemptat em va acabar de convèncer».
Abans d’acomiadar-nos li pregunto com és el panorama de la creació contemporània a Turquia: «A partir de la dècada del 2000 va haver-hi un ressorgiment de la creació teatral a Turquia. En la dècada de 1990 tot era recuperar textos de la dècada anterior, relatius al cop d’estat. Era un teatre underground que no estava interessat en escriure coses noves. A la generació següent els autors i directors intentem crear el nostre propi entorn, ambient, espais, encara que siguin petits, al marge dels teatres públics. D’altra banda, des de 2012 és impossible no ser polític aquí a Istanbul. La gent està preocupada pel futur, per què passarà. I això, com és normal, té conseqüències en forma de discurs polític al teatre a Turquia». I les dones? «Ara mateix hi ha més autores de teatre que no pas directores, però no podríem dir que estiguem al 50 % en cap cas. Com a dona, mentre treballes, no et passes l’estona pensant-hi. De fet, crec que si pensés en aquests termes no podria confiar en mi mateixa ni fer la feina que faig. Però penso que, en general, al món, la gent està més disposada a què els agradi el que fan els homes que el que fan les dones. En comptes de deesses, al món hi ha déus. D’altra banda, cada vegada sembla que hi ha més masclisme. Per exemple, quan demanes una subvenció al Ministeri, comproven si el text s’ajusta a l’ètica general del país i, és clar, la majoria de les nostres obres no s’hi ajusten, de manera que la nostra manera de fer teatre és més marginal, alternativa, i això et genera problemes financers i pràctics».
Text: Gema Moraleda
